Al final no he pogut més. Fa 6 anys que em volta pel cap: perquè la longitud d’ona de les ones de sorra sembla ser proporcional a l’amplada de la zona de rompents (Xb)? Sembla que sigui així, però en realitat no té cap sentit!
He publicat diversos articles sobre el tema, però mai he pogut resoldre aquest problema essencial. Durant 6 anys aquest enigma ha estat a l’ombra, sempre l’he evitat. Recentment el treball amb dos col•legues ha aportat nova llum i m’ha empès irremediablement cap aquí. Ara feia uns dies que li tornava a donar voltes. Aquest matí, tenia deu mil coses més per fer. Però no m’he pogut resistir. S’hagués pogut acabar el món, però les reflexions sobre aquest problema no es podien aturar, em sortien automàticament, tot sabent que tenia una llarga pila d’altres coses per fer. He agafat paper i llapis (que no ordinador!) i m’he posat a escriure i calcular. He escalat les equacions, i s’ha fet la llum, d’una forma increïblement simple!
Queda clar que Xb és un fals protagonista. Accidentalment roba el protagonisme a qui l’hauria de tenir: l’alçada de les onades dividida per el pendent de la platja. Aquest és el verdader paràmetre que governa el problema. I clar, l’embolic està en que Xb està relacionat amb ell, i en altres problemes semblants Xb és fonamental. Però no aquí!
Aquest blog està dedicat a la recerca espiritual lliure com camí d'alliberament de l'esser humà. Este blog está dedicado a la búsqueda espiritual libre como vía para la liberación del ser humano. This blog is devoted to the free spiritual research as a way to liberation of human beings.
divendres, 20 de maig del 2011
diumenge, 15 de maig del 2011
dijous, 12 de maig del 2011
Que fràgil és el vel de l’egoisme. Tan potent, no ens deixa veure res, i en el fons tan fràgil. És com el fum, o la boira. Que propera està la Gràcia i no la veiem!
Uns mesos de treball frenètic i estressant sembla que hagin acabat amb la Gran Pau (paraules de la meva amiga Ane), aquesta Gran Pau que em va inundar el penúltim dia de la meva estada d’ermità a aquella cova, pel gener. Però no. La “Gran Paz” està sempre aquí i no la veiem. Però a on mirem?
Ara estava escoltant aquell mantra tan extraordinari que vaig penjar el 18 d’Abril. De cop, tot l’egoisme ha caigut i he entrat en Aquell Lloc. La Gran Paz, que sempre ha estat aquí, somriu. Crec que m’està preguntant: a on te’n havies anat?
I ara torno a la meva feina, però procuro no moure'm d'Aqui.
Uns mesos de treball frenètic i estressant sembla que hagin acabat amb la Gran Pau (paraules de la meva amiga Ane), aquesta Gran Pau que em va inundar el penúltim dia de la meva estada d’ermità a aquella cova, pel gener. Però no. La “Gran Paz” està sempre aquí i no la veiem. Però a on mirem?
Ara estava escoltant aquell mantra tan extraordinari que vaig penjar el 18 d’Abril. De cop, tot l’egoisme ha caigut i he entrat en Aquell Lloc. La Gran Paz, que sempre ha estat aquí, somriu. Crec que m’està preguntant: a on te’n havies anat?
I ara torno a la meva feina, però procuro no moure'm d'Aqui.
diumenge, 8 de maig del 2011
Adagio in G Minor (Albinoni)
Dedicat a la meva amiga Ane. I també per la meva mare, Francesca, que tant m'ha donat i tant m'ha ensenyat, sovint en silenci. Parlava molt, però em deia molt més amb el llenguatge del cor i del silenci. Aquesta música li apasionava en la darrera etapa de la seva vida. Sovint la compartiem junts. I la seguim compartint. De tot cor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)