Dialogar no és solament rebre una informació
interessant o divertida. Dialogar és acollir a una altre persona, encara que el
que diu no t’interessi personalment o no estiguis d’acord amb els seus punts de
vista. Escoltar és una de les expressions més altes de l’Amor. Qui no sap
escoltar, no sap estimar. Però qui sap escoltar té oberta la porta de l’Amor.
Aquest blog està dedicat a la recerca espiritual lliure com camí d'alliberament de l'esser humà. Este blog está dedicado a la búsqueda espiritual libre como vía para la liberación del ser humano. This blog is devoted to the free spiritual research as a way to liberation of human beings.
diumenge, 8 de febrer del 2015
diumenge, 1 de febrer del 2015
¿Te digo nuestro secreto?
Somos ladrones encantadores,
que robamos corazones,
y nunca desfallecemos.
Porque somos los amigos del Uno.
El tiempo de los viejos sermones
ha pasado,
nosotros apuntamos directamente
al Corazón.
Si la mente intenta entrar a hurtadillas
y tomar el mando,
nosotros le echaremos el lazo
sin demora.
Convertimos el veneno en medicina
y nuestras penas en bendiciones.
Todo lo que nos era familiar,
a quienes amábamos
y a nosotros mismos,
tuvimos que dejarlos atrás.
Bendito sea el poema que viene
a través de mí,
pero no de mí.
Porque el sonido de mi propia música ahogaría
la canción de Amor.
Somos ladrones encantadores,
que robamos corazones,
y nunca desfallecemos.
Porque somos los amigos del Uno.
El tiempo de los viejos sermones
ha pasado,
nosotros apuntamos directamente
al Corazón.
Si la mente intenta entrar a hurtadillas
y tomar el mando,
nosotros le echaremos el lazo
sin demora.
Convertimos el veneno en medicina
y nuestras penas en bendiciones.
Todo lo que nos era familiar,
a quienes amábamos
y a nosotros mismos,
tuvimos que dejarlos atrás.
Bendito sea el poema que viene
a través de mí,
pero no de mí.
Porque el sonido de mi propia música ahogaría
la canción de Amor.
diumenge, 25 de gener del 2015
divendres, 23 de gener del 2015
divendres, 16 de gener del 2015
ateisme
Parlant ahir amb una col·lega, em deia que era atea. Li vaig preguntar què volia dir per a ella ser atea i em va respondre: a) no creure en el Deu de les grans religions monoteistes i b) estar en contra del paper social que han jugat i juguen aquestes religions. Llavors em vaig adonar que jo també era ateu en bona part segons la seva definició perquè estic d'acord amb això (amb matisos respecte del punt b)).
I en
canvi, el que anomeno “espiritualitat” o Via, és el centre de la meva vida. Com
s'entén això? Els dos elements essencials de la meva forma d'entendre aquest
tema:
1) Tinc
un enfoc totalment pragmàtic (seguint l'essència del Budisme, segons m'ha
semblat entendre aquesta tradició). M'he adonat que existeix el sofriment i
que, essencialment, és degut a l'aferrament. Veig que si anem eliminant
l'aferrament, tendim a eliminar el sofriment, propi i dels altres. Hi ha
maneres d'eliminar l'aferrament. Per exemple, la pràctica del Zen combinada amb
una relació viva i directe amb Jesucrist (i amb altres grans mestres com Ramani
Maharshi i el Buda Shakiamuni, o altres, contemporanis, com el Pare Marcel
Capellades). Eliminar l'aferrament és
anar més enllà de l'ego, la nostre petita identitat individual, separada i
il·lusòria, creada per la ment.
2)
Deu,
o la Divinitat com prefereixo dir, és l'Ordre Còsmic, no pas un ésser
antropomorf capaç de pensar, estimar, voler, etc. La millor descripció de Deu
és, per a mi, el Tao o el Dharma. Descobrir i reconèixer aquest ordre universal
subjacent en totes les coses i en tots els processos provoca en mi dues
reaccions: primer un impuls irresistible d'estudiar intel·lectualment aquest
ordre. D’aquí la meva afició per la Filosofia i per la Ciència, que m'ha portat
a la meva professió de Físic. I segon, més enllà de la curiositat
intel·lectual, un profund sentiment d'emoció, reverència i adoració per aquest
Ordre Còsmic. Aquest és el meu impuls místic.
I
he trobat que els dos aspectes es reforcen mútuament. Anar més enllà de l'ego,
elimina el sofriment i també facilita el sentiment d'unitat amb l'Ordre Còsmic.
Aquest sentiment d'unitat, dissolt l'ego. Dissoldre l'ego elimina el
sofriment. Adonar-me que el meu cos és
l'Univers sencer i fluir amb l'Ordre Còsmic, intueixo que és, sense cap dubte,
la Felicitat Suprema.
dissabte, 10 de gener del 2015
dijous, 8 de gener del 2015
El feixisme del segle XXI
Fa uns dies deia que abans de respondre a la pregunta de si Deu
existeix, calia preguntar-se què és Deu. Ara això és més vigent
que mai, cal desemmascarar a aquests assassins que usurpen el nom de
Deu per identificar-lo amb aquest monstre que empeny a atropellar
tots els drets humans, des de la llibertat fins al dret a la vida.
És un deure urgent denunciar i combatre el feixisme del segle XXI.
Òbviament, el feixisme no es va acabar al segle XX amb el final de la segona guerra mundial. Està latent i torna a aparèixer sempre que pot. Però els seus múltiples rebrots no son rés comparats amb el feixisme del jihadisme islàmic. Aquest és sens dubte, ara per ara, EL feixisme del segle XXI.
I també una reflexió final. No ens enganyem, això no és cosa d'uns individuos aillats, d'unes organitzacions concretes. Recordeu allò de la interdependència que assenyala el Budisme? Quina mena de mon hem creat a on passen aquestes coses? Quina mena de mon estic creant?
És un deure urgent denunciar i combatre el feixisme del segle XXI.
Òbviament, el feixisme no es va acabar al segle XX amb el final de la segona guerra mundial. Està latent i torna a aparèixer sempre que pot. Però els seus múltiples rebrots no son rés comparats amb el feixisme del jihadisme islàmic. Aquest és sens dubte, ara per ara, EL feixisme del segle XXI.
I també una reflexió final. No ens enganyem, això no és cosa d'uns individuos aillats, d'unes organitzacions concretes. Recordeu allò de la interdependència que assenyala el Budisme? Quina mena de mon hem creat a on passen aquestes coses? Quina mena de mon estic creant?
dimecres, 31 de desembre del 2014
I per acabar l’any, una mica de Filosofia.
I per acabar l’any, una mica de Filosofia. De
jovenet això em fascinava. Però ara crec que no és essencial pel treball
espiritual que, per a mi i seguint l’ensenyament del Buda, és essencialment
pràctic: resoldre el problema del sofriment. Però ho trobo divertit i per això ho vull compartir amb algu que tingui la paciència (i el temps!) de llegir-s'ho.
Les tradicions filosòfiques i religioses
han especulat molt sobre la naturalesa de la consciencia. És la consciència un fenomen emergent de l’activitat
neuronal, que depèn essencialment de ella i desapareix quan les neurones es
moren? O és una entitat immaterial, eventualment connectada a l’activitat
neuronal però no de manera intrínseca, i que pot perdurar després de la mort de
les neurones?
Quan en les meves classes de Mecànica Clàssica
començo amb les lleis de Newton, sempre començo amb la pregunta: “Perquè es
mouen els cossos?” i la resposta (a mode de postulat fonamental): “Perquè
altres cossos actuen sobre ells a través del que anomenem forces”. I això no és
diferent en Mecànica Quàntica: els cossos es mouen degut a la interacció amb
altres.
La conseqüència de tot això és que només la matèria-energia
pot actuar sobre la matèria-energia. Rés suposadament “espiritual”, és a dir,
transcendent a la matèria-energia pot actuar sobre ella. Per entendre’ns: els
miracles no poden existir. Evidentment que poden haver-hi fenòmens misteriosos
deguts a interaccions encara desconegudes, generalitzacions de les lleis de la
Física actual que encara no coneixem. Podria
ser. Però no hi ha lloc per cap acció sobre “el mon material” provinent d’un “mon
sobrenatural”. Si això és veritat o no, no ho sabem del cert, però en qualsevol
cas és el postulat fonamental sobre el que es basa la Ciència. El concepte de
Llei Científica.
Llavors el concepte d’una ànima espiritual amb
una voluntat i lliure albir, capaç d’actuar lliurement en un sentit o un altre
desapareix, és a dir, és contrari al postulat fonamental de la Ciència, perquè
res espiritual pot actuar sobre la matèria-energia. Les nostres accions són
simplement el resultat de les lleis del Cosmos, a través de la biologia i de la
psicologia, per complexa que sigui.
Però tot i així, queda un foradet per una possible
consciència immaterial. L’Observador. Encara que cap principi espiritual pot
actuar sobre la matèria, no és contradictori amb la Ciència, que la matèria
pugui afectar a una entitat immaterial. Allò que es dona compta, que sóc jo,
podria ser immaterial. Llavors encara que jo no puc determinar els actes que l’Univers
fa a través d’aquest organisme humà, me’n adono. Jo no faig rés però sóc el que
es dona compta, l’Observador.
Només és una possibilitat. Però crec que està
d’acord amb alguns textos que he llegit sobre Advaita-Vedanta.
Però no ens capfiquem, i durant aquest any nou
2015 practiquem la plena consciència a la vida quotidiana, la compassió, la
rendició i, sobretot, zazen.
dimarts, 30 de desembre del 2014
Ahir vaig veure que en un programa a la tele preguntàven a joves pel carrer si creien o no en Déu. Penso que és una pregunta sense cap sentit si abans no es deixa clar què és Déu. I si això es deixa clar, llavors tampoc té sentit, perquè no es tracta de creure.
La gran pregunta és si experimentes o no a Déu.
I llavors les grans categories tradicionals: teisme, ateisme, agnosticisme ... deixen de tenir sentit. Pura especulació de la ment egoista.
(amb tot el respecte i veneració per totes les persones de tots els temps que, malgrat caure en aquesta especulació, més enllà de la ment egoista han fet aquesta experiència)
La gran pregunta és si experimentes o no a Déu.
I llavors les grans categories tradicionals: teisme, ateisme, agnosticisme ... deixen de tenir sentit. Pura especulació de la ment egoista.
(amb tot el respecte i veneració per totes les persones de tots els temps que, malgrat caure en aquesta especulació, més enllà de la ment egoista han fet aquesta experiència)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)










