- ¿Cuáles son las diferencias entre el cristianismo y el zen? le preguntaron a Deshimaru.
"Si se piensa que hay diferencias, las hay. Si se piensa que no las hay, no las hay. Si miráis desde fuera, difieren completamente. Pero en el espíritu profundo no hay diferencia alguna."
Jo sóc dels que pensen que no hi ha diferència; procuro mirar des de dintre
Aquest blog està dedicat a la recerca espiritual lliure com camí d'alliberament de l'esser humà. Este blog está dedicado a la búsqueda espiritual libre como vía para la liberación del ser humano. This blog is devoted to the free spiritual research as a way to liberation of human beings.
diumenge, 6 de novembre del 2011
dimecres, 2 de novembre del 2011
Petita reflexió sobre l'estil d'aquest blog
En les entrades d’aquest blog no poso noms d’autor (amb la única excepció del perfil, a on he posat unes paraules de Dogen, molt senzilles, però que em semblen sublims. Sé molt bé perquè ho he fet, però no ho se expressar en paraules). És un blog dedicat a la no-dualitat, d’aqui el nom: nodos, que vol dir, NO-DOS. És un blog dedicat a l’experiència de transcendir l’”egoisme”, és a dir el miratge de la separació, que em fa creure falsament que estic separat de la resta de l’Univers.
Llavors, si no hi ha Jo i no hi ha Tu, si jo vibro amb un poema que has escrit tu, o tu sintonitzes amb un poema que he escrit jo, quina importància té qui ho hagi escrit? El que compta és la percepció, la vivència, l’estat de consciència. Si compartim íntimament aquesta percepció, aquesta vivència, aquest estat de consciència, quina importància té qui de nosaltres ho ha plasmat en paraules, en un escrit? Si fa un any o en fa 1000? Si ests català, o ets castellà, o ets hindú? I quan en un moment d’inspiració i de lucidesa, és a dir, d’experiència de la no-dualitat, em venen a la ment unes paraules i les escric, té sentit que me’n apropií? De on venen aquestes paraules, a qui pertanyen? Són d’aquell arbre del jardí que ha vestit de vermell les seves fulles, abans de deixar-les anar? o són d’aquella amiga entranyable amb la que vaig parlar a la última sesshin? són dels senglars que m’han fet malbé la gespa del jardí? o són de la meva companya amb qui he compartit tants anys? o del mar i la sorra i les onades, o del vent, o del meu alumne, o del gat, o del tren de rodalies, o dels passadissos del metro, o de la mirada de la meva neta, o del meu hort ... Pot ser al final descobriré que venen de tu mateix, que les estàs llegint ... Pot ser són les teves paraules.
I no és pas diferent si ho ha escrit “algú altre”. De on li ha vingut la inspiració? Si la inspiració és “autèntica”, de la mateixa Fon ... Per tant, en realitat, mai puc conèixer l’autor ... o potser sempre hi ha un UNIC AUTOR.
Soc conscient que això és molt inusual i heterodoxa, i que té inconvenients. Per exemple, et pot agradar un escrit que he tret d’algun llibre o un altre blog, i vols saber més sobre el seu autor, per llegir més. Si aquest és el cas, posem un comentari i et faré saber (si me’n recordo!) de “on” ho he tret.
En les entrades d’aquest blog no poso noms d’autor (amb la única excepció del perfil, a on he posat unes paraules de Dogen, molt senzilles, però que em semblen sublims. Sé molt bé perquè ho he fet, però no ho se expressar en paraules). És un blog dedicat a la no-dualitat, d’aqui el nom: nodos, que vol dir, NO-DOS. És un blog dedicat a l’experiència de transcendir l’”egoisme”, és a dir el miratge de la separació, que em fa creure falsament que estic separat de la resta de l’Univers.
Llavors, si no hi ha Jo i no hi ha Tu, si jo vibro amb un poema que has escrit tu, o tu sintonitzes amb un poema que he escrit jo, quina importància té qui ho hagi escrit? El que compta és la percepció, la vivència, l’estat de consciència. Si compartim íntimament aquesta percepció, aquesta vivència, aquest estat de consciència, quina importància té qui de nosaltres ho ha plasmat en paraules, en un escrit? Si fa un any o en fa 1000? Si ests català, o ets castellà, o ets hindú? I quan en un moment d’inspiració i de lucidesa, és a dir, d’experiència de la no-dualitat, em venen a la ment unes paraules i les escric, té sentit que me’n apropií? De on venen aquestes paraules, a qui pertanyen? Són d’aquell arbre del jardí que ha vestit de vermell les seves fulles, abans de deixar-les anar? o són d’aquella amiga entranyable amb la que vaig parlar a la última sesshin? són dels senglars que m’han fet malbé la gespa del jardí? o són de la meva companya amb qui he compartit tants anys? o del mar i la sorra i les onades, o del vent, o del meu alumne, o del gat, o del tren de rodalies, o dels passadissos del metro, o de la mirada de la meva neta, o del meu hort ... Pot ser al final descobriré que venen de tu mateix, que les estàs llegint ... Pot ser són les teves paraules.
I no és pas diferent si ho ha escrit “algú altre”. De on li ha vingut la inspiració? Si la inspiració és “autèntica”, de la mateixa Fon ... Per tant, en realitat, mai puc conèixer l’autor ... o potser sempre hi ha un UNIC AUTOR.
Soc conscient que això és molt inusual i heterodoxa, i que té inconvenients. Per exemple, et pot agradar un escrit que he tret d’algun llibre o un altre blog, i vols saber més sobre el seu autor, per llegir més. Si aquest és el cas, posem un comentari i et faré saber (si me’n recordo!) de “on” ho he tret.
divendres, 28 d’octubre del 2011
dilluns, 24 d’octubre del 2011
diumenge, 23 d’octubre del 2011
La púrpura de Schönlein-Henoch ha remitit. En sortir de l'hospital em vàren dir que fés repòs, però jo saltaba i jugaba i no m'estava quiet. Acabo de fer 6 anys, tan aviat em poso malalt com em curo. El meu cos és una explosió de vitalitat. Com tots els cadells!
I l'esquinç sembla que s'ha curat, i la piga que m’han tret no era cancerosa.
Però segueix havent-hi dolor, i segueix havent-hi alegria. Res extraordinari. Però obrir-se al dolor i obrir-se a la alegria ajuda a superar l'egoisme.
I l'esquinç sembla que s'ha curat, i la piga que m’han tret no era cancerosa.
Però segueix havent-hi dolor, i segueix havent-hi alegria. Res extraordinari. Però obrir-se al dolor i obrir-se a la alegria ajuda a superar l'egoisme.
divendres, 14 d’octubre del 2011
dimecres, 5 d’octubre del 2011
Les malalties no paren d’assetjar-me. El càncer de pit està controlat de moment, però ara hi ha un esquinç, bronquitis, al•lèrgia, la púrpura de Schönlein-Henoch (malaltia raríssima), una piga que m’han de treure i podria ser cancerosa, potser una hèrnia discal, i sofriment emocional, ... I tot això és motiu per meditar més, i més ... per treballar l’atenció i la compassió, cada cop més. Per experimentar més i més, energia i compassió, i donar-me.
I el treball sobre les ones de sorra està sortint meravellosament bé. Avui, en principi, he acabat els càlculs que vaig iniciar fa 5 mesos (quasi d’amagat, trencant completament la meva agenda, en aquell moment plena de temes urgents; veure blog, 20/05/2011). Tinc ja les conclusions de l’estudi. He esbrinat perquè les ones de sorra tenen una longitud d’ona preferent i he trobat que aquesta longitud d’ona és essencialment proporcional a la longitud d’ona de les onades dividida pel pendent de la platja. He anat escrivint un article tècnic sobre això, que espero acabar d’aquí unes setmanes i enviar a una revista especialitzada, per publicar. He resolt un enigma que m’havia intrigat durant 8 anys. Estic molt satisfet.
I aquesta tarda he vist els meus peus despullats caminant damunt la moqueta del dojo.
I el treball sobre les ones de sorra està sortint meravellosament bé. Avui, en principi, he acabat els càlculs que vaig iniciar fa 5 mesos (quasi d’amagat, trencant completament la meva agenda, en aquell moment plena de temes urgents; veure blog, 20/05/2011). Tinc ja les conclusions de l’estudi. He esbrinat perquè les ones de sorra tenen una longitud d’ona preferent i he trobat que aquesta longitud d’ona és essencialment proporcional a la longitud d’ona de les onades dividida pel pendent de la platja. He anat escrivint un article tècnic sobre això, que espero acabar d’aquí unes setmanes i enviar a una revista especialitzada, per publicar. He resolt un enigma que m’havia intrigat durant 8 anys. Estic molt satisfet.
I aquesta tarda he vist els meus peus despullats caminant damunt la moqueta del dojo.
dilluns, 19 de setembre del 2011
divendres, 2 de setembre del 2011
T’has acostat a mi amb mirada suplicant. Però jo no puc fer rés més que experimentar en tu Tota la compassió de l’Univers. I confiar en la nostre Mare.
I en el zazen, en el tren, quan camino, quan condueixo, de dia i de nit, meditar en el nostre càncer de pit i en la nostre solitud. Que vol dir tenir-lo present, acollir-lo, amorosament. I mantenir-me, tant com puc, Aquí.
I demanar als nostres companys que estiguin amb tu, durant la operació i aquests dies que jo me’n vaig de viatge.
I en el zazen, en el tren, quan camino, quan condueixo, de dia i de nit, meditar en el nostre càncer de pit i en la nostre solitud. Que vol dir tenir-lo present, acollir-lo, amorosament. I mantenir-me, tant com puc, Aquí.
I demanar als nostres companys que estiguin amb tu, durant la operació i aquests dies que jo me’n vaig de viatge.
dijous, 1 de setembre del 2011
dimecres, 31 d’agost del 2011
mandra i zazen
De vegades, quant més tensions, més preocupacions, més angoixa, més mandra em fa anar al dojo a practicar zazen.
I justament és quan més necessitat en tinc! Si hi vaig, me’n adono.
I justament és quan més necessitat en tinc! Si hi vaig, me’n adono.
divendres, 26 d’agost del 2011
Islam i la dona
Ja vaig dir fa uns dies, que aquest blog no és per denunciar, pero la visita del Papa em va portar a publicar uns comentaris crítics sobre el Catolicisme i l'Esglèsia. Ara m'ha caigut a les mans aquest video sobre l'Islam que vull compartir aqui. Fa uns dies vaig criticar l'explotació econòmica per part dels "amos del mon" a la nostre societat. Això no te final, no pararia mai, i ompliria el blog d'entrades que no corresponen al propòsit inicial. Però de tan en tan em deixo portar per allò que m'indigna, i el blog és una eina per publicar-ho. Però després d'aquest video, paro (de moment), prou de denuncia. Però aquest no té desperdici. Crec que molta gent pensa com aquesta dona i no s'atreveix a dir-ho. No és políticament correcte. Ja n'hi ha prou de por i d'hipocresia! No es pot ser tolerant amb l'intolerància. Cal proclamar la veritat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)


