Ane, entre Arzua y Pedrouzo hay una piedrecita que sujeta un papel con tu nombre. Es un lugar maravilloso, lleno de flores y una palmera (que raro en Galicia ¿no?), cerca de un pazo. Mientras andaba esta mañana iba pensando ¿cual es la piedra de Ane? y nunca sabia cual era, todas eran. Mañana la última etapa, tenemos previsto llegar a Santiago. Empezamos el 1 de mayo de 2003, en Roncesvalles. Poco a poco, año tras año, y ahora llegamos. Es magnífico, aunque da lo mismo. Los del zen sabemos que tan importante es llegar a Santiago como llegar a Pamplona, o al Burgo Ranero, o a Villanueva del Bierzo. O a la puerta de mi casa. Cuando pueda colgaré fotos para adornar estas entradas y poder compartir mejor esta experiencia.

Un papel con tu nombre ¡que efímero! Quizás ya se habrá mojado con la lluvia. Tan efímero como yo y tu.

Un abrazo de todo corazón.

Sarria, Portomarin, Palas del Rei, Melide, Arzua. Seguim caminant. Moltes estones em mantinc en el Cami: les pedres, els arbres, les vaques, els companys, som U.  Els peus, les cames, els muscles, el terra. Aquest és el meu zazen. La respiració, l'esforç, el moviment, tot es torna extraordinàriament harmoniós i  experimento una sensació de salut corporal increible. El meu cos riu d'alegria. Poc a poc la ment es va buidant. L'egoisme va caient i tot es va tornant lluminós i transparent. I una alegria extraordinaria és el resultat inevitable.

Camí de Santiago. Pensava que em costaria entrar. Aquest matí hem començat a caminar, a O Cebreiro. I ja he entrat. No hi ha separació.


















Per un moment he llegit, per internet, tot una serie de comentaris de gent que volien posar bombes a l'estadi a on varen jugar l'Atlètic de Bilbao i el Barça. No hi ha separació? Em costa, però fins hi tot això ho deixo anar. No hi ha separació. He entrat al Camino.

M'aturo i vaig a caminar pel Camí de Santiago.

Estimats seguidors d'aquest blog. Ja sabeu que el propòsit d'aquest blog no és denunciar les tremendes injusticies que ens envolten, encara que cada cop estic més "calent" per tot això. Puntualment ho faig, però molt de tan en tan. Però un colega meu de la universitat m'ha enviat això i no he resistit la temptació de posar-ho. No vull dir amb això que aquesta injusticia sigui més o menys important que d'altres que ens envolten. Simplement és una més d'una llarguíssima llista, i és d'actualitat.I m'indigna molt!

http://principiamarsupia.wordpress.com/2012/05/09/carta-de-un-investigador-a-rodrigo-rato-con-oferta-de-trabajo-incluida/

Avui tot fa olor de primavera.

Per una escala de notes musicals
baixo a lo més profund de mi mateix
i amb les mans toco la Realitat.
I quan més endins, de sobte
em trobo fora.
Estrany univers,
que es corba sobre si mateix!

Molt a prop meu el dolor s’ha tornat alegria,
i així com he compartit el dolor, ara comparteixo la joia.
Segueixo practicant zazen, que no serveix per a res.
I així ara és moment de mostrar aquesta rosa.
Les espines,
per un altre dia.

Montanya de Montserrat: el meu origen.
Et reconec.
Ja no hi ha separació.

Sabedor de que iba a ser sacrificado, este toro en Hong Kong hizo algo de lo que muchas personas no son conscientes, o ante lo cual se muestran escépticas o de plano prefieren negar cuando de animales se trata: dio muestra patente de sus emociones.
Según lo reportó el diario « Weekly World », un grupo de granjeros desplazaban a este animal a una factoría de embalaje, para «procesarlo». Estaban a punto de matarlo para destazarlo, cortarlo en piezas y preparar filetes y ragús de buey, cuando, al llegar frente a la puerta de entrada al matadero, el toro se detuvo bruscamente, negándose a avanzar, y se echó de golpe sobre sus codos y rodillas, vertiendo chorros de lágrimas… Fue entonces cuando sus verdugos, desconcertados y conmovidos ante semejante situación, tomaron esta foto y reincorporando a su víctima decidieron enviarla a un templo para que los monjes cuidaran de ella hasta el final de sus días.

http://www.facebook.com/photo.php?fbid=298983653505758&set=a.293422270728563.66012.280777255326398&type=1&ref=nf

Per fi ha plogut!
Aquest matí, la Primavera esclata per tot arreu.
Però en el teu lloc només hi havia una soca seca.
I t’he trobat a faltar.
He trobat a faltar els teus rebrotets verds,
que m'acompanyaven, cada primavera, durant tants anys.
Per un moment he sentit la punxada punyent de l’absència.

Però aquesta soca ets tu.
Tu ets aquesta soca que ja no rebrotarà mai més,
i també tots i cada un dels esclats de Primavera.

La madurez es el arte de vivir en paz con lo que no se puede cambiar.

Us heu adonat de lo extremadament limitada que és la nostre percepció de la realitat?

Aquesta és la (bé un aspecte de) realitat del nostre planeta. I en seriem totalment inconcients si no fos pels mitjans tècnics moderns. Una imatge totalment aliena als humans de fa uns pocs secles. I no obstant, aquest és un aspecte essencial del nostre planeta. Que parcial i subjectiva és la nostre imatge de la realitat! La Realitat esta sempre per descubrir.

Perquè t'han tallat? (2)

I pensant-t'ho bé, cada dia tallem milers d'arbres arreu del mon. Cada dia "tallem" millions d'animals, arreu del mon. Cada dia "tallem" mils de vides humanes arreu del mon, en conflictes, o per una mala distribució dels recursos.

Llavors, perquè preocupar-me per un sol arbre?

És que en un sol gra de sorra hi ha Tot l'Univers. En aquest arbre particular hi ha tota la Vida. I en aquest petit gest, Tota la Compassió.