Quan no hi ha separació.

Adagio d’Albinioni.



Aquesta era la música que més li agradava a la meva mare els darrers anys de la seva vida. I que profundament trista que és!

L’escolto un cop més, i em ve tota la soledat que vivia la meva mare. I veig que era immensa. Vaig estar prou al seu costat en aquella etapa? I per única resposta, un dolor punxant en el pit.

Quanta soledat hi ha al mon!

I m’adono que això només te una solució: abraçar el moment present. Abraçar el moment present és abraçar, ara, a la meva mare. Abraçar el moment present és abraçar-te, ara, a tu que estàs aquí.

Céllecs.

L'arbre del començament de la meditació.

Recolçat en aquest arbre vaig començar a meditar el setembre del 1984, cada día pe'l matí. En aquell temps aquest arbre quedàva molt amagat en un racó del jardi de Torre Girona, a l'antiga Escola d'Enginyers de Camins de Barcelona, al costat de un mur que ara ja no hi és, rodejat de matolls i altres arbres. Ara queda totalment descuvert, integrat en el Campus Nord de la Universitat Politècnica. És un pi tan gran i té un tronc tan gruixut, que en 25 anys a penes ha canviat. Es un gran amic. Ara cada día, quan vaig a treballar, passo pe'l seu costat, el saludo i el toco. I li explico com em sento, en un llenguatge que tan sols ell i jo entenem.

La Consciència Universal és com un immens núvol de vapor d’aigua. Les consciències individuals son com el vapor que s’ha condensat en petites gotetes d’aigua. Quan la gota perd la noció del seu origen i es percep separada, llavors hi ha egoisme. Quan reconeix la seva naturalesa, hi ha il·luminació. I al final, la gota sempre s’acaba evaporant i retorna a la fon.

I segueixo amb el misteri de la consciència. Deixem que l’especulació intel·lectual faci el seu paper. Admetem la ‘hipòtesi materialista’, és a dir, que la consciència és una propietat emergent del cervell, del sistema complex (http://es.wikipedia.org/wiki/Sistema_complejo)
format per les connexions electroquímiques entre neurones, lo qual no deixa de ser un gran misteri. Llavors un es pregunta: i altres sistemes complexos, no podrien també ‘generar consciència’? Òbviament, el cervell d’altres animals superiors. Però i un arbre? No té sistema nerviós, i no es pot moure voluntàriament, però és innegable que el conjunt de les seves cèl·lules, les seves molècules i àtoms, constitueixen un sistema complex, autoorganitzat i amb moltes propietats emergents. Llavors, perquè no pot generar consciència? I si els humans tenim consciència, perquè el teixit social, el conjunt de la humanitat, que és un sistema extremadament complex amb multitud de connexions i interaccions a tots nivells, no pot generar consciència, una consciència global humana? Sobretot ara, a la societat globalitzada. I finalment, si l’Univers és la complexitat de les complexitats, a totes les escales de longitud i temps, que sabem que genera, com a mínim, la consciència dels humans, perquè no hauria de generar també auto-consciència a nivell global, una Consciència Universal? Si admetem el misteri de que de la complexitat del cervell humà en pugui emergir la consciència, perquè no podem admetre que de la complexitat de l’Univers en conjunt no en pugui emergir una consciència universal?

Però llavors a on s’experimenta aquesta Consciència Universal? ‘Qui’ l’experimenta? A on és? S’obre tot un mon fascinant i misteriós. Pot ser tenen raó aquells que creuen en un ‘Deu personal’? Que passa amb la consciència humana en el moment de la mort? Es fon en aquesta Consciència Universal? Que és el creixement espiritual? Potser un connectar la consciència humana individual amb la Consciència Universal? O la Consciència Universal que es bolca en un individuo humà?

És allò de que som un gotet ple d’aigua de l’oceà infinit. Pot ser sóc una goteta de la Consciència Universal que s’ha condensat en aquest organisme humà. Llavors, es tanca el cercle, i havent partit de la ‘hipòtesi materialista’ piquem l’ullet a la ‘hipòtesi espiritualista’. No serà per aquí el camí del mig, que tant he anat buscant en els últims mesos?

Qui sóc? Una propietat emergent d’aquest organisme humà? O un ser espiritual que s’ha encarnat en aquest organisme humà?

Si sóc una propietat emergent de la matèria i l’energia d’aquest organisme, com s’explica la sensació de donar-se compta, la noció de identitat? És que un sistema de connexions de neurones (com una mena d'ordinador, per exemple), per complex que sigui, pot sentir, pot ser conscient de si mateix?

Si sóc un ser espiritual, com puc interactuar amb la matèria i l’energia, si la matèria i l’energia és un sistema tancat? Segons la Mecànica, només una força pot alterar el moviment d’un cos, i una força només la pot fer un altre cos. Així, rés extramaterial (incluint, és clar, l’energia) pot afectar a la matèria. Potser la Mecànica Quàntica obre una porta, amb el seu principi d’indeterminació?

No hi haurà un 'camí del mig'?

sesshin a la Garrotxa

En aquest mon actual tan tecnològic en que tots estem “connectats a”, ens hem desconnectat de la nostre naturalesa verdadera. La paraula clau per reconnectar-nos és: “desenganxament”. I com es fa? Practicant zazén. Així l’home, que ha conquerit l’espai, el més profund de l’oceà i els cims de les muntanyes més altes, s’ha oblidat de girar la mirada cap a dintre seu. I per això ho acaba perdent tot.

I de sobte, caminant per Barcelona,
el crit d’una gavina.
El meu amic el mar, el meu veler,
són Aquí.

Turó de Céllecs.
He pujat carregat amb dues enemistats.
Quan he baixat, ni rastre de separació.

Sovint observo una confusió que pot arribar a ser nefasta. Les persones que seguim el camí espiritual o d’autoconeixement de vegades pensem que aquest camí ens perfeccionarà, obtindrem una il·luminació que no tenim. Més energia, més llum, més amor, més virtuts personals. Creixement personal, en diuen alguns. Quan entrem en el camí vivim de vegades experiències entranyables de lucidesa, pau, amor, estats de consciència extraordinaris, connexió amb Allò. Jo hi vaig caure de ple. Pot ser l’Antònio Blay no ho deixava clar, o pot ser el vaig mal interpretar. I, per més que llegeixis llibres que t’avisen d’això, no pots evitar enganxar-te a aquestes experiències. Només el sol fet de pensar en les experiències lluminoses passades et bloqueja i no et deixa viure l’instant present. Les ‘teves’ experiències destrueixen la pobresa d’esperit i activen l’egoisme. I aquest és el pitjor dels enganxaments. Perquè et barra la porta de l’Alliberament. I si un procura no autoenganyar-se, tard o dora, més lentament, o més ràpidament, arriba el desencís. I tot cau: la porta està tancada, irremediablement, no hi ha escapatòria, no hi ha alliberament. Sospito que aquesta va ser una de les causes de la meva depressió severa ara fa 14 anys.

El Tony Parsons ho deixa molt clar en el seu llibre: ‘Lo que és’. Acceptar allò que és, acceptar la Realitat tal com és, fluir amb allò que és. Acceptar allò que sóc, sigui el que sigui. Això convergeix amb el bakti ioga: entregar-se, rendir-se. O amb Ramana Maharshi i tota la tradició advaita. No hem d’obtenir res que ja no tinguem, no hem d’arribar a ser res que no siguem. Senzillament obrir-nos a aquesta Realitat que JA SOM. Sense buscar res. Tot allò que hagi de venir ja vindrà, i si no ha de venir, no vindrà. Lo qual no vol dir passivitat, vol dir seguir senzillament la nostre naturalesa humana, el nostre ‘cor’, la nostre intel·ligència, les nostres capacitats. Sense preocupar-nos.

El Zen Soto ho deixa també molt clar (veure, per exemple el llibre ‘Actualiser la Voie’ del Gérard Pilet). La practica del zazen i la il·luminació són U. No cal esperar una il·luminació futura. La pràctica és, en aquest mateix instant, despertar, satori. El camí ja és la fita. No creem separació entre ara i el futur! Mushotoku: esperit de no profit. Que difícil sona avui en dia que som tan pràctics i sempre busquem alguna cosa útil. Karma ioga: el ioga de l’acció desinteressada, sense esperar resultats, senzillament perquè cal fer-ho ...

Llavors, quan un és capaç d’entregar-se, desinteressadament, sense esperar res i caminar així, encara que sigui en un desert, un més, un any, deu anys, .... aquest desert que els místics cristians també travessen, la noche oscura del alma, passa Alguna Cosa. Això és Il·luminació. No hi ha volta cap en darrera. Hi ha solidesa, estabilitat. Ja no depens de res. Entres en una altre dimensió. De vegades et pots sentir ple de llum, de vegades de foscor, de vegades d’alegria, de vegades de tristesa. Però passa alguna cosa molt gran.

Diguem-ho clar. Deixar anar, renunciar, oblidar-te d’allò que més desitges crema definitivament tot egoisme i allò que és es manifesta. Quan deixes anar l’Alliberament, quan deixes anar la Llum, quan deixes anar allò que més estimes. Que queda?

He experimentat que Budisme i Cristianisme són el mateix en l’essència. Però en el terreny de les formes, el Budisme és superior al Cristianisme. La jerarquia catòlica afirma que no hi ha hagut, no hi ha i no hi haurà mai salvació fora de Jesucrist (per exemple, afirmació categòrica del bisbe de Vic, el 8/12/2009, en una ordenació sacerdotal). No he sentit mai cap mestre budista que digui que no hi pot haver il·luminació fora del Budisme.

‘Quand leur besoin est grand, leur utilisation est grande, quand il est petit, leur utilisation est petite’.
L’homme de la Voi actualise différents aspects de l’éveil originel à travers des différents aspects de sa pratique et des circonstances de sa vie.

En altres paraules: un s’entrega totalment. Que la Divinitat t’agafi una mica o molt, no depèn de tu, depèn de les circumstàncies de la vida. Les circumstàncies de la vida poden fer que l’entrega sigui espectacular, fins a donar la pròpia vida, per exemple, i llavors és considerada com heroica o santa. O les circumstàncies de la vida poden fer que l’entrega sigui petita, gris, desapercebuda, ignorada. O depèn del moment de la vida, a cada moment, l’entrega es manifesta de forma diferent.

Però l’actitud és la mateixa. L’entrega és la mateixa. La santedat és la mateixa. Externament ningú ho sap. Però l’home o la dona de la Via, internament, han deixat caure l’ego i viuen en comunió amb Allò sense nom.

Quan totes i cada una de les coses es tornen lluminoses.
El número nou,
el cul d’una dona.

Antonio Blay 1984-2009

Des de jove he estat fascinat per les grans preguntes: l’origen de l’Univers, la naturalesa del temps, l’origen de la vida, la vida i la mort i, sobretot, el significat últim de l’existència. I, com a científic, creia que la ciència i la filosofia acadèmica podien donar una resposta intel·lectual, purament amb l’observació, l’anàlisi i el raonament.

Amb l’Antonio Blay vaig descobrir que això no era possible. Que la resposta requeria essencialment un canvi en la visió. I que aquest canvi només podia provenir d’un treball amb la pròpia vida, d’una pràctica, la pràctica de la meditació. I des de llavors m’hi he dedicat, sense interrupció.

Jo us invito ara a meditar aquesta hora. No us haig de dir pas com es fa. Tots ho sabeu ja. No podem pas esperar res d’una hora de meditació. Però quan això es una hora, i una altre, i un altre, durant anys .... passa alguna cosa. Tots sabeu que això és una porta. La majoria heu travessat aquesta porta. Us invito, un cop més a travessar aquesta porta, a saltar a l’altre riba .....