... mis ropas no envejecen, siempre el mismo pasmo ante el mundo.

http://comandodharma.blogspot.com.es/2012/07/un-monje-apenas-un-monje-en-palabras-de.html

La polsera

19 de juliol. Encara quedava un obstacle molt important. Avui ha caigut. Ara l’expansió del cor és indescriptible. I al meu voltant veig  com tot es va tornant lluminós. I com sempre, seguir practicant zazen, com si rés.  

Quan vaig anar a veure  Boddidharma, ell no em va acceptar  en la seva cova. Ja sé que és molt selectiu amb els seus deixebles (i jo no m’he tallat el braç ... encara). Però em va donar unes polseres pels meus companys del darma, com a signe de la nostre pràctica. Una d’elles no va poder arribar al seu destinatari previst i vaig interpretar que jo era el seu destinatari. Molt agraït, honrat i feliç l’he portat tot aquest temps, com a signe visible i permanent de la nostre pràctica. A l’hivern quedava tapada sota la camisa. Només a classe, quan allargava el braç per escriure a la part superior de la pissarra es podia veure.  I així els rumors que corren entre els meus estudiants, de que tenen un profe budista, anaven augmentant.  En arribar l’estiu la polsera a aflorat i és clarament visible, sempre.  Sense jo haver-ho buscat en absolut, el zen queda ben visible per tothom, en el meu canell dret. I, a més a més, tenint en compta la meva edat, em dona un aire hippy que m’encanta (perquè encara que no ho sapigueu, malgrat que la vida m’ha portat per on ha calgut, soc un vell hippy empedernit). I aquesta petita polsera, que “no era per a mi” i he acceptat humilment, ho ha decantat tot.  

Però al costat d'aquest goig, experimento ara, també, el dolor perquè en aquest moment m'estic cremant pels boscos, i conreus, i cases del Nord del meu pais.  Com sempre, no hi ha alegria sense dolor, però el meu treball és abraçar sense límit ...

Damunt de la dinàmica cega d’àtoms i molècules, damunt de l’evolució sense cap més propòsit que no sigui la supervivència d’allò millor adaptat al medi, damunt del materialisme més cru i despullat, incomprensiblement, és innegable que la vida sembla tenir un argument.  I em sento profondament estimat i beneit per l’Univers. Com diu l’Ane: un nen mimat per l’Univers.

Aquest matí , en el zazen, se sentien multitud de sorolls: gossos, gallines, tórtores, merles … però no hi havia la més mínima molèstia. Perquè rés m’era extern.

Rés m’és extern.

Ara m'adono clarament que tot aquell dolor que he provocat, me'l he estat provocant a mi mateix. 

Suposo que tard o d'hora, sempre arriba un moment que un se'n adona. I quan arriba aquest moment, rés de sentiments de culpa estèrils, que representarien un aferrament al passat. És normal. Seguir treballant, seguir practicant ... com si rés. I experimentar en un mateix aquest dolor, abraçar-lo amb tendresa, quan es presenta, sense rebutjar rés.

No ho entenc. És sorprenent!

Segueixo anant de bòlit: la feina, la vida personal. Tot es complica i les tasques s’apilen. No dono l’abast. El millor caldo de cultiu per l’estrès!  No puc anar al dojo. Avui fins i tot no he pogut fer el zazen matinal a casa. 

I no obstant, aquest matí, al metro no hi havia egoisme i he experimentat com la compassió brollava, com d’una font, i s’estenia per tot el vagó i més enllà. Molt a prop meu segueix havent-hi dolor. I la compassió brolla a mode de bàlsam pel dolor. 

Durant el Camino, cada cop que trobava una font bevia aigua, em remullava i feia gassho. Potser totes i cada una d’aquestes fonts segueixen ara amb mi. I l’aigua brolla sense parar.  

El diumenge dia 3 de juny varem arribar a Santiago.

Pel camí, aquests dies, em venien pensaments de com seria l'arribada i, un a un, els deixava anar. 

El mati del diumenge vaig sortir sol de Pedrouzo, a l’alba: la resta del grup havia sortit una mica abans. Ràpidament, vaig anar entrant en el Camí, més que de costum. Quan més m’acostava a Santiago, més silenciosa estava la ment i més queia l’egoisme. Les pedres, els arbres, les cames, els peus, la ment, la respiració, les montanyes: no hi havia separació. Vaig atrapar els meus companys: fins i tot parlant una mica, la ment es mantenia pura, no retenia rés. I així vaig arribar a la ciutat i així caminava pels carrers. De tan en tan, petits esclats d’emoció i alguna llàgrima furtiva.  La meva companya i jo varem entrar junts a Santiago.

M’imaginava que l’arribada a la catedral seria una celebració solemne amb els companys que durant tots aquests anys hem caminat plegats, de Roncesvalles a Santiago, plena d’emoció, abraçades i felicitacions. Rés de tot això.  En aquell moment, una sola abraçada, una sola companya. I varem entrar.

La catedral estava plena a vessar de pelegrins i turistes. Però vaig trobar un raconet i allà em vaig  treure la motxilla i les botes, vaig deixar el bastó i la gorra,  i vaig fer sampai, en alguna direcció (quina, no té cap importància). Amb el forro polar vaig improvisar un zafutón i damunt vaig posar el zafu que durant aquests anys ha caminat sempre amb mi. I vaig practicar zazen mentre els catòlics celebraven la missa. Al final, varen anunciar el vol del botafumeiro. Vaig seguir practicant zazen.  Després, algú va lamentar que jo no havia vist el botafumeiro. Però, òbviament, no és veritat: tots els botafumeiros de l’Univers caben en zazen.  

Ara segueixo la meva activitat habitual. Però procuro mantenir-me en el Camino. La porta que hi du, segueix oberta.

Ane, entre Arzua y Pedrouzo hay una piedrecita que sujeta un papel con tu nombre. Es un lugar maravilloso, lleno de flores y una palmera (que raro en Galicia ¿no?), cerca de un pazo. Mientras andaba esta mañana iba pensando ¿cual es la piedra de Ane? y nunca sabia cual era, todas eran. Mañana la última etapa, tenemos previsto llegar a Santiago. Empezamos el 1 de mayo de 2003, en Roncesvalles. Poco a poco, año tras año, y ahora llegamos. Es magnífico, aunque da lo mismo. Los del zen sabemos que tan importante es llegar a Santiago como llegar a Pamplona, o al Burgo Ranero, o a Villanueva del Bierzo. O a la puerta de mi casa. Cuando pueda colgaré fotos para adornar estas entradas y poder compartir mejor esta experiencia.

Un papel con tu nombre ¡que efímero! Quizás ya se habrá mojado con la lluvia. Tan efímero como yo y tu.

Un abrazo de todo corazón.

Sarria, Portomarin, Palas del Rei, Melide, Arzua. Seguim caminant. Moltes estones em mantinc en el Cami: les pedres, els arbres, les vaques, els companys, som U.  Els peus, les cames, els muscles, el terra. Aquest és el meu zazen. La respiració, l'esforç, el moviment, tot es torna extraordinàriament harmoniós i  experimento una sensació de salut corporal increible. El meu cos riu d'alegria. Poc a poc la ment es va buidant. L'egoisme va caient i tot es va tornant lluminós i transparent. I una alegria extraordinaria és el resultat inevitable.

Camí de Santiago. Pensava que em costaria entrar. Aquest matí hem començat a caminar, a O Cebreiro. I ja he entrat. No hi ha separació.


















Per un moment he llegit, per internet, tot una serie de comentaris de gent que volien posar bombes a l'estadi a on varen jugar l'Atlètic de Bilbao i el Barça. No hi ha separació? Em costa, però fins hi tot això ho deixo anar. No hi ha separació. He entrat al Camino.

M'aturo i vaig a caminar pel Camí de Santiago.

Estimats seguidors d'aquest blog. Ja sabeu que el propòsit d'aquest blog no és denunciar les tremendes injusticies que ens envolten, encara que cada cop estic més "calent" per tot això. Puntualment ho faig, però molt de tan en tan. Però un colega meu de la universitat m'ha enviat això i no he resistit la temptació de posar-ho. No vull dir amb això que aquesta injusticia sigui més o menys important que d'altres que ens envolten. Simplement és una més d'una llarguíssima llista, i és d'actualitat.I m'indigna molt!

http://principiamarsupia.wordpress.com/2012/05/09/carta-de-un-investigador-a-rodrigo-rato-con-oferta-de-trabajo-incluida/

Avui tot fa olor de primavera.

Per una escala de notes musicals
baixo a lo més profund de mi mateix
i amb les mans toco la Realitat.
I quan més endins, de sobte
em trobo fora.
Estrany univers,
que es corba sobre si mateix!

Molt a prop meu el dolor s’ha tornat alegria,
i així com he compartit el dolor, ara comparteixo la joia.
Segueixo practicant zazen, que no serveix per a res.
I així ara és moment de mostrar aquesta rosa.
Les espines,
per un altre dia.