Estic viu!!! Durant milions i milions i milions d'anys no existia. Durant milions i milions i milions d'anys no existiré. Però ARA, en aquest moment, estic viu. Aquesta és la meva gran oportunitat!

Un llibre que amb el pretexte d'ajudar a controlar el sobrepés és una joia parlant de la plena atenció, la compassió, profundament impregnat de la filosofia i estil de vida budistes. Us el recomano, encara que estigueu prims com un fideo!!

Zazen. Amb infinita benevolència, amb molta paciència, amb una gran tendresa, abraço tots els meus dimonis. No hi ha res que estigui fora del seu lloc. No hi ha separació. No-dos.  I la pau a l’esperit i el cos es fa tan densa que es podria tallar.

Em venen a la memòria aquelles velles polèmiques de filòsofs i teòlegs, de si Deu és transcendent o immanent,  la Creació essencialment diferenciada del Creador o no, Panteisme o no, ... velles polèmiques que vaig alimentar en la meva joventut. Velles polèmiques tan estèrils … i a la vegada tan perilloses, que a més d’un o d’una els varen portar a la foguera (amb tot el respecte per tots els filòsofs, però no pels botxins, prínceps de la repressió i assassins). Velles polèmiques tan inútils i superades. Ara em fan somriure. 

Perquè en el Zen s’experimenta que el cos i la ment formen una unitat. No-dos. I així l’Univers és el cos, i la Divinitat la ment.  I són U, no-dos.

No puc evitar-ho. Avui em sento profundament orgullós d'aquest petit Gran país en que m'ha tocat viure. Ja se que aquí  hi ha moltes coses que no funcionen (com passa també amb la majoria dels nostres veïns)  i no és culpa dels demés. Això ja ho sé. 

Però una mostra tan massiva, cívica i respectuosa d'anhel de llibertat i d'un futur millor com la de dimecres passat m'emociona i m'omple de goig. Cap consigna negativa contra ningú, només una consigna positiva: llibertat per aquest poble. Un projecte clar, ganes de lluitar i un gran entusiasme. El que falta en molts països. 

I des del més profund de la meva actual convicció independentista (des del juliol del 2010, arran de la sentència del TC sobre l'Estatut de Catalunya) em sap molt greu que aquest entusiasme no pugui encomanar-se als altres pobles de l'Estat Espanyol i no puguem caminar plegats en un projecte comú basat en el respecte mutu i en la llibertat. Fa tres anys en tenia l'esperança, ara ja no. Però això és com en les parelles. Quan un no vol escoltar ni vol canviar, i fins i tot amenaça amb maltractaments, a l'altre només li queda un camí: el divorci.

Stand by me

https://www.facebook.com/photo.php?v=109411759210091&set=o.50030006403&type=2&theater