Hay un camino sencillo para convertirse en Buda. No hagas el mal, no te aferres a la vida y a la muerte, ten profunda compasión por todos los seres sintientes, respeta a los que están por encima de ti y sé amable con los que están por debajo, abandona el amor y el odio, la preocupación y la pena; a esto se le llama Buda. No busques nada más.

Aquests dies el Papa de l’Esglèsia Catòlica visita Madrid. Ja sabeu que malgrat que hi ha infinitat de coses per denunciar en aquest mon, aquest blog no és per això. És per cantar i compartir l’experiència de la no-dualitat (nodos= no-dos), des del respecte a totes les opcions i a totes les creences. Només, de tant en tant, puntualment em permeto alguna crítica contra el que jo crec que és injust. Molt puntualment. Ara que els mitjans de comunicació es fan ressò d’aquesta visita i dels actes socials i opinions a favor o en contra, com amant de Jesús no puc deixar passar aquesta ocasió per denunciar la impostura del que es considera representant de Jesús damunt de la Terra. No puc pas callar. Com feia Jesús amb els fariseus. Amb tot l’Amor del mon, però els denunciava un cop i un altre.

Hi ha infinitat de raons i motius, prou documentats pel qui vulgui assebentar-se’n, en el que em fonamento per dit tot això. No vull pas iniciar cap polèmica. Qui no ho tingui clar pot investigar pe’l seu compta. Hi ha el paper social reaccionari que ha jugat l’Esglèsia Catòlica (quasi) sempre al costat del poder establert. I tots els crims contra els dissidents, els heretges, els corrents de pensament i de culte que no han prosperat. No tan solsament la Inquisició medieval, ja des dels primer temps del cristianisme. I la tossuderia actual en oposar-se al control de la natalitat i l’ùs del preservatiu en llocs del mon on la sida fa estralls. No vull ara parlar de tot això, que em sembla prou obvi.

Voldria aprofitar per parlar de cinc punts de la doctrina oficial del catolicisme que en la meva opinió són cinc errors greus, independentment del seu paper social, encara que no fessin mal (aparentement) a ningú:

• Exclusivitat i mediació necesaria de l’Esglèsia i el Papa. L’Esglèsia catòlica és la mediadora entre Déu i els homes, té l’exclusivitat de la salvació. El Papa, com a cap de l’Esglèsia és El representant de Déu sobre la Terra i té l’ultima paraula en qüestió de fe i de moral. El Papa te les claus del regne de Déu.
• Jo sóc essencialment diferent de Jesús. Jesucrist i jo som essencialment diferents. Jesucrist és un ésser humà essencialment diferent dels altres. Jo sóc fill de Déu per la gràcia de Jesucrist, no per naturalesa pròpia.
• Culpabilitat. La teologia catòlica està presidida per la noció de pecat, de culpa. Tot gira al voltant de la culpa: el pecat original, el pecat que ve després, la redempció. Les persones catòliques veuen pecat a tot arreu i arrosseguen per tot arreu el pes de la culpabilitat. Afortunadament tenen el sagrament de la confessió, que és un gran invent, però en el fons són ‘paños calientes’. Hi ha un error de base: la noció mateixa de pecat, creure en l’existència del mal i del diable.
• Religiositat basada en el ‘més enllà’. Es basa la Realització, la salvació, en el més enllà, en una vida hipotètica després de la mort.
• Egoisme. Un dels punts essencials de la teologia catòlica és la noció de salvació de l’ànima. I l’ànima és essencialment individual. D’alguna manera es tracta de salvar l’ego. I en el ‘cel’, l’ego segueix sent l’ego. Només els místics insinuen la dissolució de l’ego, però el catecisme ordinari es basa en l’ego.

I compta! Aquesta crítica va contre l'Esglèsia com a institució i contra una ideologia que s'ha establert com oficial i que crec que no representa a Jesús. No va pas contra aquells que practiquen el "Estimeu-se els uns als altres com jo us he estimat", o "perdoneu 70 vegades 70", o "el que estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra", etc. etc. Per aquests Tot el meu respecte i el meu amor, independentment de les seves creences i que, d'alguna forma, es mantinguin vinculats a l'Esglèsia Catòlica. Això no va contre el Bisbe Pere Casaldàliga, per exemple, no va contra aquells que donen la seva vida pels altres encara que portin una etiqueta que diu "catòlic". Per tots aquests: GASSHO.

I posats a denunciar l'ús de la religió per esclavitzar a les persones, que ningú em pugui dir que només miro cap a un costat. No conec tant l'Islam com el Cristianisme. Però també vull denunciar des de aqui a aquells que maten perquè algú ha blasfemat contra Alà, o s'erigeixen com els ùnics representants legítims de Deu sobre la Terra, i s'otorguen el poder de decidir el bé i el mal i d'imposar-ho als altres.

Perquè prostituim el nom de Déu?

El ego deu ser de plom o de ciment armat, perquè quan cau es nota com si t'haguèssis tret un pes immens de sobre. Una sensació de lleugeresa i llibertat, increible!!

margalida - joan isaac

Aquesta cançó, homenatge a Salvador Puig Antich, l'ùltim assasinat del franquisme, sempre m'ha impresionat molt. El dia de Santa Margarita en varem parlar, al dojo. L'he redescuvert. Aqui va una de les versions que podeu trovar a youtube. El franquisme ha passat (??), però malauradament, el menyspreu pel dret de viure dignament, en llibertat i en pau, segueix sent actualitat a tants i tants llocs del mon. Hi ha molts assasinats, però no cal matar per oprimir els drets dels pobles i de les persones. I no cal anar gaire lluny. Aqui, ara, podem veure com l'especulació i "els amos del mon" (http://musgodeestrellas.blogspot.com/2011/07/los-amos-del-mundo.html) trepitxen impunement els nostres drets, els de les persones que ens guanyem la vida, dia a dia, amb el nostre treball. No cal anar gaire lluny. També veiem com el TC de l'Estat Espanyol trepitxa impunement els drets dels catalans, carregant-se un estatut aprovat democràticament pel parlament i pel poble en referendum. Ni es respecten les persones, ni es respecten els pobles.

Practicant zazen, m'adono que en la vida quotidiana la noció de realitat és com difosa, vaporosa, líquida. En canvi, en zazen, es va tornant cada cop més densa, més espesa. Fins que la realitat es torna sòlida. I t'adones de que, per primer cop, toques la realitat amb les mans.

Vangelis - Prelude

Aquesta música m'impacte molt. Fa uns quants anys, intentant expressar en paraules el que em sugereix, vaig escriure aquest petit poema (blog, agost 2007). Ara que he trobat aquest video, el reescric aqui:

És aquell moment suprem
en que la comprensió plou del cel
amb suavitat, com una pluja fina.
I al mateix temps, neix en el cor
el somriure serè i lluminós de la bondat,
que s’irradia fins a fer-se còsmic.
Tot és senzill.
Els darrers vels de la discriminació acaben de caure
i contemplem la Unitat omnipresent.

En Budismo, ambos, la resolución inicial de iluminación y el logro de la perfecta iluminación, son el Camino Budista y están en todos los momentos, inicio, medio y final de nuestra práctica.

El petit dojo flotant ...

Cala Jonquet: un petit gran paradis. Aqui vaig passar dues nits amb el veler.

Aquesta imatge em sugereix alguna cosa molt gran que no ser expressar. Algú té paraules? És que una imatge pot ser un koan?

Nana para un niño con suerte

Hannya Shingyo

Adiemus

http://www.blogger.com/img/blank.gif

Quan cau l’egoisme, s’experimenta que aquí no hi ha ningú. Com si aquest cos fos totalment transparent i ingràvid. Només, des del centre del pit, un moviment d’expansió. Des del centre del pit, com una mena de llum, de pau i d’amor, que s’irradia a tot i a tothom. Sense límit.