En aquesta nit de Llum ...

En aquesta nit de Llum,
demana’m tot el que vulguis,
que si em queda alguna cosa,
ben segur que serà teva.

No importa qui siguis,
ni d’on vinguis.
Aprofita aquesta nit,
que avui no hi ha frontera.

Vine amb mi, avui
que tinc a les mans,
tot el que he viscut,
i sóc només una foguera.

En aquesta nit de Llum,
vine amb mi,
que el meu cor s’ha inflamat,
amb el foc de Sant Joan.

Si ja has descobert qui ets, no visquis ni un segon més de la teva vida d’esquena a aquesta Realitat.

Quina cosa tant gran és una mare!

I que gran, és també, convertir a una dona en mare.

Arribar o no arribar a la Il·luminació. Si ja has deixat l’egoisme i si ja hi ha il·luminats, que més t’importa que tu ho siguis o no?

Per això, abandonar tot egoisme ja és la Il·luminació.

El sentit del zazén

¿Qué es más importante: alcanzar la iluminación o alcanzar la iluminación antes de alcanzar la iluminación?
¿Ganar un millón de dólares o disfrutar la vida en el esfuerzo, poco a poco, aunque sea imposible ganar ese millón?
¿Tener éxito o encontrar algún sentido en el esfuerzo por lograr ese éxito?
El que no sabe la respuesta no será capaz de practicar el zazén, pero si la sabe, habrá encontrado el verdadero tesoro de la vida.

Hora punta al metro

9 del matí. Hora punta al metro.

Tu que et commous davant la bellesa d’una muntanya, d’un arbre, del mar, d’un gat, d’una flor. Tu que et meravelles davant la bellesa i la complexitat del Cosmos. Tu que tan t’intrigues per una platja que espontàniament desenvolupa una morfologia sorprenent a partir de milions de granets de sorra sense forma.

No et sembla extraordinari com aquests sistemes infinitament complexos, plens d’ordre i de desordre, d’equilibri i de desequilibri, aquests sistemes fets principalment d’aigua i, també, d’altres coses en proporcions més o menys ínfimes... no et sembla extraordinari com aquests sistemes que en diem ‘humans’ han proliferat?

La Terra ha trigat molts milions d’anys en produir això. I ara aquí estan, a milers, a les 9 del matí, al metro.

No et sembla extraordinari?

Dar es no apegarse.
Dicho simplemente, no apegarse a nada es dar.

Josep, jo no sé si més enllà d’aquestes cendres queda ara alguna cosa de la teva individualitat,
Però el que si sé és que la meva vida, ara i aquí, seria molt diferent, si tu no haguessis existit.
No tinc cap dubte, per tant, de que segueixes vivint en mi.

Jesús de Natzaret, jo no sé si queda ara alguna cosa de la teva individualitat,
Però el que si sé és que la meva vida, ara i aquí, seria molt diferent, si tu no haguessis existit.
No tinc cap dubte, per tant, de que segueixes vivint en mi.

En mi i en tots aquells que vulguin obrir-se al teu evangeli,
No aquella caricatura rància que ens volen vendre les esglesies,
Sinó la bona nova per la qual el Teu Cor i el meu es desviuen.

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses, parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Quan marxa la por, l'amor apareix, inevitablement, de forma natural, sense fer cap esforç.

Conquista al hombre airado mediante el amor;
conquista al hombre de mala voluntad mediante la bondad;
conquista al avaro mediante la generosidad;
conquista al mentiroso mediante la verdad.

Ningú és profeta a casa seva.

Perquè?

Silenci.

En silenci camino, és feixuga la meva càrrega.

Llegeixo en un anunci: ‘presumeix de mòbil'.

De què haig de presumir? Què haig de demostrar? A qui haig de convèncer i de què? És que la realitat no es manifesta per si sola? És que potser no accepto la realitat?

Confusió, egoisme ....

L’egoisme és com la boira. Vivim en una vall amb un paisatge extraordinari però no veiem rés més enllà de dos pams del nas per causa d’una boira persistent. Alguns hem estat atents a algun moment en que es dissipava la boira i hem vist com els rajos del sol es filtraven a través d’ella, i hem vist per un moment la bellesa extraordinària del paisatge. Després la boira ha tornat, però mantenim viu el record del paisatge i anhelem tornar-lo a veure. Alguns diem que si es camina pendent amunt, arriba un moment que la boira es dissipa i que és possible viure permanentment amb la visió del paisatge. Però qui és capaç de caminar amunt sense saber-ho del cert? D’altres creiem que tot això són miratges, imaginacions, l’únic real és el terra que trepitgem i aquesta boira omnipresent.

L’egoisme és com la boira: és la confusió que no ens deixa veure la realitat de la nostra identitat última. Alguns creiem que la nostra identitat no és rés més que aquest petit ego. Alguns, però, hem vist més enllà, i encara que normalment no ho experimentem, sabem que no som això, perquè ho hem vist en algun moment de llum. I volem transcendir aquest egoisme, treballem per dissipar la confusió, caminem pendent amunt per si fos veritat que hi ha un moment que la boira es dissipa per sempre ....