Deu ser la ressaca de la sesshin. O les meves estimades gallines. 

Però aquest matí  experimento una profunda sensació d’estar a l’altre riba. Absència total de separació.

Sesshin a Lluçà

La sesshin, molt bé. Però al tornar, m'he trobat que han matat a les gallines que vivien a casa.

Un petit record.

Però elles m'han deixat el seu ùltim gran regal. GASSHO.

Impermanència. La vida és molt dura.

I a més, ara que hem superat els dos càncers de pit, el càncer segueix assetjant. Ara és el pulmò, amb metàstesi al cervell. Pinta molt malament.

I pateixo també pel meu pais.  Les relacions amb l'Estat Espanyol es tensen cada cop més. I cada cop rebem més amenaçes i insults i incomprenssió.

Però com tots sabem, la vida és així. També hi ha joia. La sesshin ha estat realment lluminosa. Tan lluminosa com aquesta tarda esmolada per la Tramuntana i tenyida pels colors de la tardor als boscos, mentre tornàva del Lluçanès.   La joia d'haver compartit la sesshin amb el Roland Rech i amb tota la shanga extraòrdinaria. I la joia per haver obert el meu esperit. I aquesta lluna, quasi plena, que s'alça davant meu. M'emporto moltes coses de la sesshin. Poso aqui només una petita mostra: "El ego no pot deixar anar l'ego. Seria un peix que es mossega la cúa. Només zazen permet anar més enllà ...".

I, també,  la joia perquè, definitivament, crec que m'he alliberat d'un aferrament important.  

Quan facis zazen,
no en deixis gens per demà.
Esgota'l tot ara.  

(M'agradaria dir de on he tret aquestes paraules, però les normes del blog no m'ho permeten. Clar que ho podeu adivinar ...)

Quan tot jo sigui zen,

no caldrà que parli de zen.

Però hi ha un problema:

aquest dia no pot arribar mai,

perquè és avui