Va començar
arribant a la plena consciència mentre estava en son profund. No era un somni
lúcid. N’he tingut molts i estic acostumat ara. Era quelcom totalment diferent.
M’adonava completament d’aquest estat amorf de son profund sense somnis. Ben
aviat em vaig trobar a mi mateix observant l’univers sencer de la mateixa
manera que Deu mateix ho podria fer. Vaig poder percebre la creació sencera de
cop. No dic ho “vaig veure” perquè no semblava que tingués ulls o cos. O, si un
cas, l’univers mateix era el meu cos i la meva ment. Percebia clusters
galàctics i formacions massives d’estrelles de la manera que normalment
percebeixo els meus propis braços o cames. O alguna cosa. És impossible de
descriure.
L’univers estava
evolucionant abans que jo. M’adonava que milions d’anys estaven passant i, no
obstant, els experimentava com instants. Novament, és impossible de descriure. Vaig
veure l’univers ajuntar-se. Primer, un planeta es va unificar en un ésser
individual. No només les espècies intel·ligents però totes les formes de vida
sobre el planeta i finalment el propi planeta. Això es va estendre a
través el sistema solar i després als
altres sistemes planetaris propers. Al mateix temps el mateix passava a altres
parts de l’univers a milions d’any llum. Les seccions unificades gradualment
s’anaven trobant i esdevenien més grans i més grans. Finalment, l’univers sencer consistia de
només dos “éssers” formats per la matèria i espai combinats de bilions, trilions de
galàxies.
Els dos éssers
estaven cara a cara, i jo, ara un d’aquests éssers, se sentia exactament com
quan estic en front de la meva dona. L’univers sencer, deformant-se en un temps
infinit i un espai infinit, era ara un ésser unificat. Sense tensió. Sense por.
Sense lluita.
Però l’univers
estava sol. No hi havia ningú a qui parlar. Ningú per compartir l’experiència. Ningú més. I amb ningú per contrastar,
no hi havia jo. Per curar-se d’aquesta solitud es va escindir novament en dos,
després quatre, sis, vuit, i més i més fins que, en un període de bilions i
bilions de mil·lennis va tornar a ser
incontables éssers individuals. En aquest punt em vaig sentir novament en el
meu cos. Vaig obrir els ulls i estava en el meu llit.
És difícil fer-me
una idea del poder brutal d’aquesta visió. Llegint-ho enrere ara sona només com
un somni sobrenatural o una història de ciència ficció. Però va ser
absolutament real per a mi. Tan real com qualsevol experiència que mai hagi
tingut a la vida. Més real.
Vaig quedar
trasbalsat per aquesta experiència. M’era difícil concentrar-me en les coses
trivials com el meu treball després d’haver vist la història sencera de
l’univers des del punt de vista de Deu.
No sabia que fer
amb el que havia viscut. En tot el temps que havia dedicat a seguir les classes
den Nishijima i den Tim mai m’havien descrit res semblant a fondre’t en la ment
de Deu i veure el començament i la fi del desplegament de l’univers. Dogen mai
va escriure sobre rés semblant en el Shobogenzo. El Buda mateix mai va parlar
d’aquest tipus de coses. I no obstant estava segur que l’experiència havia
estat real.
Finalment, em
vaig empesar els nervis i em vaig decidir a dir-li al Nishijima. En aquell
moment hi havia algunes coses que m’impedien veure’l cara a cara, de tal manera
que li vaig enviar un e-mail descrivint-ho tot minuciosament. No sé que
m’esperava sentir d’ell. Potser un paternal: “Si, fill meu, has entrevist la
veritat secreta. Però no n’has de parlar mai amb altres, perquè només quan
estaran preparats aprendran aquestes coses”.
Però això no és
el que va dir.
Em va respondre
amb un e-mail el dia següent dient-me que el que havia experimentat era només
una fantasia. Que mai tornaria de veritat ni tan sols en el futur. A més a més,
va dir que algú que com jo treballava en el camp dels dibuixos animats
necessitava ser més realista.
Estava devastat.
Com no ho podia
entendre? Això no era una fantasia! Era veritat! No tenia res a veure amb el
meu treball en els dibuixos animats. Era seriós y molt profund. Fondre’t Amb La Ment De Deu! Com podries
aconseguir rés més profund?
Quasi vaig plorar
quan vaig llegir aquest e-mail. Estic segur que m’hauria enfonsat si m’hagués
dit això directament en persona. Em vaig passar tot el mati experimentant pena
i confusió. Una decepció enorme. No podria haver-hi rés més gran.
Però conforme el
dia va passar, vaig començar a veure algunes coses que havia estat massa
estúpid per no veure les setmanes anteriors. D’una banda, si la teva
experiència d’il·luminació és real, ningú mai te la pot treure o negar-la.
Il·luminació significa manifestació verdadera del que realment ets a cada
instant. Cap crítica per part de ningú et pot treure allò mai més, de la
mateixa manera que les paraules crítiques de ningú no et poden eliminar
màgicament el nas. Ningú et pot apartar de tu mateix.
Però la meva gran
experiència de fondre’m amb Deu, per profunda i emocionant que fos, era en el
temps, era en el passat. No era aquí ni era ara. De fet, la meva memòria era
tan potent, que es mantenia viva igual que la meva experiència d’ara i aquí.
Estava sacrificant la meva existència real, de cada dia, per un somni. Si
realment havia experimentat el principi i la fi de l’univers o no, era a part.
No importava ara mateix, perquè ara mateix no era el que estava experimentant.
Estava experimentant ser un antic xicot cofoi assegut en un despatx de Tokio
sentint pena de si mateix. El que havia passat aquella nit havia marxat, marxat
com el dia que havia rebut la ordenació budista, marxat com el dia que vaig
cantar els sutres per primer cop, marxat com les actuacions de la banda de
música, marxat com el meu primer petó, marxat com la meva infància a Nairobi.
Marxat, marxat, marxat, mai més tornarà per molt que ho desitgi, o ho enyori, o
ho somií.
Aquest tipus de
cosa és un problema comú entre els practicants de zazen. Tenen aquestes
experiències realment magnífiques o aquestes visions tremendes i llavors es
queden atrapats en això per sempre, com un pitbull en el cul d’un carter – i es
perden efectivament la resta de les seves vides. És un joc que juga l’ego: si
no et pot mantenir creient en això a través de tots els mètodes usuals, et
llença una cosa que sembla allò que sempre has imaginat que podia ser la
il·luminació. Un cop comences a creure en tot això el teu ego et porta
directament allà on et vol. Ja no seràs mai més capaç de mirar honestament la
teva vida quotidiana.
Però has
aconseguit oblidar tot allò i tornar a on ets. A la hora de dinar havia estat
reflexionant sobre el e-mail de Nishijima durant un parell d’hores i em sentia
desgraciat i camí d’arrossegar-me la
resta de la meva vida muda, trista i miserable.
Però hi havia
alguna cosa més que brillava a la frontera de la meva ment. Jo sabia que la
meva vida no era dolenta en absolut. Era una cosa agradable. Era una cosa
preciosa, fràgil, i molt valuosa. Hi ha molts diamants en el mon i si perds el
teu favorit, pots treballar fort, fer molts diners i aconseguir-ne un altre per
substituir-lo. Però els moments de la teva vida no son així. Un cop han marxat,
no tornen mai més. Cada un i tots ells son la cosa més valuosa de l’existència.
No té cap sentit comparar un moment amb un altre. No té cap sentit comparar la
teva vida amb una altre. No importa lo ric que algú pugui ser, lo feliç que
pugui semblar, lo il·luminat que pugui semblar, mai pot ser tu. Mai, mai, mai.
Només tu pots
viure la teva vida.
La meva dona
m’havia donat una mikan, un tipus de mandarina japonesa per dinar aquell dia.
Vaig seure al meu despatx i vaig començar a pelar-la. Mentre mirava com la pell
quedava separada de la fruita m’impressionava veure lo bonica que era. Era una
mandarina, perfecta a la seva manera. El color taronja saltava com si brillés
des de dintre, més brillant que una llum de neó. La intensitat de la seva
bellesa m’era quasi dolorosa. He vist vistes magnífiques en la meva vida: posta
de sol sobre el Pacífic des de la costa Oest de Maui, el Kilimanjaro apareixent
sobre la plana amb elefants i girafes passejant en primer pla, la dignitat
trenqui-la dels antics temples budistes.
Però en aquell moment res es podia comparar a aquella petita mandarina a
les meves mans. Em vaig sentir tant agraït només de ser jo, només de seure al
meu despatx, només de poder pelar i tastar i menjar aquella mandarina. Ningú
més tastaria mai aquella mandarina.
Quan vaig tornar
a casa li vaig enviar un altre e-mail al Nishijima parlant-li de la mandarina i
donant-li les gràcies per fer-me anar recte. El dia següent vaig rebre la seva
resposta: “Menjar una mandarina és il·luminació real”. Era quelcom que no
necessitava que m’ho digués. No obstant, em va agradar que ho fes.
En aquest any que s'acaba, per aquelles persones que diem que ens han deixat. Per que aquest any que comença aprenguem a viure.
