Re-interpretar l'espiritualitat

L’espiritualitat ha estat basada en tradicions religioses vinculades a una explicació del mon, a una cosmogonia. Però la ciència moderna ha anat desplaçant cada cop més aquests punts de vista. Pensàvem que la Terra era el centre de l’Univers, ara sabem que no. Pensàvem que la humanitat tenia 8.000 anys, ara sabem que no. I així amb tantes coses.

Alguns, davant del fracàs de les religions per explicar l’Univers, opten per l’ateisme i fugen de qualsevol espiritualitat.

Altres, practicants d’alguna forma d’espiritualitat, intenten desqualificar la ciència, o en fan una interpretació poc rigorosa, o s’apunten a “pseudociències”.

No hi haurà un camí del mig? Les religions estan basades en conceptes i punts de vista ancestrals, molt anteriors a l'explosió de la ciència moderna en els últims 3 o 4 secles. Aqui hi ha alguna cosa que no quadre i que per inèrcia intel·lectual i cultural no acabem de veure bé. Es possible re-interpretar l’espiritualitat en el context de la visió del mon que la ciència moderna ens aporta? Intento explorar aquest camí.

LLuna plena al bosc d'Òrrius.

Language of Pipa

Language of Pipa, per Jiang Yan. Marevellosa melodia, del programa de ràdio "L'ofici de viure", que he robat del blog de la meva amiga Elisenda. Em sugereix una infinitat de coses que, òbviament, no puc expresar verbalment. Però una petita aproximació:

Tot l'Univers en un gra de sorra. Tot l'Amor en el gest més senzill. I l'Infinit en una melodia com aquesta.

Perquè tendim a pensar que l'Infinit és només lo infinitament gran. Però l'Infinit és, també, lo infinitament petit.

Per això el Zen reconeix la Grandesa de lo petit, de lo quotidià, d'allò que pasa despercebut, d'allò més ordinari i prosaic, d'allò que ningú li dona cap importància, però que és la substància mateixa de la nostre realitat més propera.

I aquesta música maravellosa és Infinita per lo "petita" que és. Simple, delicada i humil. I per això és Infinita! Quan cau l'egoisme, segurament queda molt poca cosa. Però, certament, aquesta música queda.

Gate, Gate, Paragate, Parasamgate, Bodhi svaha.

Transcendir, Transcendir, Anar més enllà, Anar més enllà del més enllà, Lloança al despertar.

Si aquesta ment està tan plena de soroll,
com podria la consciència,
arribar a ser la consciència de l’Univers sencer?

Hi ha una infinitat de coses que solament una ment silenciosa pot captar.

Quan presento el Budisme a no budistes, ho faig parlant del sofriment i la seva superació. Un aspecte molt important per la majoria de nosaltres! Cal no oblidar, però, l’aspecte positiu: l’expansió de la Consciència i la plenitud de vida. Qui no medita es perd un univers sencer!

desenganxament

Intento explicar el desenganxament a persones que no són budistes i no me’n surto. Confonen desenganxament amb tornar-se fred, egoista, impassible, ‘de suro’. Potser pot servir aquest exemple?

Estava al metro i m’ha vingut un record molt agradable. N’he gaudit durant uns breus instants i després l’he deixat anar. Hagués pogut passar-me tot el trajecte agafat a aquest record, mantenint-lo, donant-li corda, donant-li voltes, afegint-hi imaginació, recreant-m’hi. Ja m’enteneu. No ho he fet. Simplement l’he acollit i l’he celebrat, i després l’he deixat anar, amb suavitat, deixant que marxés per si mateix. De cap manera he deixat de gaudir d’aquest record. Però tampoc m’hi he enganxat.

Però és que agafar-se a un record agradable (o el que sigui) satura i esgota la sensibilitat i un es torna pesat. En canvi, deixar anar, gaudir sense portar les coses a l’extrem, manté la sensibilitat viva, fresca, àgil, lliure. Permet volar. No hi ha un passatge del Tao-Te-King que parla d’això? El buscaré.

Companys budistes, no és això?

I segueixo amb el problema de la Consciència, la meva identitat i la Realitat.

És indiscutible que la Realitat primordial, la ùnica de la qual puc estar absolutament segur, és Jo. Jo, que sóc Consciència, ara. Tot la resta, no són més que interpretacions. Allò que en dic Realitat objectiva ... només interpretacions i inferències, a partir d'allò que arriba a aquesta consciencia.

Tinc una impressió de l'espai, les distàncies, les formes, els colors, la tridimensionalitat. Però rés d'això existeix independentment de mi. La ciència va descubrint que tot això són només impulsos elèctrics en la retina, i el processament per les meves neurones. Per això un nen petit, encara que els ulls li funcionen, "no hi veu". Perquè el seu cervell encara no ha organitzat i après a processar el caos brutal d'estímuls i impulsos elèctrics, per poder percebre formes, distàncies, colors, trimensionalitat, etc. Un procès gens trivial!!!

Però perquè puc dir tot això? Tot això que dic sobre el cervell, tampoc és segur. De fet, ho dic a partir de l'interpretació mental de les percepcions que m'arriven.

Ni tan sols puc saber que tu, que estàs llegint aquest missatge, existeixes i també ets Consciència. Totes les meves percepcions m'indueixen a pensar que si. Però no en puc estar absolutament segur. Només puc estar segur de que Jo sóc.

Però també és evident que totes les meves percepcions encaixen i prenen sentit si les interpreto pensant que existeix una realitat objectiva, que aquest Jo està indisolublement unit a aquest organisme humà, que els altres organismes humans també tenen conciència, que hi ha un univers, i la matèria i l'energia, i unes forces, i un espai-temps, i un planeta, i altres éssers vius, etc. etc. etc.

A on és el Camí del Mig?

I, probablement, no sabrem mai què és aquesta Consciència. Un ull no es pot veure a si mateix.

0064-04-94

Fa un any vàren fer obres per la línia 9 del metro i vàren tallar alguns arbres aprop del meu amic, el pi a sota del qual vaig començar a meditar (veure 14/03/2010). Vaig tenir molta por de que també el tallèssin a ell. Pero no, es vàren aturar a uns quants metres.

Avui he vist que no haig de patir. El meu pi està catalogat! Posa:

Arbre d'interès local.
Pi blanc (Pinus halepensis).
Número de catàleg: 0064-04-94.
Any aproximat de naixement: 1904.

Fins i tot té nom!

Bé a l’entrada d’ahir vaig intentar transmetre de forma una mica poètica, la fascinació que sento per aquestes formes tan intrigants produides per la interacció entre l’aigua i la sorra i que em va portar a dedicar-me a la seva investigació, ara fa 24 anys. Per si li interessa a algú, puc intentar explicar-ho d’una forma senzilla i breu.

Evidentment, encara que de vegades sembli el contrari, aquestes formes no les ha dibuixat ningú. Després d’anys d’estudis i d’alguna que altre controvèrsia, avui creiem que són degudes a l’auto-organització (selforganization). Aquesta és una de les característiques dels anomenats sistemes complexos. Sistemes formats per molts elements amb unes certes propietats, capaços d’interactuar entre ells. D’aquesta interacció, espontàniament, en surten amb el temps noves propietats de la col•lectivitat que no tenen rés a veure amb les propietats dels elements individuals, propietats que anomenem “emergents”, amb unes lleis pròpies i una dinàmica pròpia, diferent de la dels individus.

Això passa en les platges. Milions i milions de granets de sorra i milions i milions de molècules d’aigua. Interactuen entre si d’una forma senzilla: l’aigua arrossega la sorra i, a la vegada, la forma que adopta el fons afecta a com es mou l’aigua. És un peix que es mossega la cua: no se sap qui és primer, l’ou o la gallina, l’aigua o al sorra. Degut a aquesta interacció, la morfologia va canviant amb el temps i el sistema aigua-sorra pot adoptar molts patrons possibles (patterns). Això vol dir que el fons pot adoptar moltes formes i la manera en que es mou l’aigua, l’estructura dels corrents, també. Això es produeix seguint unes lleis molt precises, les del moviment de l’aigua i la sorra, derivades de les lleis de Newton del moviment, però a la vegada, està ple d’atzar (des del punt de vista humà), de fets fortuïts, com quan tirem uns daus. Però no tots aquests patrons són equivalents. Algun d’ells causa una retroalimentació positiva (positive feedback), és a dir, la forma que adopta el fons reforça els corrents, i els corrents reforcen la forma del fons, portant sorra allà on ja n’hi ha molta, i traient-ne d’allà on n’hi ha poca. Això es produeix perquè les onades peten més fort allà on les aigües són més somes, i això afecta als corrents. Llavors els corrents arrenquen sorra d’uns punts i la transporten fins uns altres. Però al final aquells patrons, aquelles maneres d’interactuar l’aigua i la sorra, que causen una retroalimantació positiva més forta són les que dominen i produeixen aquestes formes intrigants que veiem. Per dir-ho d'una altre manera, aquestes formes que veiem corresponen a la manera en que l'aigua i la sorra cooperen de manera més eficaç.

La idea és essencialment aquesta. Però demostrar-ho no és fàcil. S’ha de controlar com es propaguen les onades, com canvien quan s’acosten a la platja. Les onades porten energia, i aquesta energia s’allibera quan peten, prop de la platja, i produeix corrents. Aquests corrents arrenquen sorra d’uns punts, l’arrosseguen i la dipositen a uns altres. S’ha de conèixer bé, amb precisió, aquest procés. Controlant quanta sorra s’arranca o es diposita a cada punt de la platja es pot entendre, finalment, com i perquè es generen aquestes formes. Fer tot això requereix moltes matemàtiques, moltes equacions. A l’entrada d’ahir vaig escriure’n només una, la que per a mi és més emblemàtica, que en diem: “l’equació d’evolució del fons” (BEE: Bottom Evolution Equation).

Qui ha dibuixat aquestes enpremptes en la sorra del fons del mar?



Qui ha dibuixat aquestes ondulacions en la forma de la platja?



Qui ha dibuixat aquesta forma tan intrigant a la línea de la costa?


M'he dedicat 24 anys a mirar de dexifrar el diàleg entre les onades i la sorra. I crec que diuen això:

En temps de sequera,
caminar és el treball.
En temps de collita,
el treball és deixar anar.

Sesshin a Egino

Molt de mal a les cames durant zazen, i mantenir-me present a la meva realitat: el mal a les cames. I també un petit poema:

El meu cos és l’univers sencer.
Tu que has entrat a la meva vida,
com podria rebutjar-te?

Caminar en la foscor.
El mateix caminar,
es torna llum.

Aquesta tradició oriental i mil•lenària del budisme zen, confrontada amb la civilització europea del segle XXI, amb la civilització de les comunicacions i d’internet, amb la ciència i la tecnologia.

Aquesta tradició del zen, arrelada i practicada per un científic occidental, educat en el marc estricte del pensament matemàtic basat en l’empirisme.

Aquesta tradició del zen, redescoberta en el cor mateix de la tradició cristiana.

No és extraordinari? Havia passat algun cop abans, exactament com ara, aquí, l’1 d’octubre de 2010, a les 9h13’?

No és extraordinari? Això, només això, ja és suficient per omplir de sentit tota una vida!