I a sobre s'ha possat a ploure!!

Beneïda pluja, després de mesos de sequera. Els boscos respiren.

Nova carrera: 'Enginyeria Física'. Nova assignatura: 'Física de Fluids'.

Després de tants anys d'intentar ensenyar alguna cosa, ara fa uns mesos que estic en l'aventura de preparar aquesta nova assignatura, que començaré a impartir d'aqui unes setmanes. Aquest matí, gaudeixo amb algunes aplicacions de les equacions de Navier-Stokes (la segona llei de Newton aplicada al moviment dels fluids). Les mítiques equacions de Navier-Stokes .... De cop m'adono del que signifiquen. Gassho.

I no puc fer rés més que obrir aquest blog i possar novament la música de la peli Amélie, aquest fragment extraordinari (La noyée).




I amb la música la meva ànima aixeca el vol. Les equacions ballen al so de la mùsica mentre jo m'enborratxo de vida. Veig que l'egoisme de les ùltimes setmanes s'ha dissipat i ja no hi ha aferrament, cada cop em sento més lliure, més ingràvit.

I ara seguim amb les equacions, que toca veure com el moviment brusc d'una paret en contacte amb un fluid, es transmet paulatinament al fluid.

En el Zen no hay nada a que agarrarse. Salvo al dojo. 

Una llarga temporada de pràctica molt irregular. Dies difícils, de treball intens (tot estant de vacances). Avui he tornat al dojo, després de força temps. La shanga. Extraòrdinari!!

Certament la pràctica és una mena de centre que vertebra la meva vida.

2007-2012

Avui fa exactament 5 anys que vaig iniciar aquest blog. Feia uns 8 mesos que practicava al dojo de Mataró. Vivia un moment molt especial, de llum i plenitut, i sentia molta necessitat de compartir i transmetre. Vaig pensar en fer una pàgina web i no sabia com fer-ho. Llavors l'Albert i la Imma em varen aconsellar de fer un blog. Un blog, que és això? M'ho varen explicar i em varen ajudar. I aqui està: 5 anys! Estic profondament agrait, a ells i a tots els que m'heu acompanyat durant aquests anys!

GASSHO.

Us recomano vivament aquest llibre, en forma d'articles escrits per varios investigadors a on presenten diversos estudis científics sobre el fenòmen espiritual des d'un punt de vista psicològic, biològic, mèdic, etc. Molt interessant!

Ep!, vaig llegint aquest llibre i he trobat algun article que no m'agrada molt perquè el trobo molt especulatiu i poc científic. Si algú de vosaltres el llegeix, ja veureu.

No dejaremos de explorar

y el final de nuestra exploración

será llegar al punto del que partimos

y conocer el lugar por primera vez.

Avui, en aquest moment, em sento com aquesta mùsica. Suposo que ja la coneixia -- crec que he vist la peli -- però avui sona totalment nova. L'he trobat mirant pel blog Estrella Favorable, una entrada del 19 de juliol (data màgica), que us recomano (http://estrellafavorable.blogspot.com.es/2012/07/bach-y-gould.html). Gràcies Glòria!

Poc a poc, vaig superant l'aferrament.
L'egoisme va caient,
i la meva ànima aixeca el vol.

Earth amazing sights

De sorpresa en sorpresa, tot es mobilitza en la meva vida. Fa dues setmanes va caure un obstacle molt gran. Però no em podia imaginar que darrera venia, ferotge, la impermanència. Ara em trobo implicat en una lluita a mort contra l’aferrament. A aquestes alçades recorro i visc en carn pròpia, una a una, les beceroles del budisme, allò que tothom sap: il·lusió,  impermanència, aferrament, sofriment. Com un adolescent.

En mig del tràngol, però, no deixo de beneir, un i mil cops, la meva realitat. Allò que la vida ha volgut que fos.I no tinc el més mínim dubte de que tot és a fi de bé.

 ... mis ropas no envejecen, siempre el mismo pasmo ante el mundo.

http://comandodharma.blogspot.com.es/2012/07/un-monje-apenas-un-monje-en-palabras-de.html

La polsera

19 de juliol. Encara quedava un obstacle molt important. Avui ha caigut. Ara l’expansió del cor és indescriptible. I al meu voltant veig  com tot es va tornant lluminós. I com sempre, seguir practicant zazen, com si rés.  

Quan vaig anar a veure  Boddidharma, ell no em va acceptar  en la seva cova. Ja sé que és molt selectiu amb els seus deixebles (i jo no m’he tallat el braç ... encara). Però em va donar unes polseres pels meus companys del darma, com a signe de la nostre pràctica. Una d’elles no va poder arribar al seu destinatari previst i vaig interpretar que jo era el seu destinatari. Molt agraït, honrat i feliç l’he portat tot aquest temps, com a signe visible i permanent de la nostre pràctica. A l’hivern quedava tapada sota la camisa. Només a classe, quan allargava el braç per escriure a la part superior de la pissarra es podia veure.  I així els rumors que corren entre els meus estudiants, de que tenen un profe budista, anaven augmentant.  En arribar l’estiu la polsera a aflorat i és clarament visible, sempre.  Sense jo haver-ho buscat en absolut, el zen queda ben visible per tothom, en el meu canell dret. I, a més a més, tenint en compta la meva edat, em dona un aire hippy que m’encanta (perquè encara que no ho sapigueu, malgrat que la vida m’ha portat per on ha calgut, soc un vell hippy empedernit). I aquesta petita polsera, que “no era per a mi” i he acceptat humilment, ho ha decantat tot.  

Però al costat d'aquest goig, experimento ara, també, el dolor perquè en aquest moment m'estic cremant pels boscos, i conreus, i cases del Nord del meu pais.  Com sempre, no hi ha alegria sense dolor, però el meu treball és abraçar sense límit ...

Damunt de la dinàmica cega d’àtoms i molècules, damunt de l’evolució sense cap més propòsit que no sigui la supervivència d’allò millor adaptat al medi, damunt del materialisme més cru i despullat, incomprensiblement, és innegable que la vida sembla tenir un argument.  I em sento profondament estimat i beneit per l’Univers. Com diu l’Ane: un nen mimat per l’Univers.

Aquest matí , en el zazen, se sentien multitud de sorolls: gossos, gallines, tórtores, merles … però no hi havia la més mínima molèstia. Perquè rés m’era extern.

Rés m’és extern.

Ara m'adono clarament que tot aquell dolor que he provocat, me'l he estat provocant a mi mateix. 

Suposo que tard o d'hora, sempre arriba un moment que un se'n adona. I quan arriba aquest moment, rés de sentiments de culpa estèrils, que representarien un aferrament al passat. És normal. Seguir treballant, seguir practicant ... com si rés. I experimentar en un mateix aquest dolor, abraçar-lo amb tendresa, quan es presenta, sense rebutjar rés.