dijous, 31 de desembre del 2009


Turó de Céllecs.
He pujat carregat amb dues enemistats.
Quan he baixat, ni rastre de separació.

diumenge, 20 de desembre del 2009

Sovint observo una confusió que pot arribar a ser nefasta. Les persones que seguim el camí espiritual o d’autoconeixement de vegades pensem que aquest camí ens perfeccionarà, obtindrem una il·luminació que no tenim. Més energia, més llum, més amor, més virtuts personals. Creixement personal, en diuen alguns. Quan entrem en el camí vivim de vegades experiències entranyables de lucidesa, pau, amor, estats de consciència extraordinaris, connexió amb Allò. Jo hi vaig caure de ple. Pot ser l’Antònio Blay no ho deixava clar, o pot ser el vaig mal interpretar. I, per més que llegeixis llibres que t’avisen d’això, no pots evitar enganxar-te a aquestes experiències. Només el sol fet de pensar en les experiències lluminoses passades et bloqueja i no et deixa viure l’instant present. Les ‘teves’ experiències destrueixen la pobresa d’esperit i activen l’egoisme. I aquest és el pitjor dels enganxaments. Perquè et barra la porta de l’Alliberament. I si un procura no autoenganyar-se, tard o dora, més lentament, o més ràpidament, arriba el desencís. I tot cau: la porta està tancada, irremediablement, no hi ha escapatòria, no hi ha alliberament. Sospito que aquesta va ser una de les causes de la meva depressió severa ara fa 14 anys.

El Tony Parsons ho deixa molt clar en el seu llibre: ‘Lo que és’. Acceptar allò que és, acceptar la Realitat tal com és, fluir amb allò que és. Acceptar allò que sóc, sigui el que sigui. Això convergeix amb el bakti ioga: entregar-se, rendir-se. O amb Ramana Maharshi i tota la tradició advaita. No hem d’obtenir res que ja no tinguem, no hem d’arribar a ser res que no siguem. Senzillament obrir-nos a aquesta Realitat que JA SOM. Sense buscar res. Tot allò que hagi de venir ja vindrà, i si no ha de venir, no vindrà. Lo qual no vol dir passivitat, vol dir seguir senzillament la nostre naturalesa humana, el nostre ‘cor’, la nostre intel·ligència, les nostres capacitats. Sense preocupar-nos.

El Zen Soto ho deixa també molt clar (veure, per exemple el llibre ‘Actualiser la Voie’ del Gérard Pilet). La practica del zazen i la il·luminació són U. No cal esperar una il·luminació futura. La pràctica és, en aquest mateix instant, despertar, satori. El camí ja és la fita. No creem separació entre ara i el futur! Mushotoku: esperit de no profit. Que difícil sona avui en dia que som tan pràctics i sempre busquem alguna cosa útil. Karma ioga: el ioga de l’acció desinteressada, sense esperar resultats, senzillament perquè cal fer-ho ...

Llavors, quan un és capaç d’entregar-se, desinteressadament, sense esperar res i caminar així, encara que sigui en un desert, un més, un any, deu anys, .... aquest desert que els místics cristians també travessen, la noche oscura del alma, passa Alguna Cosa. Això és Il·luminació. No hi ha volta cap en darrera. Hi ha solidesa, estabilitat. Ja no depens de res. Entres en una altre dimensió. De vegades et pots sentir ple de llum, de vegades de foscor, de vegades d’alegria, de vegades de tristesa. Però passa alguna cosa molt gran.

Diguem-ho clar. Deixar anar, renunciar, oblidar-te d’allò que més desitges crema definitivament tot egoisme i allò que és es manifesta. Quan deixes anar l’Alliberament, quan deixes anar la Llum, quan deixes anar allò que més estimes. Que queda?

divendres, 18 de desembre del 2009

He experimentat que Budisme i Cristianisme són el mateix en l’essència. Però en el terreny de les formes, el Budisme és superior al Cristianisme. La jerarquia catòlica afirma que no hi ha hagut, no hi ha i no hi haurà mai salvació fora de Jesucrist (per exemple, afirmació categòrica del bisbe de Vic, el 8/12/2009, en una ordenació sacerdotal). No he sentit mai cap mestre budista que digui que no hi pot haver il·luminació fora del Budisme.
‘Quand leur besoin est grand, leur utilisation est grande, quand il est petit, leur utilisation est petite’.
L’homme de la Voi actualise différents aspects de l’éveil originel à travers des différents aspects de sa pratique et des circonstances de sa vie.

En altres paraules: un s’entrega totalment. Que la Divinitat t’agafi una mica o molt, no depèn de tu, depèn de les circumstàncies de la vida. Les circumstàncies de la vida poden fer que l’entrega sigui espectacular, fins a donar la pròpia vida, per exemple, i llavors és considerada com heroica o santa. O les circumstàncies de la vida poden fer que l’entrega sigui petita, gris, desapercebuda, ignorada. O depèn del moment de la vida, a cada moment, l’entrega es manifesta de forma diferent.

Però l’actitud és la mateixa. L’entrega és la mateixa. La santedat és la mateixa. Externament ningú ho sap. Però l’home o la dona de la Via, internament, han deixat caure l’ego i viuen en comunió amb Allò sense nom.

dimarts, 15 de desembre del 2009

Quan totes i cada una de les coses es tornen lluminoses.
El número nou,
el cul d’una dona.

diumenge, 13 de desembre del 2009

Antonio Blay 1984-2009

Des de jove he estat fascinat per les grans preguntes: l’origen de l’Univers, la naturalesa del temps, l’origen de la vida, la vida i la mort i, sobretot, el significat últim de l’existència. I, com a científic, creia que la ciència i la filosofia acadèmica podien donar una resposta intel·lectual, purament amb l’observació, l’anàlisi i el raonament.

Amb l’Antonio Blay vaig descobrir que això no era possible. Que la resposta requeria essencialment un canvi en la visió. I que aquest canvi només podia provenir d’un treball amb la pròpia vida, d’una pràctica, la pràctica de la meditació. I des de llavors m’hi he dedicat, sense interrupció.

Jo us invito ara a meditar aquesta hora. No us haig de dir pas com es fa. Tots ho sabeu ja. No podem pas esperar res d’una hora de meditació. Però quan això es una hora, i una altre, i un altre, durant anys .... passa alguna cosa. Tots sabeu que això és una porta. La majoria heu travessat aquesta porta. Us invito, un cop més a travessar aquesta porta, a saltar a l’altre riba .....

divendres, 11 de desembre del 2009



Teleman, concert d’Oboe en Re menor.
De sobte experimentoTOTA la compassió de l’Univers.
I tanmateix, segueixo caminant per el passadís del metro.
De vegades, la vida es percep com una lluita
entre jo i no-jo.
De vegades, però, es percep harmonia
entre jo i no-jo.

És Això.

dijous, 10 de desembre del 2009

Poc a poc, l’egoisme va caient,
i jo vaig remuntant.
El color marró del meu jersei torna a ser el que era.
La música es torna lluminosa
i el Rostre Original treu el nas ...

dimecres, 2 de desembre del 2009

Aclaparat per el pas del temps?

Fes el salt!
Rendeix-te, entrega’t.

Llavors Tot És Sempre Aquí.
El meu Deu és el Deu del Budisme. Impersonal. L’ordre còsmic. El Tao.

He perdut doncs el Deu Pare de la tradició cristiana, que predicava Jesús i que em varen ensenyar de petit?

El meu Deu és immanent,
i de tan immanent és molt proper.
El meu Deu ets tu que m’estàs mirant, que m’estàs llegint.
El meu Deu palpita amb la vida, amb el mar, amb el vent,
amb l’Univers sencer.
El meu Deu és tan íntim, que no pot ser més proper.
El meu Deu està Aquí, Ara, Sempre.

Llavors, he perdut alguna cosa?

Per això Teisme i Ateisme són qüestions purament formals.