El dolor siempre se está yendo; es una historia del pasado. Todo el dolor que hemos sufrido, todo el dolor que cualquier ser humano sobre este planeta ha sufrido jamás, se ha ido en este mismo momento. Vivimos en un estado de gracia.

No ofrezcas al mal nada a que oponerse y desaparecerá por sí mismo.

Cami de Santiago.

He entrat en el Camino. Ja no vull sortir ....

Ventatge de no saber qui sóc:
cada dia em puc redescubrir.

I segueix sense haver-hi separació.

He passat un ‘mal’ dia.
Insomni la nit anterior,
egoisme, ansietat, depressió, por.

Gassho davant del Buda, al dojo.
I tot s’ha dissipat.

Jo no se de on m’ha vingut de cop aquesta força, aquesta pau, aquesta serenitat.
Tots els dimonis han marxat i ja no queda egoisme.
Sense egoisme no hi ha ansietat ni por, només llum.
De on m’ha vingut aquesta força, aquesta pau, aquesta serenitat?

Serà la intercessió compassiva del Buda?
Serà la força de la meditació de milers i milers de practicants,
de Sants, Savis i Budes durant tants anys?
Seran les hores i hores que m’he passat assegut en zazen?

Però és que la Seva mirada compassiva,
és la meva pròpia mirada.
Com no hauria d’ajudar-me?

Quan no hi ha separació.

Adagio d’Albinioni.



Aquesta era la música que més li agradava a la meva mare els darrers anys de la seva vida. I que profundament trista que és!

L’escolto un cop més, i em ve tota la soledat que vivia la meva mare. I veig que era immensa. Vaig estar prou al seu costat en aquella etapa? I per única resposta, un dolor punxant en el pit.

Quanta soledat hi ha al mon!

I m’adono que això només te una solució: abraçar el moment present. Abraçar el moment present és abraçar, ara, a la meva mare. Abraçar el moment present és abraçar-te, ara, a tu que estàs aquí.

Céllecs.

L'arbre del començament de la meditació.

Recolçat en aquest arbre vaig començar a meditar el setembre del 1984, cada día pe'l matí. En aquell temps aquest arbre quedàva molt amagat en un racó del jardi de Torre Girona, a l'antiga Escola d'Enginyers de Camins de Barcelona, al costat de un mur que ara ja no hi és, rodejat de matolls i altres arbres. Ara queda totalment descuvert, integrat en el Campus Nord de la Universitat Politècnica. És un pi tan gran i té un tronc tan gruixut, que en 25 anys a penes ha canviat. Es un gran amic. Ara cada día, quan vaig a treballar, passo pe'l seu costat, el saludo i el toco. I li explico com em sento, en un llenguatge que tan sols ell i jo entenem.

La Consciència Universal és com un immens núvol de vapor d’aigua. Les consciències individuals son com el vapor que s’ha condensat en petites gotetes d’aigua. Quan la gota perd la noció del seu origen i es percep separada, llavors hi ha egoisme. Quan reconeix la seva naturalesa, hi ha il·luminació. I al final, la gota sempre s’acaba evaporant i retorna a la fon.

I segueixo amb el misteri de la consciència. Deixem que l’especulació intel·lectual faci el seu paper. Admetem la ‘hipòtesi materialista’, és a dir, que la consciència és una propietat emergent del cervell, del sistema complex (http://es.wikipedia.org/wiki/Sistema_complejo)
format per les connexions electroquímiques entre neurones, lo qual no deixa de ser un gran misteri. Llavors un es pregunta: i altres sistemes complexos, no podrien també ‘generar consciència’? Òbviament, el cervell d’altres animals superiors. Però i un arbre? No té sistema nerviós, i no es pot moure voluntàriament, però és innegable que el conjunt de les seves cèl·lules, les seves molècules i àtoms, constitueixen un sistema complex, autoorganitzat i amb moltes propietats emergents. Llavors, perquè no pot generar consciència? I si els humans tenim consciència, perquè el teixit social, el conjunt de la humanitat, que és un sistema extremadament complex amb multitud de connexions i interaccions a tots nivells, no pot generar consciència, una consciència global humana? Sobretot ara, a la societat globalitzada. I finalment, si l’Univers és la complexitat de les complexitats, a totes les escales de longitud i temps, que sabem que genera, com a mínim, la consciència dels humans, perquè no hauria de generar també auto-consciència a nivell global, una Consciència Universal? Si admetem el misteri de que de la complexitat del cervell humà en pugui emergir la consciència, perquè no podem admetre que de la complexitat de l’Univers en conjunt no en pugui emergir una consciència universal?

Però llavors a on s’experimenta aquesta Consciència Universal? ‘Qui’ l’experimenta? A on és? S’obre tot un mon fascinant i misteriós. Pot ser tenen raó aquells que creuen en un ‘Deu personal’? Que passa amb la consciència humana en el moment de la mort? Es fon en aquesta Consciència Universal? Que és el creixement espiritual? Potser un connectar la consciència humana individual amb la Consciència Universal? O la Consciència Universal que es bolca en un individuo humà?

És allò de que som un gotet ple d’aigua de l’oceà infinit. Pot ser sóc una goteta de la Consciència Universal que s’ha condensat en aquest organisme humà. Llavors, es tanca el cercle, i havent partit de la ‘hipòtesi materialista’ piquem l’ullet a la ‘hipòtesi espiritualista’. No serà per aquí el camí del mig, que tant he anat buscant en els últims mesos?

Qui sóc? Una propietat emergent d’aquest organisme humà? O un ser espiritual que s’ha encarnat en aquest organisme humà?

Si sóc una propietat emergent de la matèria i l’energia d’aquest organisme, com s’explica la sensació de donar-se compta, la noció de identitat? És que un sistema de connexions de neurones (com una mena d'ordinador, per exemple), per complex que sigui, pot sentir, pot ser conscient de si mateix?

Si sóc un ser espiritual, com puc interactuar amb la matèria i l’energia, si la matèria i l’energia és un sistema tancat? Segons la Mecànica, només una força pot alterar el moviment d’un cos, i una força només la pot fer un altre cos. Així, rés extramaterial (incluint, és clar, l’energia) pot afectar a la matèria. Potser la Mecànica Quàntica obre una porta, amb el seu principi d’indeterminació?

No hi haurà un 'camí del mig'?

sesshin a la Garrotxa

En aquest mon actual tan tecnològic en que tots estem “connectats a”, ens hem desconnectat de la nostre naturalesa verdadera. La paraula clau per reconnectar-nos és: “desenganxament”. I com es fa? Practicant zazén. Així l’home, que ha conquerit l’espai, el més profund de l’oceà i els cims de les muntanyes més altes, s’ha oblidat de girar la mirada cap a dintre seu. I per això ho acaba perdent tot.

I de sobte, caminant per Barcelona,
el crit d’una gavina.
El meu amic el mar, el meu veler,
són Aquí.