dimecres, 27 de juny de 2012


Damunt de la dinàmica cega d’àtoms i molècules, damunt de l’evolució sense cap més propòsit que no sigui la supervivència d’allò millor adaptat al medi, damunt del materialisme més cru i despullat, incomprensiblement, és innegable que la vida sembla tenir un argument.  I em sento profondament estimat i beneit per l’Univers. Com diu l’Ane: un nen mimat per l’Univers.

Aquest matí , en el zazen, se sentien multitud de sorolls: gossos, gallines, tórtores, merles … però no hi havia la més mínima molèstia. Perquè rés m’era extern.

Rés m’és extern.

dilluns, 25 de juny de 2012

Ara m'adono clarament que tot aquell dolor que he provocat, me'l he estat provocant a mi mateix. 

Suposo que tard o d'hora, sempre arriba un moment que un se'n adona. I quan arriba aquest moment, rés de sentiments de culpa estèrils, que representarien un aferrament al passat. És normal. Seguir treballant, seguir practicant ... com si rés. I experimentar en un mateix aquest dolor, abraçar-lo amb tendresa, quan es presenta, sense rebutjar rés.

dijous, 21 de juny de 2012


No ho entenc. És sorprenent!

Segueixo anant de bòlit: la feina, la vida personal. Tot es complica i les tasques s’apilen. No dono l’abast. El millor caldo de cultiu per l’estrès!  No puc anar al dojo. Avui fins i tot no he pogut fer el zazen matinal a casa. 

I no obstant, aquest matí, al metro no hi havia egoisme i he experimentat com la compassió brollava, com d’una font, i s’estenia per tot el vagó i més enllà. Molt a prop meu segueix havent-hi dolor. I la compassió brolla a mode de bàlsam pel dolor. 

Durant el Camino, cada cop que trobava una font bevia aigua, em remullava i feia gassho. Potser totes i cada una d’aquestes fonts segueixen ara amb mi. I l’aigua brolla sense parar.  

dimarts, 5 de juny de 2012


El diumenge dia 3 de juny varem arribar a Santiago.



Pel camí, aquests dies, em venien pensaments de com seria l'arribada i, un a un, els deixava anar. 



El mati del diumenge vaig sortir sol de Pedrouzo, a l’alba: la resta del grup havia sortit una mica abans. Ràpidament, vaig anar entrant en el Camí, més que de costum. Quan més m’acostava a Santiago, més silenciosa estava la ment i més queia l’egoisme. Les pedres, els arbres, les cames, els peus, la ment, la respiració, les montanyes: no hi havia separació. Vaig atrapar els meus companys: fins i tot parlant una mica, la ment es mantenia pura, no retenia rés. I així vaig arribar a la ciutat i així caminava pels carrers. De tan en tan, petits esclats d’emoció i alguna llàgrima furtiva.  La meva companya i jo varem entrar junts a Santiago.








M’imaginava que l’arribada a la catedral seria una celebració solemne amb els companys que durant tots aquests anys hem caminat plegats, de Roncesvalles a Santiago, plena d’emoció, abraçades i felicitacions. Rés de tot això.  En aquell moment, una sola abraçada, una sola companya. I varem entrar.






























La catedral estava plena a vessar de pelegrins i turistes. Però vaig trobar un raconet i allà em vaig  treure la motxilla i les botes, vaig deixar el bastó i la gorra,  i vaig fer sampai, en alguna direcció (quina, no té cap importància). Amb el forro polar vaig improvisar un zafutón i damunt vaig posar el zafu que durant aquests anys ha caminat sempre amb mi. I vaig practicar zazen mentre els catòlics celebraven la missa. Al final, varen anunciar el vol del botafumeiro. Vaig seguir practicant zazen.  Després, algú va lamentar que jo no havia vist el botafumeiro. Però, òbviament, no és veritat: tots els botafumeiros de l’Univers caben en zazen.  

Ara segueixo la meva activitat habitual. Però procuro mantenir-me en el Camino. La porta que hi du, segueix oberta.

dissabte, 2 de juny de 2012

Ane, entre Arzua y Pedrouzo hay una piedrecita que sujeta un papel con tu nombre. Es un lugar maravilloso, lleno de flores y una palmera (que raro en Galicia ¿no?), cerca de un pazo. Mientras andaba esta mañana iba pensando ¿cual es la piedra de Ane? y nunca sabia cual era, todas eran. Mañana la última etapa, tenemos previsto llegar a Santiago. Empezamos el 1 de mayo de 2003, en Roncesvalles. Poco a poco, año tras año, y ahora llegamos. Es magnífico, aunque da lo mismo. Los del zen sabemos que tan importante es llegar a Santiago como llegar a Pamplona, o al Burgo Ranero, o a Villanueva del Bierzo. O a la puerta de mi casa. Cuando pueda colgaré fotos para adornar estas entradas y poder compartir mejor esta experiencia.

Un papel con tu nombre ¡que efímero! Quizás ya se habrá mojado con la lluvia. Tan efímero como yo y tu.

Un abrazo de todo corazón.



divendres, 1 de juny de 2012




Sarria, Portomarin, Palas del Rei, Melide, Arzua. Seguim caminant. Moltes estones em mantinc en el Cami: les pedres, els arbres, les vaques, els companys, som U.  Els peus, les cames, els muscles, el terra. Aquest és el meu zazen. La respiració, l'esforç, el moviment, tot es torna extraordinàriament harmoniós i  experimento una sensació de salut corporal increible. El meu cos riu d'alegria. Poc a poc la ment es va buidant. L'egoisme va caient i tot es va tornant lluminós i transparent. I una alegria extraordinaria és el resultat inevitable.