Poc a poc vaig remontant. Els moments d'egoisme i separació cada cop són menys. La pau i el silenci tornen amb força.  El zazen es torna sòlid. Experimento Amor i Llum.

I ara m'adono, amb claretat, lo malament que ho he passat.

El 27 de març vaig escriure:

Gassho en el dojo.
De les meves mans plenes de primavera,
no voldria retenir res.


Ara escric:

Amb les meves mans 
que la tardor ha buidat,
voldria retenir-ho tot. 

si-dos

Temps difícil. Temps d'egoisme i dualitat, temps de separació i desconnexió, temps de foscor. Temps de malestar i depressió.

Practico i practico, m'aferro al meu zazen. Lluito desesperadament per deixar anar i per mantenir l'atenció a l'instant present, tot el dia i, de vegades, la nit. I pel desert del meu zazen, no paro de caminar i caminar. Em rendeixo un i mil cops, però no veig ni una gota de llum. 

I quina mandra em feia avui anar al dojo! Però he anat. Mai em permeto deixar de practicar sinó és per obligacions laborals, o familiars, o de servei. Mai per mandra. 

I justament avui, en mig d'aquest desert, ha caigut l'egoisme. De cop ja no hi havia separació. Tot estava al seu lloc, com abans. I he vist com un silenci intens i serè es tornava lluminós. Com abans, com sempre. 

Ja sabíem que després de la primavera

 vindria la tardor i que les orenetes que un dia arribaven,

després marxarien.

No cal anomenar l’origen del sofriment,

prou que el sabem.

Però què fer amb aquest oceà de dolor, amb aquest naufragi?

Amb una mà tocar tot el sofriment i amb l’altre albirar l’alliberament.

Com poden estar tan a prop el naufragi i la llum?

És potser aquest el moment suprem?

Gràcies a aquesta musica, ara aquest instant,

cau l’egoisme. 

L’ànima respira i alguna cosa molt dintre meu aixeca el vol. 

Ja he dit en altres ocasions que aquest blog no és per denunciar. Però si que ocasionalment aprofito aquest mitja de difusió quan ho crec necessari.

En unes declaracions Rajoy ha dit que Espanya és la nació més antiga d'Europa i que Catalunya és part integrant d'aquesta nació. 

Com es pot mentir tan grollerament? Em pregunto si aquest senyor s'ho creu això, o ho diu per conveniència, sabent que menteix. Ell té tot el dret d'opinar, i de mentir o de suspendre en Història, com qualsevol altre. Faltaria més! Però el problema és que basant-se en aquesta mentida m'està usurpant la meva identitat nacional i està segrestant la sobirania del poble català. Aquest senyor té la força de les armes, i aquesta gran mentida, si arriba el cas, la pot imposar per la força. Se suposa que ara son altres temps, però la gent com ell prou que ho varen fer el 1640, el 1714, el 1939, ...

M'ha indignat. Ho sento.

Ara farà 18 anys vaig patir una depressió molt greu. Durant dos anys rés m'inportava a la vida, excepte una sola cosa (que vaig arribar a creure absolutament impossible): sortir d'aquell pou. Però el miracle va succeir: vaig sortir. I els mesos posteriors a la meva recuperació són, potser, els més feliços de la meva vida. No m'ho podia creure!

I segueixo sense estar deprimit, però com que han passat molts anys, ja no em sembla tan extraordinari.

I puc veure, puc sentir, puc parlar, puc caminar. En aquest moment no em fa mal rés. I comparteixo la vida amb una dona extraordinària, que m'ha donar dos fills. I tinc quatre nets, i un munt d'amics i d'amigues. I puc guanyar-me la vida amb una feina que m'apassiona. I tinc aquest ordinador, i conexió a internet. I visc en una casa amb jardí i hort, en mig de boscos, en una vall preciosa, no massa lluny d'una ciutat tan magnífica com Barcelona. I tinc un veler. I, sobretot, cada matí renovo el meu compromís amb el Buda i amb Jesucrist, i he abraçat la pràctica del budisme zen. I un petit Gran dojo, i la shanga. I moltes, moltes coses més. Però de vegades, no em sembla tan extraordinari i, de vegades (poques) no em sento totalment feliç.  

Evidentment que hi ha moltes coses que em fan patir. Faig el què puc per canviar-les, però no haig de permetre que rés d'això em robi la felicitat de saber que lo impossible ha succeit: he sortit de la meva depressió. I puc veure, puc sentir, puc parlar, puc caminar. En aquest moment no em fa mal rés. I comparteixo la vida .....

Ja sé que tot això és transitori, i m'aniré quedant sense rés. Però mentrestant, procuro aprendre la Gran lliçó de que rés em pertany, ni rés m'és aliè.  Preparar-me per marxar lleuger d'equipatge, com va dir el poeta. I mentres em quedi un alè de vida, celebrar-lo: perque és extraordinari!

En mig de les pluges de la tardor,
les meves plantetes pateixen sequera.
Qui o què podrà il·luminar aquest dolor?

Al nivell de l'ego, hi ha coses bones i coses dolentes, 
i la vida pot anar bé o malament. 
Però hi ha un espai més enllà,
a on rés és bo o dolent,
i tot és SEMPRE a fi de bé.

Aquest planeta està tremendament viu, dinàmic, i de vegades no ens en adonem. Divendres va caure una tamborinada terrible, al Maresme. I així han quedat les acacies del jardí, que m'estimo tant. No se si elles pateixen, però jo si, en veure-les així. I sé que el meu dolor és el seu. 


IMPERMANÈNCIA




Tan explèndides i plenes de vida com estàven, el matí de zazen, al final de la primavera!

Estic viu!!! Durant milions i milions i milions d'anys no existia. Durant milions i milions i milions d'anys no existiré. Però ARA, en aquest moment, estic viu. Aquesta és la meva gran oportunitat!

Un llibre que amb el pretexte d'ajudar a controlar el sobrepés és una joia parlant de la plena atenció, la compassió, profundament impregnat de la filosofia i estil de vida budistes. Us el recomano, encara que estigueu prims com un fideo!!

Zazen. Amb infinita benevolència, amb molta paciència, amb una gran tendresa, abraço tots els meus dimonis. No hi ha res que estigui fora del seu lloc. No hi ha separació. No-dos.  I la pau a l’esperit i el cos es fa tan densa que es podria tallar.

Em venen a la memòria aquelles velles polèmiques de filòsofs i teòlegs, de si Deu és transcendent o immanent,  la Creació essencialment diferenciada del Creador o no, Panteisme o no, ... velles polèmiques que vaig alimentar en la meva joventut. Velles polèmiques tan estèrils … i a la vegada tan perilloses, que a més d’un o d’una els varen portar a la foguera (amb tot el respecte per tots els filòsofs, però no pels botxins, prínceps de la repressió i assassins). Velles polèmiques tan inútils i superades. Ara em fan somriure. 

Perquè en el Zen s’experimenta que el cos i la ment formen una unitat. No-dos. I així l’Univers és el cos, i la Divinitat la ment.  I són U, no-dos.

No puc evitar-ho. Avui em sento profundament orgullós d'aquest petit Gran país en que m'ha tocat viure. Ja se que aquí  hi ha moltes coses que no funcionen (com passa també amb la majoria dels nostres veïns)  i no és culpa dels demés. Això ja ho sé. 

Però una mostra tan massiva, cívica i respectuosa d'anhel de llibertat i d'un futur millor com la de dimecres passat m'emociona i m'omple de goig. Cap consigna negativa contra ningú, només una consigna positiva: llibertat per aquest poble. Un projecte clar, ganes de lluitar i un gran entusiasme. El que falta en molts països. 

I des del més profund de la meva actual convicció independentista (des del juliol del 2010, arran de la sentència del TC sobre l'Estatut de Catalunya) em sap molt greu que aquest entusiasme no pugui encomanar-se als altres pobles de l'Estat Espanyol i no puguem caminar plegats en un projecte comú basat en el respecte mutu i en la llibertat. Fa tres anys en tenia l'esperança, ara ja no. Però això és com en les parelles. Quan un no vol escoltar ni vol canviar, i fins i tot amenaça amb maltractaments, a l'altre només li queda un camí: el divorci.

Stand by me

https://www.facebook.com/photo.php?v=109411759210091&set=o.50030006403&type=2&theater