Nadal. Sobren les paraules .... 

Un gosset del carrer va trobar refugi en un pessebre. La història es repeteix, la història sempre present dels desvalguts en la nostre societat. Els refugiats. Com aquella familia fa 2000 anys que no va trobar lloc i va trobar refugi en un estable. La història de la ma amiga.  La història de l'esperança. 

En l'amor, tu véns sense tu i jo vinc sense mi.

Allò que heu rebut gratuïtament doneu-ho també gratuïtament. 

Frase dels Evangelis Cristians que sempre m’ha impactat.

I el primer que hem rebut gratuïtament, és la vida. Ningú ha fet res per existir. I això és el primer que hem de donar, gratuïtament: la vida. I aquí està la clau de la felicitat: viure donant gratuïtament la pròpia vida. Viure la vida sense retenir res. Gratuïtat.

Aquest matí, als passadissos del metro, 
un músic m’ha recordat 
que les portes del paradís estan obertes de bat a bat, 
sempre, a tot arreu. 
Gràcies!

Zazen al dojo, de bon matí.
No hi ha separació,
cada trosset de la meva vida està aquí,
a tocar de la meva mà.
I tot està bé.
Ningú és aliè, tothom és present, Budes, Sants i Patriarques.
Amb el Buda tots els éssers s’han il·luminat,
Aquí, Ara, un cop més.
No hi ha separació.

En Espiritualitat, les paraules són equivoques.

Una companya de meditació em va dir que amb els anys havia aprés a prendre distància i senyalava aquest fet com un pas important. Jo vaig estar totalment d’acord. I no obstant, sempre assenyalo que cal una proximitat total, penetrar el nucli de cada cosa, cada situació, cada persona, cada ésser viu .... o sigui distància zero. Com s’entén això?

Prendre distància ho veig com el no-aferrament budista, l’esperit d’observació imparcial que desenvolupem en la meditació. Distància zero ho veig com la compassió, ser U amb tots i amb tot. Prendre distància és superar el petit ego individual, no quedar-se amb això m’agrada, això no m’agrada, això em fa patir, això em preocupa, .... mirar la vida tal com és. Quan això succeeix, ja no cal defensar-se de res ni de ningú, ni crear cap distància. No hi ha distància. Creant “distància”, acabes infinitament a prop de tot.

sesshin a Lluçà

El temps passa com una fletxa i la vida és més efímera que una gota de rosada. La qüestió més important per qui practica la via de Buda és aclarir el significat de la vida i de la mort. No perdeu el moment present.

En la matèria, rastrejant l’esperit,
hi ha altres mons, però estan en aquest.
I em torno íntim amb els meus pares,
tant, com en l’instant primer.
El meu rostre original, abans de néixer,
se’m apareix amb claredat,
vet aquí la resposta al koan,
sense haver-la buscat.

Aquells instants on estàs en total harmonia amb allò que és ... sense conflicte, sense tensió.

La plena consciència i el desaferrament es recolzen mútuament. Es molt difícil mantenir una ment estable i la plena consciència, quan el cor està ple d’aferraments. Però justament l’esperit constant de presència i observació facilita el desaferrament. I s’estableix una retroalimentació positiva. Quan més consciència, més s’afableixen els aferrament, quan menys aferraments, mes fàcil mantenir la plena consciència.

Avui fa 2 anys que 
vaig iniciar el 
Camí de Santiago.

Últimament escric poc en aquest blog. 
Pot ser m’he cansat de les paraules.  Això no vol dir que no camini. Practico zazen: shikantaza,  mushotoku. Sovint hi ha plena consciència, hi ha rendició, no hi ha egoisme, no hi ha separació. 

La setmana entrant farà 2 anys que vaig iniciar el Camí de Santiago i m’adono de com tot el Camí de Santiago cap en cada una de les meves passes, aquest matí, ara, aquí. No hi ha separació, ni en el temps ni en l’espai. Rés m’és aliè, rés m’és distant, no hi ha pèrdua ni guany. 

I aquelles paraules que vaig escriure al meu diari fa molts, molts anys, quan era jovenet, segueixen sent rabiosament d’actualitat per a mi: “La vida és un experiment de Filosofia”. 

(i dedico la última linia a l'Amàlia Tineo, la meva estimada professora de Filosofia, quan jo tenia 16 anys)

Les quatre estacions de Vivaldi. Si la primavera es la joventut, l'estiu la plenitut, la tardor la maduresa. L'hivern que es? La mort o el neixement?

El dolor al genoll poc a poc ha anat desapareixent.  
Ja puc tornar a fer la postura de zazen. 
Impermanència!!

 
Una companya de la shanga m’ha preguntat: i tu perquè no t’ordenes?

Jo ja vaig fer els meus vots, fa molts anys. 

Un monjo és un transmissor d’una tradició sagrada que s’ha preservat durant molts segles i l’ha de practicar i transmetre amb fidelitat a la seva essència i a la seva forma. 

Cada u te el seu paper. Jo no puc ser monjo. Soc només un buscador a la frontera del Zen, que poc a poc va trobant que no hi ha frontera.  

No cal que diguis el nom de la Veritat més alta,
deixa, simplement, que sigui carn de la teva carn,
sang de la teva sang.
Que sigui el teu alenar,
el teu caminar,
el teu estimar.

I un cop més, la rendició succeeix. 
Deixar de discutir amb la Realitat.
Cau l'egoisme i, poc a poc, es fa la llum. 
La boira s'ha escampat.

No sé què ha estat primer, si la rendició, 
o la caiguda de l'ego o la llum.  

Però tot ha quedat en ordre.

Sol, al dojo,
faig zazen damunt d'un banquet.
Avui l'encens té la fragància del naufragi.
Recordo quan vaig arribar, fa 9 anys,
quan tan el dojo com jo estàvem en flor.
Impermanència!

Ara tot va caient:
el sexe, la vida, les relacions personals, el treball científic …
cada dia més vell, m'adono com he estat aferrat a tot.
Ara tot cau, menys l'ego, que es fa cada cop més petitet,
però enquistat. 

Fins i tot el zazen em cau:
no puc fer la postura a causa d'una lesió al genoll.
Haig de fer zazen en un banquet,
i m'adono que fins i tot a la postura estava aferrat.

Cada cop més despullat de tot,
menys de l’egoisme,
em disposo a iniciar la Setmana Santa.
I faig zazen damunt d'un banquet,
sol, al dojo.
 

No hi ha guany, no hi ha pèrdua. No hi ha separació.