sesshin a la Garrotxa

Meditar amb el cos.
Després d'un llarg silenci
torno a parlar amb les herbes del camp.

Demà és el dia del pare.
Avui he rebut el regal més gran!

Ser feliç és un deure

Ser feliç és un deure.
Aprendre a ser feliç,
mostrar el que he après
i compartir el camí que du a la felicitat,
és el Deure més Sagrat de tots.

Havieu vist aquest video? El trobo extraordinari!

Silenci. Camino en silenci. La feina em desborda. El sofriment m’afeixuga. De tan en tan, el meu sistema immunitari col•lapsa i em poso malalt: dissabte m’agafa una grip intestinal. Em trobo fatal. El termòmetre no funciona bé, però crec que tinc febre bastant alta. No menjo res durant dos dies. Només aigua amb llimona i sucre. Però tot el que bec ho trec amb la diarrea. Dormo tan com puc, medito, al llit, tan com puc. Observo, m’obro, abraço el malestar, les nàusees, el mal de ventre, la fluixedat. El diumenge pel matí m’assento a prendre el sol, al porxo. Noto com toco fons: el malestar desapareix i crec que començo a remuntar, molt lentament. El meu Pare, el Sol, em cura. Dilluns i dimarts no puc evitar anar a treballar: faig un sobreesforç. Quasi no m’aguanto. Vaig buscant un delicat equilibri entre cuidar el cos al màxim i complir amb les responsabilitats acadèmiques especialment delicades d’aquest inici de setmana. No vaig al metge ni prenc cap medicament. Primer per fluixedat i després per falta de temps, no puc fer zazen assegut, ni a casa, ni al dojo. Només medito al llit. Poc a poc remunto. Dimecres ja em trobo molt millor. Ja menjo quasi normal. Avui, dijous, aquest matí: zazen a casa. Pel vespre, zazen al dojo. Crec que ja estic totalment curat. Una grip intestinal en mig d’una temporada complicada a la feina i en la vida familiar, quina experiència tant interessant!!

En el Zen no hay nada a lo que aferrarse

En el Zen no hay nada a lo que aferrarse. Quienes no lo comprenden así son víctimas de su propia ambición.

Per això el Mestre Kodo Sawaki em va dir fa pocs dies:
“...te advierto que la meditación zazen no sirve para nada y hasta que no hagas una meditación zazen que no sirva para nada, tu meditación zazen no servirá para nada”.

Sàvies paraules! Rotundament Zen tan en el fons, com en la forma.

Ara

Quan més penetro en l’instant present, més se’m eixample i més coses hi caben. Tota la meva vida passada hi cab, totes les situacions, les persones estimades que ens han deixat, tot, en aquest instant ...

Jo que de temperament era tan nostàlgic, que quan tenia vint anys ja sentia nostàlgia de la meva infància, ara que soc gran he perdut la nostàlgia. Gràcies a la pràctica del zen.

Però compta! El meu zazen no serveix per a rés .....

Acabo de sortir de classe

Deu meu, que maca és la Mecànica Clàsica, la de Galileo, Newton, Euler, Lagrange, .... i que extraordinàriament afortunat sóc de poder-me dedicar a ensenyar-la i compartir-la amb centenars de nois i noies.

Dirige la atención hacia ti mismo y lo comprenderás todo.

Novament, mushotoku

Fa temps, cada any solia retirar-me uns dies a meditar en silenci i solitud total, en alguna ermita en mig del bosc, sempre pel gener o el febrer. Ara feia vuit anys que no ho feia. Aquest any he tornat! He estat quatre dies retirat en una cova.

En la cova i els voltants, el silenci era tan aclaparador que era quasi agressiu, com una mena de soroll (una manera de parlar, en el fons era deliciós!)! Des del primer moment el silenci i la pau interiors eren extrems. No solament quan feia zazen, sinó fins i tot mentre feia les activitats com cuinar, caminar o endreçar la cova, podia sentir el bategar del meu cor, cosa que no em passa ni a casa, ni al dojo, ni a les sesshins. Passava moltes hores en plena atenció i silenci mental, assegut en zazen, o mentre caminava pel bosc o feia les activitats.

Tot magnífic, però, incomprensiblement, em sentia apagat, sec. Molta pau, satisfacció al seure en zazen, petits esclats d’alegria, però esperava que passes alguna cosa que no passava. Vaig passar tres dies així: dilluns, dimarts, dimecres. Cada dia el zazen que més m’agradava és el de trenc d’alba. Em llevava a quarts de set i m’asseia a fora de la cova, ben abrigat (divendres dia 21 a – 8 graus) i en presència de la Lluna, o de l’Estel del Matí, o de la boira, meditava mentre naixia el dia. Sense comentaris!! I no obstant, dimarts i dimecres: shikantaza i un regustet de frustració. Un expectacle tan grandiós, i jo, res de res, tan separat! No va ser pas així, dijous. Potser la matinada extraordinària: rés de boira, pot ser l’Estel del Matí, que sol ajudar ... vaig veure el que em faltava, o millor, el que em sobrava.

I lo millor és que ja ho sabia! Cada cop em passava el mateix, fa anys. Arribo carregat d’expectatives, l’infinit per obtenir! Com es pot obtenir l’Infinit? I durant els primers dies, la frustració va guanyant terreny. Altres vegades fins i tot havia estat pitjor, ratllant la depressió. I vaig seguint, cada cop més pobre, travessant aquest petit desert de tres dies. Shikantaza. Qui em mana a mi venir aquí, en mig del no-res, amb la feina que tinc? Seré gilipolles? Quan ja no em queda res, quan m’he despullat de tot, quan he renunciat a tot, el “Mestre local”, és a dir el “Mestre de la cova”, em dona cop de kyosaku i em recorda: MUSHOTOKU. Estic carregat d’avarícia. No puc prescindir dels propòsits, objectius, profit, mèrits. I això és l’origen de les tensions, l’estrès, les presses, l’egoisme. O l’egoisme és l’origen d’aquesta avarícia vital.

El dijous, de matinada, no se si va ser el kyosaku del “Mestre local”, o l’Estel del Matí, o que ja m’havia purificat de tota la ronya mental i emocional que duia, que de sobte, tot va canviar. Vaig recordar: MUSHOTOKU. Tot va caure, i vaig entrar. Allò sense nom i sense forma, estava allà, i somreia. I ja no em va deixar ni un moment.

A l’alba,
l’Estel del Matí es fon
i es converteix en el firmament sencer.
Així, la il•luminació de Un
obre pas a la il•luminació de tots.

Aquest matí,
amb el càncer de pit, la depressió incipient i la ferida en un dit,
practico zazén.

Però abans d'ahir vaig nèixer,
i la meva empresa aguanta bé la crisi,
segueixo practicant zazén.

A l'alba, zazen al bosc.

Bon any 2011!

A tots i a totes que mireu aquest blog, de tan en tan, us desitjo per l'any 2011, allò que jo més m'estimo: l'Experiència de que no hi ha separació. Aquesta és la llavor de la Pau, de l'Amor i de l'Alegria. I us regalo aquesta imatge que he robat (Ane, me he tomado la libertad ... se que me perdonas) del blog germà, Musgo de Estrellas (http://musgodeestrellas.blogspot.com/, altament recomenable!!). Tota la Bellesa està en aquesta lloba, Tota la força, Tota la inteligència, en la seva mirada, i també, si ho sabeu veure, Tota la tendresa. Dedicada a totes les llobes, i a totes les dones del mon.

Gassho en el dojo.

Tota una vida buscant,
he trobat el que buscàva.
Dojo de Mataró, quin goig!