Turó de Céllecs.
He pujat carregat amb dues enemistats.
Quan he baixat, ni rastre de separació.

Sovint observo una confusió que pot arribar a ser nefasta. Les persones que seguim el camí espiritual o d’autoconeixement de vegades pensem que aquest camí ens perfeccionarà, obtindrem una il·luminació que no tenim. Més energia, més llum, més amor, més virtuts personals. Creixement personal, en diuen alguns. Quan entrem en el camí vivim de vegades experiències entranyables de lucidesa, pau, amor, estats de consciència extraordinaris, connexió amb Allò. Jo hi vaig caure de ple. Pot ser l’Antònio Blay no ho deixava clar, o pot ser el vaig mal interpretar. I, per més que llegeixis llibres que t’avisen d’això, no pots evitar enganxar-te a aquestes experiències. Només el sol fet de pensar en les experiències lluminoses passades et bloqueja i no et deixa viure l’instant present. Les ‘teves’ experiències destrueixen la pobresa d’esperit i activen l’egoisme. I aquest és el pitjor dels enganxaments. Perquè et barra la porta de l’Alliberament. I si un procura no autoenganyar-se, tard o dora, més lentament, o més ràpidament, arriba el desencís. I tot cau: la porta està tancada, irremediablement, no hi ha escapatòria, no hi ha alliberament. Sospito que aquesta va ser una de les causes de la meva depressió severa ara fa 14 anys.

El Tony Parsons ho deixa molt clar en el seu llibre: ‘Lo que és’. Acceptar allò que és, acceptar la Realitat tal com és, fluir amb allò que és. Acceptar allò que sóc, sigui el que sigui. Això convergeix amb el bakti ioga: entregar-se, rendir-se. O amb Ramana Maharshi i tota la tradició advaita. No hem d’obtenir res que ja no tinguem, no hem d’arribar a ser res que no siguem. Senzillament obrir-nos a aquesta Realitat que JA SOM. Sense buscar res. Tot allò que hagi de venir ja vindrà, i si no ha de venir, no vindrà. Lo qual no vol dir passivitat, vol dir seguir senzillament la nostre naturalesa humana, el nostre ‘cor’, la nostre intel·ligència, les nostres capacitats. Sense preocupar-nos.

El Zen Soto ho deixa també molt clar (veure, per exemple el llibre ‘Actualiser la Voie’ del Gérard Pilet). La practica del zazen i la il·luminació són U. No cal esperar una il·luminació futura. La pràctica és, en aquest mateix instant, despertar, satori. El camí ja és la fita. No creem separació entre ara i el futur! Mushotoku: esperit de no profit. Que difícil sona avui en dia que som tan pràctics i sempre busquem alguna cosa útil. Karma ioga: el ioga de l’acció desinteressada, sense esperar resultats, senzillament perquè cal fer-ho ...

Llavors, quan un és capaç d’entregar-se, desinteressadament, sense esperar res i caminar així, encara que sigui en un desert, un més, un any, deu anys, .... aquest desert que els místics cristians també travessen, la noche oscura del alma, passa Alguna Cosa. Això és Il·luminació. No hi ha volta cap en darrera. Hi ha solidesa, estabilitat. Ja no depens de res. Entres en una altre dimensió. De vegades et pots sentir ple de llum, de vegades de foscor, de vegades d’alegria, de vegades de tristesa. Però passa alguna cosa molt gran.

Diguem-ho clar. Deixar anar, renunciar, oblidar-te d’allò que més desitges crema definitivament tot egoisme i allò que és es manifesta. Quan deixes anar l’Alliberament, quan deixes anar la Llum, quan deixes anar allò que més estimes. Que queda?

He experimentat que Budisme i Cristianisme són el mateix en l’essència. Però en el terreny de les formes, el Budisme és superior al Cristianisme. La jerarquia catòlica afirma que no hi ha hagut, no hi ha i no hi haurà mai salvació fora de Jesucrist (per exemple, afirmació categòrica del bisbe de Vic, el 8/12/2009, en una ordenació sacerdotal). No he sentit mai cap mestre budista que digui que no hi pot haver il·luminació fora del Budisme.

‘Quand leur besoin est grand, leur utilisation est grande, quand il est petit, leur utilisation est petite’.
L’homme de la Voi actualise différents aspects de l’éveil originel à travers des différents aspects de sa pratique et des circonstances de sa vie.

En altres paraules: un s’entrega totalment. Que la Divinitat t’agafi una mica o molt, no depèn de tu, depèn de les circumstàncies de la vida. Les circumstàncies de la vida poden fer que l’entrega sigui espectacular, fins a donar la pròpia vida, per exemple, i llavors és considerada com heroica o santa. O les circumstàncies de la vida poden fer que l’entrega sigui petita, gris, desapercebuda, ignorada. O depèn del moment de la vida, a cada moment, l’entrega es manifesta de forma diferent.

Però l’actitud és la mateixa. L’entrega és la mateixa. La santedat és la mateixa. Externament ningú ho sap. Però l’home o la dona de la Via, internament, han deixat caure l’ego i viuen en comunió amb Allò sense nom.

Quan totes i cada una de les coses es tornen lluminoses.
El número nou,
el cul d’una dona.

Antonio Blay 1984-2009

Des de jove he estat fascinat per les grans preguntes: l’origen de l’Univers, la naturalesa del temps, l’origen de la vida, la vida i la mort i, sobretot, el significat últim de l’existència. I, com a científic, creia que la ciència i la filosofia acadèmica podien donar una resposta intel·lectual, purament amb l’observació, l’anàlisi i el raonament.

Amb l’Antonio Blay vaig descobrir que això no era possible. Que la resposta requeria essencialment un canvi en la visió. I que aquest canvi només podia provenir d’un treball amb la pròpia vida, d’una pràctica, la pràctica de la meditació. I des de llavors m’hi he dedicat, sense interrupció.

Jo us invito ara a meditar aquesta hora. No us haig de dir pas com es fa. Tots ho sabeu ja. No podem pas esperar res d’una hora de meditació. Però quan això es una hora, i una altre, i un altre, durant anys .... passa alguna cosa. Tots sabeu que això és una porta. La majoria heu travessat aquesta porta. Us invito, un cop més a travessar aquesta porta, a saltar a l’altre riba .....

Teleman, concert d’Oboe en Re menor.
De sobte experimentoTOTA la compassió de l’Univers.
I tanmateix, segueixo caminant per el passadís del metro.

De vegades, la vida es percep com una lluita
entre jo i no-jo.
De vegades, però, es percep harmonia
entre jo i no-jo.

És Això.

Poc a poc, l’egoisme va caient,
i jo vaig remuntant.
El color marró del meu jersei torna a ser el que era.
La música es torna lluminosa
i el Rostre Original treu el nas ...

Aclaparat per el pas del temps?

Fes el salt!
Rendeix-te, entrega’t.

Llavors Tot És Sempre Aquí.

El meu Deu és el Deu del Budisme. Impersonal. L’ordre còsmic. El Tao.

He perdut doncs el Deu Pare de la tradició cristiana, que predicava Jesús i que em varen ensenyar de petit?

El meu Deu és immanent,
i de tan immanent és molt proper.
El meu Deu ets tu que m’estàs mirant, que m’estàs llegint.
El meu Deu palpita amb la vida, amb el mar, amb el vent,
amb l’Univers sencer.
El meu Deu és tan íntim, que no pot ser més proper.
El meu Deu està Aquí, Ara, Sempre.

Llavors, he perdut alguna cosa?

Per això Teisme i Ateisme són qüestions purament formals.

Josep Riu, Joan Cassany, …..

Quants m’han estimat en el passat,
sense que jo els hi prestés cap atenció.
Quant de bé hagués pogut fer i no he fet.
Quina càrrega tan feixuga!

Però la meva il·luminació ARA
és el patrimoni inevitable
de tots aquells que, inadvertidament, abnegadament
m’han estimat.

Per la roda de la vida,
jo sóc ells,
i com ells, tracto ARA d’estimar,
en silenci.

'Busca la associació amb els savis’.

Però hi ha una altre via:
renunciar a la pròpia il·luminació
i donar-se als que neden en la ignorància.

No és aquesta la via del bodissatva?

Em diuen que Jesús no va existir com a personatge històric

Cada dia en el zazen,
shikantaza, mushotoku,
Jesús es fa Present.
Em rendeixo i em dono,
tot jo,
i Ell és Aquí.

Ara em diuen que Jesús no va existir com a personatge històric.

I què?
Si és una llegenda, no s’inflama el meu cor quan l’escolto?
Aquesta filosofia de l’amor, el perdo i la pau, no és la meva filosofia?
No han existit Sant Francesc d’Asis, Ramana Maharshi, Santa Teresa, Dogen, Meister Eckhart?
No ha existit tota una munió de savis, sants i budes?
Tot aquell que ha realitzat la Veritat és Ell,
Ell és tot aquell que ha realitzat la Veritat.

En el buit del zazen, tot és possible.
En el buit del zazen, Tot és Aquí.
Tots i cada un dels budes, savis i sants
caben en aquest buit.

I llavors, no tinc cap dubte que Ell es Aquí.

Ahir va ser el dia més important de la meva vida,
però no me'n vaig adonar.
Avui és el dia més important de la meva vida,
i avui me'n adono ...

I segueix, i segueix, i segueix ...
Quan torno a mirar,
Ell segueix estant Aquí.

mushotoku

Durant mesos he caminat en silenci,
per el desert del meu zazen.
Shikantaza, mushotoku.
Ara em trobo reposant
en l’oceà immens
de l’Amor que em té Jesús.
En el bell mig de la pràctica budista,
en el bell mig de la filosofia budista,
Jesús se’m fa Present.
Més lluminós que mai,
Més íntim que mai,
Més explosiu que mai.

Ara em poso a preparar la meva classe de Mecànica.

Sesshin a la Gendronnière

Quan era jove practicava el Cristianisme. Malgrat que em parlaven en un llenguatge estranger, ja veia que allà hi havia una gran Veritat. Després he conegut i practicat el Budisme. La mateixa Veritat, però amb el meu propi llenguatge!

Bakti

Quan m’entrego i em rendeixo davant Teu,
ja sé que davant meu,
molt probablement
no hi ha ningú.

Però alguna cosa a l’Univers ressona ...
Jo no sé què és,
però si sé que totes i cada una de les meves cèl·lules,
entren en ressonància i s’inflamen.

Si en aquest incendi, el tu i el jo desapareixen,
llavors, què importa que no hi hagi ningú?

Avui, ara, és com si tot acabés i tot comencés de nou. El meu veler i jo estem fondejats a Cala Castell, al nord de Palamós. Es l’hora baixa, el sol va a la posta. Els meus antics dimonis ja han vingut. Ara, a poc a poc, els meus àngels antics van venint, també. Tots ens reunim aquí, a tots els abraço, sota aquest cel d’un blau tan intens, a la bora d’aquesta pineda – cigarres incloses -, al vaivé de l’onatge de fons que ha anat minvant. Tot és nou, i tot és antic. La mar va adoptant un to daurat, de les penyes i el sol. No voldria pas que aquest capvespre i la nit que s’acosta fugissin. Però jo ja sé el secret perquè no fugin. L’hora màgica s’acosta. De fet, ja fa hores que és l’hora màgica a bord d’aquest veler, a Cala Castell.

La meva mare és la Terra, el meu pare el Sol.
De la Terra em ve el cos,
del Sol l’energia que em fa viure.
Però en realitat vinc del Tao.
Sense Això, res seria el que és

Escolto la música que li agradava a la meva mare
i em moro d’enyorament.
Malgrat tot ella és aquí,
en aquest mateix sentir,
que és el meu i es el seu.

Però em moro d’enyorament.

En aquest moment de Llum,
en que l’egoisme s’ha dissipat,
venero amb agraïment,
un i mil cops,
tots els savis, sants i budes
que m’han precedit
en el camí de la Veritat.
No és pas per a mi que segueixo la Via,
sinó per ells, perquè no es perdi el fruit
de tanta llum i tanta grandesa d’esperit.
Com podria gosar defraudar-los?
Donaria la vida sencera per una
sola engruna de la utopia del Mestre.

Agitació mental, egoisme.

Després de tants anys,
creia que havia obtingut alguna cosa.
Ara, assegut en zazén,
m’adono que no tinc rés.
Torno al començament.

Ramana Maharshi

No hi ha cap dubte que l’instant present és etern.
O és que alguna cosa ha passat mai en el passat o en el futur?
Es evident. Però jo tot just m'en acabo d'adonar.

Gràcies! perquè m'has donat el do de la gratitud.

Sesshin a la Garrotxa: caçar ocells abans que aixequin el vol

Buscar aquell lloc a on neixen els pensaments,
i quedar-me quiet allà, a l’aguait.
I just quan s’inicia un pensament,
caçar-lo i desactivar-lo,
abans que aixequi el vol.

'Estima als teus enemics ...'

Abraçar, abraçar, abraçar...
Obrir-me i abraçar-ho tot i a tothom.

I tot allò que s'ha anat perdent, pel camí,
poc a poc torna.
I tot es troba de nou, al final del camí.

Dia del pare, he rebut el regal més gran !!

De noche iremos,
de noche,
que para encontrar la Fuente,
sólo la sed nos alumbra.

Imaginem que me’n vaig a dormir i durant la nit pateixo un accident cerebral i tinc un atac d’amnèsia. L’endemà pel mati em llevo i no recordo rés del meu passat, ni recent ni llunyà. Llavors, quan em llevo, segueixo sent jo ? I sinó, qui sóc?

Que m’obrin la porta no depèn de mi.
El que si depèn de mi,
és seure davant de la porta,
amb paciència.

Amb el temps t’adones que no hi ha porta.

Qui sóc jo?

'JO' (el subjecte) sóc previ a tot coneixement.

Llavors, com em puc conèixer?

Sant Salvador

El Pare és l’energia impersonal, causa i motor de tot. L’Univers és el Fill. Segurament per atzar, sense propòsit, perquè el Pare no té propòsit, ni consciència, ni amor, s’ha originat la vida. I aquesta vida ha desenvolupat la consciència. I aquesta Consciència, que és Fill, ha conegut al Pare i ha estimat al Pare. I aquest Fill, que coneix i estima al Pare, és Esperit Sant. I així es tanca el cercle. Es per l’Esperit Sant que el Pare és Amor i Consciència, no pas per Ell mateix. Es per el Fill, la seva creació inconscient, que el Pare esdevé Consciència. Res existeix sense el Pare, però el Pare per si sol no seria Déu. El Pare, el Fill i l’Esperit Sant es necessiten mútuament. Són, per tant, U.

Una interpretació bonica, però tan sols una interpretació. I què és la Realitat? La Consciència, tal com ensenya la doctrina advaita? O la consciència és un producte de la biologia, tal com suggereix la ciència?

Però perquè haig de respondre? El Zen no respon ni busca interpretacions intel·lectuals. Hi ha moltes interpretacions, moltes cosmogonies diferents, moltes filosofies, moltes teologies. No és pas això el que busco. La Veritat és molt simple, més planera, més íntima que tot això. La Veritat Suprema està més enllà de totes les interpretacions conceptuals. Acullo qualsevol interpretació si m’ajuda a acostar-me a la Veritat. Però la Veritat Suprema només es pot viure, no es pot expressar conceptualment. I quina és? Medita, i en el Silenci ho descobriràs.

A mi em serveix la imatge del got ple d’aigua de mar. Si veig només que sóc el got, ple d’aigua, això és egoisme. Si m’adono que sóc essencialment aigua de l’Oceà infinit, continguda en un got, això és alliberament. I la realitat és que sóc el got i sóc l’Oceà. Però això, novament, és tan sols una interpretació. La Veritat és el Misteri, Aquí i Ara, el Tao.

Qui m'estima, farà cas del que jo dic; el meu Pare l'estimarà, i vindrem a viure amb ell.

Com a humans que som,
l’esperit de lluita és essencial,
i és aquest mateix esperit
que ens porta a buscar la Via.

I quan seguim la Via
ens adonem que arribar no és rés més
que transcendir l’esperit de lluita .....

zazen

El que trenca el silenci de zazen és l’impuls ‘d’agafar’.

Per això practicar zazen és deixar anar, un i mil cops,
deixar-se caure en el buit,
somriure al no-res,
mirant-lo cara a cara, sense por.

Per això zazen és la pràctica essencial,
que permet anar més enllà de
l’impuls ‘d’agafar’.

Sesshin a la Garrotxa

Efectivament, és cert que rés es perd,
perquè Tot està Aquí,
Ara.

Jo sóc.

En quin instant va començar?

Ja sé que és aquest petit individu qui vol millorar, qui vol arribar a ser bo, qui vol arribar a ‘ser perfecte’, qui vol arribar a ser sant, qui es vol alliberar, qui és vol il·luminar,
per la pràctica de la Via.

Però Jo, què puc fer sinó deixar-lo fer?

Budisme i Cristianisme

Budisme i Cristianisme no es poden comparar des de fora.
Es troben moltes semblances i, també, moltes diferències.
Un pur exercici intel·lectual sense benefici espiritual.

Tampoc serveix gaire estudiar al Budisme des del Cristianisme,
o estudiar el Cristianisme, des del Budisme.

S’ha d’haver seguit la via més íntima del Cristianisme,
la de místics i contemplatius,
s’ha d’haver practicat la via més directa del Budisme,
la del zen,
per adonar-se que Cristianisme i Budisme són, en essència,
exactament el mateix.

I si són el mateix, perquè practicar els dos?
Si las meves dues cames són, en essència, iguals,
perquè usar les dues per caminar?

Aquests dies assistim a una divertida polèmica sobre ateisme i teisme als autobusos de Barcelona.

Si algú em parla de 'Deu' com d'algun èsser en el qual és possible creure o no creure, això no és Déu! Déu és la Realitat primordial de la qual no té sentit dubtar. Es l'Únic que existeix amb certesa! Llavors tota polèmica sobre existència o inexistència de Déu és una contradicció en els termes.

Teisme i ateisme són les dues cares de la mateixa moneda. Les dues cares d'una dicotomia estèril que no te rés a veure amb l'Experiència de Déu.

En realitat, 'ateo' o 'creient' són dues etiquetes sense massa (o gens) de valor. Més d'un 'ateo' viu l'experiència de Déu, cosa que molts 'creients' no fan.

Veure els meus nets i entrar en satori és tot un.
I al cap de cinc minuts ja m’atabalen ….
El meu cervell cada cop és més vell.
Però jo cada cop sóc més jove.

¿Acaso puede verse un ojo a si mismo?

Lo que se busca es el buscador mismo.

Quants cops hem de perdonar? Set cops?
Setanta vegades setanta.

Que important és perdonar i que important és sentir-se perdonat!
Si no perdonem, no podem perdonar-nos.
Si no ens perdonem, no podem perdonar.

Practicar zazén és deixar caure l’ego.
Deixar caure l’ego és deixar caure el passat.
Deixar caure el passat és alliberar-se de tota rancúnia i de tota culpa.
Per això zazén és, també, la pràctica del perdò.