En el Zen no hay nada a lo que aferrarse

En el Zen no hay nada a lo que aferrarse. Quienes no lo comprenden así son víctimas de su propia ambición.

Per això el Mestre Kodo Sawaki em va dir fa pocs dies:
“...te advierto que la meditación zazen no sirve para nada y hasta que no hagas una meditación zazen que no sirva para nada, tu meditación zazen no servirá para nada”.

Sàvies paraules! Rotundament Zen tan en el fons, com en la forma.

Ara

Quan més penetro en l’instant present, més se’m eixample i més coses hi caben. Tota la meva vida passada hi cab, totes les situacions, les persones estimades que ens han deixat, tot, en aquest instant ...

Jo que de temperament era tan nostàlgic, que quan tenia vint anys ja sentia nostàlgia de la meva infància, ara que soc gran he perdut la nostàlgia. Gràcies a la pràctica del zen.

Però compta! El meu zazen no serveix per a rés .....

Acabo de sortir de classe

Deu meu, que maca és la Mecànica Clàsica, la de Galileo, Newton, Euler, Lagrange, .... i que extraordinàriament afortunat sóc de poder-me dedicar a ensenyar-la i compartir-la amb centenars de nois i noies.

Dirige la atención hacia ti mismo y lo comprenderás todo.

Novament, mushotoku

Fa temps, cada any solia retirar-me uns dies a meditar en silenci i solitud total, en alguna ermita en mig del bosc, sempre pel gener o el febrer. Ara feia vuit anys que no ho feia. Aquest any he tornat! He estat quatre dies retirat en una cova.

En la cova i els voltants, el silenci era tan aclaparador que era quasi agressiu, com una mena de soroll (una manera de parlar, en el fons era deliciós!)! Des del primer moment el silenci i la pau interiors eren extrems. No solament quan feia zazen, sinó fins i tot mentre feia les activitats com cuinar, caminar o endreçar la cova, podia sentir el bategar del meu cor, cosa que no em passa ni a casa, ni al dojo, ni a les sesshins. Passava moltes hores en plena atenció i silenci mental, assegut en zazen, o mentre caminava pel bosc o feia les activitats.

Tot magnífic, però, incomprensiblement, em sentia apagat, sec. Molta pau, satisfacció al seure en zazen, petits esclats d’alegria, però esperava que passes alguna cosa que no passava. Vaig passar tres dies així: dilluns, dimarts, dimecres. Cada dia el zazen que més m’agradava és el de trenc d’alba. Em llevava a quarts de set i m’asseia a fora de la cova, ben abrigat (divendres dia 21 a – 8 graus) i en presència de la Lluna, o de l’Estel del Matí, o de la boira, meditava mentre naixia el dia. Sense comentaris!! I no obstant, dimarts i dimecres: shikantaza i un regustet de frustració. Un expectacle tan grandiós, i jo, res de res, tan separat! No va ser pas així, dijous. Potser la matinada extraordinària: rés de boira, pot ser l’Estel del Matí, que sol ajudar ... vaig veure el que em faltava, o millor, el que em sobrava.

I lo millor és que ja ho sabia! Cada cop em passava el mateix, fa anys. Arribo carregat d’expectatives, l’infinit per obtenir! Com es pot obtenir l’Infinit? I durant els primers dies, la frustració va guanyant terreny. Altres vegades fins i tot havia estat pitjor, ratllant la depressió. I vaig seguint, cada cop més pobre, travessant aquest petit desert de tres dies. Shikantaza. Qui em mana a mi venir aquí, en mig del no-res, amb la feina que tinc? Seré gilipolles? Quan ja no em queda res, quan m’he despullat de tot, quan he renunciat a tot, el “Mestre local”, és a dir el “Mestre de la cova”, em dona cop de kyosaku i em recorda: MUSHOTOKU. Estic carregat d’avarícia. No puc prescindir dels propòsits, objectius, profit, mèrits. I això és l’origen de les tensions, l’estrès, les presses, l’egoisme. O l’egoisme és l’origen d’aquesta avarícia vital.

El dijous, de matinada, no se si va ser el kyosaku del “Mestre local”, o l’Estel del Matí, o que ja m’havia purificat de tota la ronya mental i emocional que duia, que de sobte, tot va canviar. Vaig recordar: MUSHOTOKU. Tot va caure, i vaig entrar. Allò sense nom i sense forma, estava allà, i somreia. I ja no em va deixar ni un moment.

A l’alba,
l’Estel del Matí es fon
i es converteix en el firmament sencer.
Així, la il•luminació de Un
obre pas a la il•luminació de tots.

Aquest matí,
amb el càncer de pit, la depressió incipient i la ferida en un dit,
practico zazén.

Però abans d'ahir vaig nèixer,
i la meva empresa aguanta bé la crisi,
segueixo practicant zazén.

A l'alba, zazen al bosc.

Bon any 2011!

A tots i a totes que mireu aquest blog, de tan en tan, us desitjo per l'any 2011, allò que jo més m'estimo: l'Experiència de que no hi ha separació. Aquesta és la llavor de la Pau, de l'Amor i de l'Alegria. I us regalo aquesta imatge que he robat (Ane, me he tomado la libertad ... se que me perdonas) del blog germà, Musgo de Estrellas (http://musgodeestrellas.blogspot.com/, altament recomenable!!). Tota la Bellesa està en aquesta lloba, Tota la força, Tota la inteligència, en la seva mirada, i també, si ho sabeu veure, Tota la tendresa. Dedicada a totes les llobes, i a totes les dones del mon.

Gassho en el dojo.

Tota una vida buscant,
he trobat el que buscàva.
Dojo de Mataró, quin goig!

Me resulta muy desconcertante comprobar que tenemos el cerebro más sofisticado de todas las criaturas, capaz de planificar el futuro. ¿Cómo puede este mismo cerebro estar destruyendo el único mundo que tenemos?

“Zazén” en el tren, agitació mental,
els meus fantasmes,
lluita intensa.

De cop, però, aquest matí,
tot l’egoisme ha caigut,
després de molt de temps.

A fora, fred intens: bufa Tramuntana.
Però en el centre del pit, tot és llum i escalfor,
que s’expandeix per tot el tren.

El Meu Cos és el teu cos.
Jo, que sóc l’Amor, no puc abraçar.
Abraça tu, per a Mi.

Albert Einstein

L’ésser humà forma part d’una totalitat, anomenada per nosaltres “univers”, una part limitada en el temps i l’espai. Però, en una mena d’il•lusió òptica de la consciència, s’experimenta a si mateix, als seus pensaments i sentiments, com una cosa separada de la resta. Aquesta il•lusió constitueix una mena de presó que ens circumscriu als nostres desitjos personals i a l’afecte per unes quantes persones properes. La nostra tasca ha d’apuntar a alliberar-nos d’aquesta presó ampliant el cercle de la nostre compassió fins arribar a abraçar tota criatura viva i tota la bellesa de la natura. D’això ningú no aconsegueix escapar-se’n completament, però esforçar-se a aconseguir-ho és, en si mateix, una part de l’alliberament.

Quan l’Albert Einstein va morir, jo tenia 4 anys. Pocs anys més tard es va convertir – diguem-ho sense embuts encara que soni malament – en el meu ídol de l’adolescència. El model de físic teòric, genial, contestatari, revolucionari, pacifista, profundament filosòfic i amb un toc místic. Aquest últim aspecte no quedava gaire explícit, però certament es podia intuir en els seus escrits i declaracions. No sé com, però vaig caçar el missatge: ciència i misticisme, que durant tota la meva vida ha presidit la meva recerca personal. El terreny devia estar abonat. Ara, 40 anys més tard, trobo aquest text seu que no coneixia i que perfectament podria ser meu. Exactament el que penso, després de 40 anys de viure i indagar, sobre l’egoisme (aquesta mena d'il·lusió òptica que és una presó) i com l’objectiu de la vida és anar més enllà (ja sé que hi ha alguns aspectes de la seva vida éticament foscos, que dificilment s'explicarien en una persona lliure d'egoisme, però també n'hi ha en la meva!). No hi afegiria ni una coma. Aquesta cita l’he trobat al llibre del Gaspar Hernàndez “L’ofici de viure bé”, cap.8.

I segueixo amb l’entrada sobre re-interpretar l’espiritualitat. Penso que El Zen és idoni en aquest camí per integrar l’espiritualitat i la visió científica del mon. Per això m’agrada tant! El Zen és essencialment una pràctica i un estil de vida. No està necessàriament vinculat a una cosmogonia que pugui entrar en contradicció amb els descobriments que la ciència va fent. En canvi el Cristianisme, per exemple, en les seves formes tradicionals, està vinculat a un Déu transcendent i personal, que crea l’Univers i intervé en l’Univers, una immortalitat de l’ànima (i una resurrecció del cos!) , i tot un seguit de dogmes que molt fàcilment entren en contradicció amb una visió científica. I recalco “en les seves formes tradicionals”, perquè també el Cristianisme es pot re-interpretar despullant-lo de tota aquesta teologia: anar a l’arrel de la vivència de Jesús i del seu Evangeli, com a ésser il•luminat, prescindint de tot allò que és cultural i geogràfic, d’un moment històric, d’un país concret i d’una religió concreta (Judaisme). Llavors Zen i Cristianisme es complementen i s’integren totalment. Però això no es pot fer intel•lectualment, s’ha de fer amb tot el teu ésser, el teu cos, el teu esperit. T’has de convertir en Jesús que es manifesta a través del zen. I això és una guia magnífica per explorar aquest camí.

Re-interpretar l'espiritualitat

L’espiritualitat ha estat basada en tradicions religioses vinculades a una explicació del mon, a una cosmogonia. Però la ciència moderna ha anat desplaçant cada cop més aquests punts de vista. Pensàvem que la Terra era el centre de l’Univers, ara sabem que no. Pensàvem que la humanitat tenia 8.000 anys, ara sabem que no. I així amb tantes coses.

Alguns, davant del fracàs de les religions per explicar l’Univers, opten per l’ateisme i fugen de qualsevol espiritualitat.

Altres, practicants d’alguna forma d’espiritualitat, intenten desqualificar la ciència, o en fan una interpretació poc rigorosa, o s’apunten a “pseudociències”.

No hi haurà un camí del mig? Les religions estan basades en conceptes i punts de vista ancestrals, molt anteriors a l'explosió de la ciència moderna en els últims 3 o 4 secles. Aqui hi ha alguna cosa que no quadre i que per inèrcia intel·lectual i cultural no acabem de veure bé. Es possible re-interpretar l’espiritualitat en el context de la visió del mon que la ciència moderna ens aporta? Intento explorar aquest camí.