Nuestro cuerpo no se limita a nosotros, forma parte del sistema cósmico como una seta en la tierra.

El feixisme del segle XXI

Fa uns dies deia que abans de respondre a la pregunta de si Deu existeix, calia preguntar-se què és Deu. Ara això és més vigent que mai, cal  desemmascarar a aquests assassins que usurpen el nom de Deu per identificar-lo amb aquest monstre que empeny a atropellar tots els drets humans, des de la llibertat fins al dret a la vida. 

És un deure urgent denunciar i combatre el feixisme del segle XXI.  

Òbviament, el feixisme no es va acabar  al segle XX amb el final de la segona guerra mundial. Està latent i torna a aparèixer sempre que pot. Però els seus múltiples rebrots no son rés comparats amb el feixisme del jihadisme islàmic. Aquest és sens dubte, ara per ara, EL feixisme del segle XXI. 

I també una reflexió final. No ens enganyem, això no és cosa d'uns individuos aillats, d'unes organitzacions concretes. Recordeu allò de la interdependència que assenyala el Budisme?  Quina mena de mon hem creat a on passen aquestes coses? Quina mena de mon estic creant?

I per acabar l’any, una mica de Filosofia.

I per acabar l’any, una mica de Filosofia. De jovenet això em fascinava. Però ara crec que no és essencial pel treball espiritual que, per a mi i seguint l’ensenyament del Buda, és essencialment pràctic: resoldre el problema del sofriment. Però ho trobo divertit i per això ho vull compartir amb algu que tingui la paciència (i el temps!) de llegir-s'ho.

Les tradicions filosòfiques i religioses han especulat molt sobre la naturalesa de la consciencia.  És la consciència un fenomen emergent de l’activitat neuronal, que depèn essencialment de ella i desapareix quan les neurones es moren? O és una entitat immaterial, eventualment connectada a l’activitat neuronal però no de manera intrínseca, i que pot perdurar després de la mort de les neurones?

Quan en les meves classes de Mecànica Clàssica començo amb les lleis de Newton, sempre començo amb la pregunta: “Perquè es mouen els cossos?” i la resposta (a mode de postulat fonamental): “Perquè altres cossos actuen sobre ells a través del que anomenem forces”. I això no és diferent en Mecànica Quàntica: els cossos es mouen degut a la interacció amb altres. 

La conseqüència de tot això és que només la matèria-energia pot actuar sobre la matèria-energia. Rés suposadament “espiritual”, és a dir, transcendent a la matèria-energia pot actuar sobre ella. Per entendre’ns: els miracles no poden existir. Evidentment que poden haver-hi fenòmens misteriosos deguts a interaccions encara desconegudes, generalitzacions de les lleis de la Física actual que encara no coneixem.  Podria ser. Però no hi ha lloc per cap acció sobre “el mon material” provinent d’un “mon sobrenatural”. Si això és veritat o no, no ho sabem del cert, però en qualsevol cas és el postulat fonamental sobre el que es basa la Ciència. El concepte de Llei Científica. 

Llavors el concepte d’una ànima espiritual amb una voluntat i lliure albir, capaç d’actuar lliurement en un sentit o un altre desapareix, és a dir, és contrari al postulat fonamental de la Ciència, perquè res espiritual pot actuar sobre la matèria-energia. Les nostres accions són simplement el resultat de les lleis del Cosmos, a través de la biologia i de la psicologia, per complexa que sigui.   

Però tot i així, queda un foradet per una possible consciència immaterial. L’Observador. Encara que cap principi espiritual pot actuar sobre la matèria, no és contradictori amb la Ciència, que la matèria pugui afectar a una entitat immaterial. Allò que es dona compta, que sóc jo, podria ser immaterial. Llavors encara que jo no puc determinar els actes que l’Univers fa a través d’aquest organisme humà, me’n adono. Jo no faig rés però sóc el que es dona compta, l’Observador. 

Només és una possibilitat. Però crec que està d’acord amb alguns textos que he llegit sobre Advaita-Vedanta. 

Però no ens capfiquem, i durant aquest any nou 2015 practiquem la plena consciència a la vida quotidiana, la compassió, la rendició i, sobretot, zazen.

Ahir vaig veure que en un programa a la tele preguntàven a joves pel carrer si creien o no en Déu. Penso que és una pregunta sense cap sentit si abans no es deixa clar què és Déu. I si això es deixa clar, llavors tampoc té sentit, perquè no es tracta de creure.

La gran pregunta és si experimentes o no a Déu. 

I llavors les grans categories tradicionals: teisme, ateisme, agnosticisme ... deixen de tenir sentit. Pura especulació de la ment egoista.

(amb tot el respecte i veneració per totes les persones de tots els temps que, malgrat caure en aquesta especulació,  més enllà de la ment egoista han fet aquesta experiència)

Estimat amic, 
no veus a aquest home del satori que ha deixat ja d'estudiar i viu sense esforç?
No pretén ni apartar les il·lusions ni trobar la veritat.

Petit regal de Nadal

Ara que acaba l'any us voldria fer un regal. Però no puc, perquè ja visc en un estat de regal permanent. El regal és la meva vida, per a mi i per vosaltres. Perquè mai vull quedar-me res. El meu regal és tot allò que sóc i que vull compartir amb tots vosaltres, sempre. No en tinc d'altre.  El regal és la meva experiència.

He vist que la Pau és el resultat d'un cos, una ment i un cor unificats. Cap divisió, cap conflicte, cap tensió entre el que fem, el que pensem, el que sentim. Per això la meditació, que ajuda a harmonitzar el cos, la ment i el cor, és tan important.

A l'arribar a Santiago

Això ho vaig veure, com mai ho havia vist, al Cami de Santiago, aquest estiu. Tan aviat vaig començar a caminar, em vaig adonar d'una pau molt intensa i profunda, que era el resultat d'aquesta unitat total entre el cos, la ment i el cor, i que no em va deixar durant 28 dies. Cada pas, cada respiració, cada percepció, cada pensament, cada emoció. I el cos estava en forma (malgrat ampolles, agulletes, artrosis, una ungla infectada, etc.), la ment clara i serena, el cor ple d'alegria. No hi havia conflicte, mai. Al tornar a la vida habitual, els últims mesos això m'ha costat. Però aquesta pau ara torna amb força, com mai. Jo diria que, en el fons, sempre està Aqui. 

Infecció, vaig anar al metge, antibiòtic,
la ungla em va caure i, quin miracle!,
 tres mesos més tard una
altre ungla jove m'està sortint.

Aquí hi ha un focus de Llum,
de vegades s'encén, de vegades s'apaga.
Quan s'encén, que no sigui jo qui l'apagui. 

El Zen és aprendre a veure aquelles coses que de tan properes no les veiem mai.

Temps de tardor, temps d'absència.

Pel desert camino més enllà de la depressió (ja sense medicació),

més enllà de l'egoisme i del no egoisme. Temps de desconcert.

Em vull rendir i no puc:

em costa acceptar que Allà on abans hi era Ella,

ara no hi ha res ni ningú. Voler és no rendir-se.

Només queda zazen, que es torna taulo de salvació.

El meu zazen que es torna de vegades res,

de vegades llum.

I per damunt de tot, rendir-me i acceptar que no accepto.

I en el lloc i el moment més inesperats, mirant de reüll,

crec endevinar el Seu somriure tan tendre i lluminós.

I, un cop més, m'adono que passi el que passi, 

no em moc d'Aquí ni un mil·límetre.

Nothing Else Matters

Experiència de naufragi. Aquell instant en que tot s’enfonsa,

per totes bandes. Res on agafar-se.

Només queda aquesta música. 

9N

Fa uns dies parlava aquí de Rendició. I no obstant, m'he implicat com mai ho havia fet en la defensa de la dignitat i la llibertat del nostre poble.

Com es menja això? Implicació i des-aferrament, a la vegada. 
Karma Ioga?

M'ha costat i em costa. Aquests dies abans del 9N, la meva ment no tenia aturador i em costava mantenir l'atenció en l'instant present. El zazen se'm feia dificil. El diumenge, les emocions i l'alegria per viure aquest moment històric, desbordades. Ara la ressaca i sensació de buid.

I seguir practicant zazen, com si res. Després de la tempesta, poc a poc, el llac torna a la calma. I seguir fent el que crec que és el meu deure, en defensa del nostre país. I seguir practicant zazen.

Aquest mati surtia del metro a l'hora punta, envoltat per una multitut d'estudiants, camí de la Universitat. 

Després de tants anys, potser per primer cop, m'he adonat de la responsabilitat i del goig immens pel paper que m'ha tocat viure: el de ser una persona única, un  referent important per uns quants milers de nois i noies. He experimentat com una mica de vertigen, però també molta satisfacció i alegria. Em sento realment afortunat.

Quan la llista de tasques a fer creix i creix i un se sent desbordat,
quan un gra de sorra sembla res,
quan un simple gest sembla inútil.

Recodar que l'acció més insignificant feta amb consciència és Il·luminació. 
El gest més mínim fet des del cor, és Amor. 

 El Camí des de Roncesvalles a Santiago, està fet de 937.500 passes insignificants.