Qui sóc jo?

'JO' (el subjecte) sóc previ a tot coneixement.

Llavors, com em puc conèixer?

Sant Salvador

El Pare és l’energia impersonal, causa i motor de tot. L’Univers és el Fill. Segurament per atzar, sense propòsit, perquè el Pare no té propòsit, ni consciència, ni amor, s’ha originat la vida. I aquesta vida ha desenvolupat la consciència. I aquesta Consciència, que és Fill, ha conegut al Pare i ha estimat al Pare. I aquest Fill, que coneix i estima al Pare, és Esperit Sant. I així es tanca el cercle. Es per l’Esperit Sant que el Pare és Amor i Consciència, no pas per Ell mateix. Es per el Fill, la seva creació inconscient, que el Pare esdevé Consciència. Res existeix sense el Pare, però el Pare per si sol no seria Déu. El Pare, el Fill i l’Esperit Sant es necessiten mútuament. Són, per tant, U.

Una interpretació bonica, però tan sols una interpretació. I què és la Realitat? La Consciència, tal com ensenya la doctrina advaita? O la consciència és un producte de la biologia, tal com suggereix la ciència?

Però perquè haig de respondre? El Zen no respon ni busca interpretacions intel·lectuals. Hi ha moltes interpretacions, moltes cosmogonies diferents, moltes filosofies, moltes teologies. No és pas això el que busco. La Veritat és molt simple, més planera, més íntima que tot això. La Veritat Suprema està més enllà de totes les interpretacions conceptuals. Acullo qualsevol interpretació si m’ajuda a acostar-me a la Veritat. Però la Veritat Suprema només es pot viure, no es pot expressar conceptualment. I quina és? Medita, i en el Silenci ho descobriràs.

A mi em serveix la imatge del got ple d’aigua de mar. Si veig només que sóc el got, ple d’aigua, això és egoisme. Si m’adono que sóc essencialment aigua de l’Oceà infinit, continguda en un got, això és alliberament. I la realitat és que sóc el got i sóc l’Oceà. Però això, novament, és tan sols una interpretació. La Veritat és el Misteri, Aquí i Ara, el Tao.

Qui m'estima, farà cas del que jo dic; el meu Pare l'estimarà, i vindrem a viure amb ell.

Com a humans que som,
l’esperit de lluita és essencial,
i és aquest mateix esperit
que ens porta a buscar la Via.

I quan seguim la Via
ens adonem que arribar no és rés més
que transcendir l’esperit de lluita .....

zazen

El que trenca el silenci de zazen és l’impuls ‘d’agafar’.

Per això practicar zazen és deixar anar, un i mil cops,
deixar-se caure en el buit,
somriure al no-res,
mirant-lo cara a cara, sense por.

Per això zazen és la pràctica essencial,
que permet anar més enllà de
l’impuls ‘d’agafar’.

Sesshin a la Garrotxa

Efectivament, és cert que rés es perd,
perquè Tot està Aquí,
Ara.

Jo sóc.

En quin instant va començar?

Ja sé que és aquest petit individu qui vol millorar, qui vol arribar a ser bo, qui vol arribar a ‘ser perfecte’, qui vol arribar a ser sant, qui es vol alliberar, qui és vol il·luminar,
per la pràctica de la Via.

Però Jo, què puc fer sinó deixar-lo fer?

Budisme i Cristianisme

Budisme i Cristianisme no es poden comparar des de fora.
Es troben moltes semblances i, també, moltes diferències.
Un pur exercici intel·lectual sense benefici espiritual.

Tampoc serveix gaire estudiar al Budisme des del Cristianisme,
o estudiar el Cristianisme, des del Budisme.

S’ha d’haver seguit la via més íntima del Cristianisme,
la de místics i contemplatius,
s’ha d’haver practicat la via més directa del Budisme,
la del zen,
per adonar-se que Cristianisme i Budisme són, en essència,
exactament el mateix.

I si són el mateix, perquè practicar els dos?
Si las meves dues cames són, en essència, iguals,
perquè usar les dues per caminar?