La mística més pura és aquella que es basa en la realitat, única, que no fuig de la realitat, que no especula sobre rés sobrenatural.

Quan la bellesa aclaparadora del Cosmos, de la Vida, i del Tao et captiva, t’enamora, es converteix en el propi alè, ja no hi ha lloc per el concepte ‘sobrenatural’.

Hi ha miracle més gran que de les esponges hagin aparegut éssers humans, passant per una infinitat d’espècies, incloent els simis? Quina necessitat hi ha de creure en un deu trascendent i personal que hagi creat directament els humans, a part de la resta d’espècies? No solsament qualsevol ment científica, sinó un visió autènticament mística intueix que això és una nota discordant en la percepció de la realitat.

La ment humana és, potser, la més alta creació de la Natura damunt la Terra. Però fàcilment es desconnecta de les seves arrels, es dispara i emmalalteix. La meditació és el camí per equilibrar la ment, per tornar-la a connectar amb la seva Mare, amb la Natura, amb el Cosmos.

La Realització no és mai una fita del futur.

La Realització és intimitat TOTAL amb aquest ordinador, aquest teclat, aquesta cadira, el soroll que m’arriba de la cuina, el cant d’aquestes tórtores i amb aquestes paraules.

Que el meu llenguatge i la meva pràctica es tenyeixin més i més de Budisme, no vol dir que deixi de ser cristià. Quan més budista més cristià, quan més cristià més budista. He trobat un camí que, tot i seguint fidelment el Budisme, porta més enllà de Budisme i Cristianisme. De fet, és un camí en que a cada passa no hi ha diferència entre Budisme i Cristianisme. Com pot ser això? Vine i ho veuràs.

Avui és el dia de la Il·luminació. Ara és el moment de la Il·luminació. Que esperes? Si no ho aconsegueixes ara, quan ho aconseguiràs?

De manera que rendeix-te totalment, i entrega’t en cos i ànima a l’instant present.

El mestre i el deixeble.

Si ja no hi ha jo i no hi ha tu, qui és el mestre i qui és el deixeble?

Buda vol dir 'despert'.

Aprendre el Camí de Buda, és aprendre sobre un mateix.
Aprendre sobre un mateix és oblidar-se d’un mateix.
Oblidar-se d’un mateix és percebre’t com les coses.
Realitzar això és deixar caure el cos i la ment pròpies i alienes.
Quan arribes a aquesta fase, et deslliures també de la il·luminació i la practiques contínuament sense pensar en ella.

En aquesta nit de Llum ...

En aquesta nit de Llum,
demana’m tot el que vulguis,
que si em queda alguna cosa,
ben segur que serà teva.

No importa qui siguis,
ni d’on vinguis.
Aprofita aquesta nit,
que avui no hi ha frontera.

Vine amb mi, avui
que tinc a les mans,
tot el que he viscut,
i sóc només una foguera.

En aquesta nit de Llum,
vine amb mi,
que el meu cor s’ha inflamat,
amb el foc de Sant Joan.

Si ja has descobert qui ets, no visquis ni un segon més de la teva vida d’esquena a aquesta Realitat.

Quina cosa tant gran és una mare!

I que gran, és també, convertir a una dona en mare.

Arribar o no arribar a la Il·luminació. Si ja has deixat l’egoisme i si ja hi ha il·luminats, que més t’importa que tu ho siguis o no?

Per això, abandonar tot egoisme ja és la Il·luminació.

El sentit del zazén

¿Qué es más importante: alcanzar la iluminación o alcanzar la iluminación antes de alcanzar la iluminación?
¿Ganar un millón de dólares o disfrutar la vida en el esfuerzo, poco a poco, aunque sea imposible ganar ese millón?
¿Tener éxito o encontrar algún sentido en el esfuerzo por lograr ese éxito?
El que no sabe la respuesta no será capaz de practicar el zazén, pero si la sabe, habrá encontrado el verdadero tesoro de la vida.

Hora punta al metro

9 del matí. Hora punta al metro.

Tu que et commous davant la bellesa d’una muntanya, d’un arbre, del mar, d’un gat, d’una flor. Tu que et meravelles davant la bellesa i la complexitat del Cosmos. Tu que tan t’intrigues per una platja que espontàniament desenvolupa una morfologia sorprenent a partir de milions de granets de sorra sense forma.

No et sembla extraordinari com aquests sistemes infinitament complexos, plens d’ordre i de desordre, d’equilibri i de desequilibri, aquests sistemes fets principalment d’aigua i, també, d’altres coses en proporcions més o menys ínfimes... no et sembla extraordinari com aquests sistemes que en diem ‘humans’ han proliferat?

La Terra ha trigat molts milions d’anys en produir això. I ara aquí estan, a milers, a les 9 del matí, al metro.

No et sembla extraordinari?

Dar es no apegarse.
Dicho simplemente, no apegarse a nada es dar.