Petit regal de Nadal

Ara que acaba l'any us voldria fer un regal. Però no puc, perquè ja visc en un estat de regal permanent. El regal és la meva vida, per a mi i per vosaltres. Perquè mai vull quedar-me res. El meu regal és tot allò que sóc i que vull compartir amb tots vosaltres, sempre. No en tinc d'altre.  El regal és la meva experiència.

He vist que la Pau és el resultat d'un cos, una ment i un cor unificats. Cap divisió, cap conflicte, cap tensió entre el que fem, el que pensem, el que sentim. Per això la meditació, que ajuda a harmonitzar el cos, la ment i el cor, és tan important.

A l'arribar a Santiago

Això ho vaig veure, com mai ho havia vist, al Cami de Santiago, aquest estiu. Tan aviat vaig començar a caminar, em vaig adonar d'una pau molt intensa i profunda, que era el resultat d'aquesta unitat total entre el cos, la ment i el cor, i que no em va deixar durant 28 dies. Cada pas, cada respiració, cada percepció, cada pensament, cada emoció. I el cos estava en forma (malgrat ampolles, agulletes, artrosis, una ungla infectada, etc.), la ment clara i serena, el cor ple d'alegria. No hi havia conflicte, mai. Al tornar a la vida habitual, els últims mesos això m'ha costat. Però aquesta pau ara torna amb força, com mai. Jo diria que, en el fons, sempre està Aqui. 

Infecció, vaig anar al metge, antibiòtic,
la ungla em va caure i, quin miracle!,
 tres mesos més tard una
altre ungla jove m'està sortint.

Aquí hi ha un focus de Llum,
de vegades s'encén, de vegades s'apaga.
Quan s'encén, que no sigui jo qui l'apagui. 

El Zen és aprendre a veure aquelles coses que de tan properes no les veiem mai.

Temps de tardor, temps d'absència.

Pel desert camino més enllà de la depressió (ja sense medicació),

més enllà de l'egoisme i del no egoisme. Temps de desconcert.

Em vull rendir i no puc:

em costa acceptar que Allà on abans hi era Ella,

ara no hi ha res ni ningú. Voler és no rendir-se.

Només queda zazen, que es torna taulo de salvació.

El meu zazen que es torna de vegades res,

de vegades llum.

I per damunt de tot, rendir-me i acceptar que no accepto.

I en el lloc i el moment més inesperats, mirant de reüll,

crec endevinar el Seu somriure tan tendre i lluminós.

I, un cop més, m'adono que passi el que passi, 

no em moc d'Aquí ni un mil·límetre.

Nothing Else Matters

Experiència de naufragi. Aquell instant en que tot s’enfonsa,

per totes bandes. Res on agafar-se.

Només queda aquesta música. 

9N

Fa uns dies parlava aquí de Rendició. I no obstant, m'he implicat com mai ho havia fet en la defensa de la dignitat i la llibertat del nostre poble.

Com es menja això? Implicació i des-aferrament, a la vegada. 
Karma Ioga?

M'ha costat i em costa. Aquests dies abans del 9N, la meva ment no tenia aturador i em costava mantenir l'atenció en l'instant present. El zazen se'm feia dificil. El diumenge, les emocions i l'alegria per viure aquest moment històric, desbordades. Ara la ressaca i sensació de buid.

I seguir practicant zazen, com si res. Després de la tempesta, poc a poc, el llac torna a la calma. I seguir fent el que crec que és el meu deure, en defensa del nostre país. I seguir practicant zazen.

Aquest mati surtia del metro a l'hora punta, envoltat per una multitut d'estudiants, camí de la Universitat. 

Després de tants anys, potser per primer cop, m'he adonat de la responsabilitat i del goig immens pel paper que m'ha tocat viure: el de ser una persona única, un  referent important per uns quants milers de nois i noies. He experimentat com una mica de vertigen, però també molta satisfacció i alegria. Em sento realment afortunat.

Quan la llista de tasques a fer creix i creix i un se sent desbordat,
quan un gra de sorra sembla res,
quan un simple gest sembla inútil.

Recodar que l'acció més insignificant feta amb consciència és Il·luminació. 
El gest més mínim fet des del cor, és Amor. 

 El Camí des de Roncesvalles a Santiago, està fet de 937.500 passes insignificants.

 Allò que persegueix qualsevol pràctica espiritual és un nucli absolutament intangible, però que a la vegada és polièdric amb moltes cares, molts aspectes. De vegades, una sola cara viscuda a fons ens porta Allà. Estic convençut que aquesta que proposa Juan Mateo Online n'és una ...

http://juanmateo-online.com/el-corazon/

Quan em miro, sovint em descobreixo fugint.

Quan em paro, però, 

quan miro de front, 

sense por, sense engany, serenament,

hi hagi el que hi hagi,

llavors percebo un Centre. 

 

La meva pràctica és molt simple: Presència i Rendició. Si no fos simple no tindria la força que té. 

Presència significa atenció plena en el moment present. 

Rendició significa acceptar Allò que És i abandonar-ho tot en mans de la Divinitat, el Tao, el Dharma. Abandonar tota lluita (internament, a un nivell profund) i acceptar incondicionalment la Seva voluntat. 

La Presència me l’ensenya el Budisme. La Rendició me l’ensenya la Mística: Cristianisme, Batki Ioga, Taoisme . Tan una com l’altre, també m'arriven per l’Advaita Vedanta.

Mantenir sempre la ment en la Presència i el cor en la Rendició, que és Amor i Compassió.  Si me’n vaig d’Aquí, tornar tan aviat me’n adono. Sempre.

Camí de Santiago 2014

El dissabte dia 20 a les 11:15, un dia abans del previst, vaig arribar a Santiago de Compostela, després de caminar uns 750 km en 28 dies. Durant el Camí vaig conèixer molts amics i amigues, però vaig arribar sol. 

La catedral estava en obres. Malgrat això vaig poder entrar per la porta principal i vaig fer gassho al Sant. Després vaig buscar un raconet per fer zazen. Pels costats hi havia molts confessionaris, la majoria buits, i no era fàcil trobar un lloc adient. Se’m va acostar un guarda i em va dir que amb la meva motxilla tan grossa no 
podia estar a dintre la catedral i em va fer fora. Vaig sortir i em vaig instal·lar a una porta lateral. Allà vaig deixar la motxilla, em vaig treure les botes i vaig fer zazen damunt del zafu fins que les campanes de la catedral, com sempre molt solemnement, varen tocar les dotze. 

De jovenet vaig ser un gran admirador de Sant Francesc d'Asis. De més gran em va semblar un dia que Sant Francesc havia desaperegut de la meva vida. A on és Sant Francesc? Emocionat em vaig adonar que no el trovaba fora perquè estava en el meu cor. No el trovaba perquè me'l havia menjat! En aquest alberg, dedicat a Sant Francesc, a Tosantos (Castella), vaig dormir amb ell, a la seva capella. 

Els pelegrins van a buscar la Compostela com a certificat de que han fet el Cami. Quan vaig arribar hi havia molta cua i vaig pensar que hi aniria per la tarda o diumenge. Poc a poc vaig anar reflexionant i vaig acabar decidint que NO aniria a buscar la Compostela. Em va sortir així i em costa expressar el perquè. Però potser podria dir: si cada pas del Camí és tan important com arribar,  si peregrinar a Santiago és el mateix que peregrinar a Girona, si em molesta que l’Església Catòlica vulgui monopolitzar a Jesucrist i a Santiago, quin valor pot tenir per a mi un document de l’Església certificant que he fet el Camí?  Cap. 

Per la resta, hagués volgut escriure al blog i penjar fotos durant el viatge. Però no he tingut temps per fer-ho. Davant l’alternativa de viure o d’escriure, òbviament no hi havia color. Però no hi ha cap problema, tot allò que he viscut i que hagués pogut transmetre al blog ja forma part de mi. Res del que hagués pogut escriure al blog té el més mínim valor si no forma part del què soc ara, aquí. Per això, en qualsevol entrada que faci a partir d’ara ja sempre hi haurà un trosset del Camí de Santiago 2014.  Sempre. Res es pot perdre.