La meva mare ha mort.
La meva neta riu.
La montanya nevada.

Ara veig que rés es perd,
per qui practica zazén.

Gassho

Gassho en el dojo.
En un gest, tota la meva vida.
En un gest, no queda res.

dar es obtener

El estudiante dijo al maestro:
-- Estoy muy desanimado, ¿qué puedo hacer?
El maestro respondió:
-- Anima a otros.

Mamà, 14 Desembre 2008

Diuen que has marxat,
Però jo et sento cada cop més a prop.
Diuen que ja no hi ets,
Però jo sé molt bé a on ets.
Diuen que ens hem quedat orfes,
Però jo experimento cada cop més pau i alegria.

‘Convé que Jo me’n vagi,
perquè vingui l’Esperit de la Veritat’.

Finalment, tornem tots tres a ser u,
com aquell dia, a Montserrat.

Quan era jovenet volia entendre l’Univers.
Per això vaig estudiar Física.
Després em conformava amb entendre’m a mi mateix.
Per això vaig començar a meditar.
Ara em conformo amb entendre el meu cos.
Per això practico zazen.

Plou! Plou! Plou!
El roure, el meu amic, riu d'alegria.
Bén aviat, es vestirà de vermell.
I quan li caiguin les fulles,
serà de fret,
no pas de sed.

Si no hi ha ego,
no hi ha error ni encert,
ni culpa ni mèrit,
ni bé ni mal.

Estima i fes el que vulguis.

Meditar amb el cos.
Deixar-ho anar tot i
tornar-se íntim amb tot.

Si no funcionamos con sabiduría y compasión para todos los seres -- y todos los seres incluye tanto a los seres vivos como a los seres no vivos, como las rocas, las montañas y la totalidad de la tierra -- y no nos damos cuenta de que todo es realmente uno, una extensión o manifestación de la Gran Mente, caeremos en el miedo, los celos, la codicia y el odio, basados todos en la ilusión de la separación. Y cuando nos veamos separados y ajenos a la Tierra, a las montañas, a los ríos y a los océanos, tenderemos a abusar de los demás y del planeta. Es por ello que, en este preciso momento histórico, parece absolutamente esencial despertar y empezar a funcionar de un modo más sabio, compasivo y consciente.

Hem hagut de marxar de casa nostre.
Georgia. I molts altres llocs, avui, ahir, ....

La mística més pura és aquella que es basa en la realitat, única, que no fuig de la realitat, que no especula sobre rés sobrenatural.

Quan la bellesa aclaparadora del Cosmos, de la Vida, i del Tao et captiva, t’enamora, es converteix en el propi alè, ja no hi ha lloc per el concepte ‘sobrenatural’.

Hi ha miracle més gran que de les esponges hagin aparegut éssers humans, passant per una infinitat d’espècies, incloent els simis? Quina necessitat hi ha de creure en un deu trascendent i personal que hagi creat directament els humans, a part de la resta d’espècies? No solsament qualsevol ment científica, sinó un visió autènticament mística intueix que això és una nota discordant en la percepció de la realitat.

La ment humana és, potser, la més alta creació de la Natura damunt la Terra. Però fàcilment es desconnecta de les seves arrels, es dispara i emmalalteix. La meditació és el camí per equilibrar la ment, per tornar-la a connectar amb la seva Mare, amb la Natura, amb el Cosmos.

La Realització no és mai una fita del futur.

La Realització és intimitat TOTAL amb aquest ordinador, aquest teclat, aquesta cadira, el soroll que m’arriba de la cuina, el cant d’aquestes tórtores i amb aquestes paraules.

Que el meu llenguatge i la meva pràctica es tenyeixin més i més de Budisme, no vol dir que deixi de ser cristià. Quan més budista més cristià, quan més cristià més budista. He trobat un camí que, tot i seguint fidelment el Budisme, porta més enllà de Budisme i Cristianisme. De fet, és un camí en que a cada passa no hi ha diferència entre Budisme i Cristianisme. Com pot ser això? Vine i ho veuràs.

Avui és el dia de la Il·luminació. Ara és el moment de la Il·luminació. Que esperes? Si no ho aconsegueixes ara, quan ho aconseguiràs?

De manera que rendeix-te totalment, i entrega’t en cos i ànima a l’instant present.

El mestre i el deixeble.

Si ja no hi ha jo i no hi ha tu, qui és el mestre i qui és el deixeble?

Buda vol dir 'despert'.

Aprendre el Camí de Buda, és aprendre sobre un mateix.
Aprendre sobre un mateix és oblidar-se d’un mateix.
Oblidar-se d’un mateix és percebre’t com les coses.
Realitzar això és deixar caure el cos i la ment pròpies i alienes.
Quan arribes a aquesta fase, et deslliures també de la il·luminació i la practiques contínuament sense pensar en ella.

En aquesta nit de Llum ...

En aquesta nit de Llum,
demana’m tot el que vulguis,
que si em queda alguna cosa,
ben segur que serà teva.

No importa qui siguis,
ni d’on vinguis.
Aprofita aquesta nit,
que avui no hi ha frontera.

Vine amb mi, avui
que tinc a les mans,
tot el que he viscut,
i sóc només una foguera.

En aquesta nit de Llum,
vine amb mi,
que el meu cor s’ha inflamat,
amb el foc de Sant Joan.

Si ja has descobert qui ets, no visquis ni un segon més de la teva vida d’esquena a aquesta Realitat.

Quina cosa tant gran és una mare!

I que gran, és també, convertir a una dona en mare.

Arribar o no arribar a la Il·luminació. Si ja has deixat l’egoisme i si ja hi ha il·luminats, que més t’importa que tu ho siguis o no?

Per això, abandonar tot egoisme ja és la Il·luminació.

El sentit del zazén

¿Qué es más importante: alcanzar la iluminación o alcanzar la iluminación antes de alcanzar la iluminación?
¿Ganar un millón de dólares o disfrutar la vida en el esfuerzo, poco a poco, aunque sea imposible ganar ese millón?
¿Tener éxito o encontrar algún sentido en el esfuerzo por lograr ese éxito?
El que no sabe la respuesta no será capaz de practicar el zazén, pero si la sabe, habrá encontrado el verdadero tesoro de la vida.

Hora punta al metro

9 del matí. Hora punta al metro.

Tu que et commous davant la bellesa d’una muntanya, d’un arbre, del mar, d’un gat, d’una flor. Tu que et meravelles davant la bellesa i la complexitat del Cosmos. Tu que tan t’intrigues per una platja que espontàniament desenvolupa una morfologia sorprenent a partir de milions de granets de sorra sense forma.

No et sembla extraordinari com aquests sistemes infinitament complexos, plens d’ordre i de desordre, d’equilibri i de desequilibri, aquests sistemes fets principalment d’aigua i, també, d’altres coses en proporcions més o menys ínfimes... no et sembla extraordinari com aquests sistemes que en diem ‘humans’ han proliferat?

La Terra ha trigat molts milions d’anys en produir això. I ara aquí estan, a milers, a les 9 del matí, al metro.

No et sembla extraordinari?

Dar es no apegarse.
Dicho simplemente, no apegarse a nada es dar.

Josep, jo no sé si més enllà d’aquestes cendres queda ara alguna cosa de la teva individualitat,
Però el que si sé és que la meva vida, ara i aquí, seria molt diferent, si tu no haguessis existit.
No tinc cap dubte, per tant, de que segueixes vivint en mi.

Jesús de Natzaret, jo no sé si queda ara alguna cosa de la teva individualitat,
Però el que si sé és que la meva vida, ara i aquí, seria molt diferent, si tu no haguessis existit.
No tinc cap dubte, per tant, de que segueixes vivint en mi.

En mi i en tots aquells que vulguin obrir-se al teu evangeli,
No aquella caricatura rància que ens volen vendre les esglesies,
Sinó la bona nova per la qual el Teu Cor i el meu es desviuen.

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses, parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Quan marxa la por, l'amor apareix, inevitablement, de forma natural, sense fer cap esforç.

Conquista al hombre airado mediante el amor;
conquista al hombre de mala voluntad mediante la bondad;
conquista al avaro mediante la generosidad;
conquista al mentiroso mediante la verdad.

Ningú és profeta a casa seva.

Perquè?

Silenci.

En silenci camino, és feixuga la meva càrrega.

Llegeixo en un anunci: ‘presumeix de mòbil'.

De què haig de presumir? Què haig de demostrar? A qui haig de convèncer i de què? És que la realitat no es manifesta per si sola? És que potser no accepto la realitat?

Confusió, egoisme ....

L’egoisme és com la boira. Vivim en una vall amb un paisatge extraordinari però no veiem rés més enllà de dos pams del nas per causa d’una boira persistent. Alguns hem estat atents a algun moment en que es dissipava la boira i hem vist com els rajos del sol es filtraven a través d’ella, i hem vist per un moment la bellesa extraordinària del paisatge. Després la boira ha tornat, però mantenim viu el record del paisatge i anhelem tornar-lo a veure. Alguns diem que si es camina pendent amunt, arriba un moment que la boira es dissipa i que és possible viure permanentment amb la visió del paisatge. Però qui és capaç de caminar amunt sense saber-ho del cert? D’altres creiem que tot això són miratges, imaginacions, l’únic real és el terra que trepitgem i aquesta boira omnipresent.

L’egoisme és com la boira: és la confusió que no ens deixa veure la realitat de la nostra identitat última. Alguns creiem que la nostra identitat no és rés més que aquest petit ego. Alguns, però, hem vist més enllà, i encara que normalment no ho experimentem, sabem que no som això, perquè ho hem vist en algun moment de llum. I volem transcendir aquest egoisme, treballem per dissipar la confusió, caminem pendent amunt per si fos veritat que hi ha un moment que la boira es dissipa per sempre ....

Temps de pobresa.
Quan l’egoisme ho enfosqueix tot
i només queda dir:
facis la Teva Voluntat.