Gassho en el dojo.
De les meves mans plenes de primavera,
no voldria retenir res.

Quan al meu voltant tot s’ensorra (per exemple, una universitat publica de qualitat i una recerca científica de qualitat, per lo qual tota la vida he treballat).

Quan m’assabento que les enquestes d’opinió sobre la meva nova assignatura entre els estudiants  no han sortit bé.   

Quan la pila de tasques pendents creix i creix i em trobo immers en totes les condicions de l’estrès.

AQUEST és el moment de la il·luminació. Aquest, només aquest, no pas cap altre.  

La pràctica és essencialment única, un moviment simple de la ment i del cor, que ho conté tot. Però després resulta que és polièdrica, que té moltes cares. I és molt difícil expressar-ho en paraules. No obstant, de vegades unes poques paraules poden servir ... El 4 de setembre vaig veure i vaig escriure:

Una sola cosa és necessaria: manternir-me a prop. No crear distàncies.

I trovo que segueix vigent. Mantenir-me a prop conté mantenir l'atenció a cada instant, conté la no-separació, la interdependència, la compassió, l'amor, una tendresa infinita, ....

Caminar pel bosc mantenint-me a prop de cada pedra, de cada arbre, de cada matoll, de cada so, del vent, del sol, del camí ... és extraordinari.

I no hi ha més llum que la llum de cada pas. 

I ara miro al meu voltant, i el desert ha florit.
Miro a dintre meu, i els aferrament no hi son.

Vosaltres sou la sal de la Terra.

Si  la sal perd la salabror,

qui la podria tornar salada?

Camino al bell mig d’un desert fet dels meus vells aferraments,

que no havien marxat.

I no hi ha més llum que la llum de cada pas.

La meva vida és complicada, però torno a la simplicitat. Feia dies que no em sentia tan pobre com aquest matí. 

Al tren escolto música, qualsevol música, sense buscar, sense escullir. I em mantinc a prop de qualsevol d'elles.

Comparecencia Ada Colau en el Congreso de los Diputados

És aquell moment suprem

en que la comprensió plou del cel
amb suavitat, com una pluja fina.
I al mateix temps, neix en el cor
el somriure serè i lluminós de la bondat,
que s’irradia fins a fer-se còsmic.
Tot és senzill.
Els darrers vels de la discriminació acaben de caure
i contemplem la Unitat omnipresent.

Agitació mental. La nit anterior vaig dormir malament. A classe no estava massa inspirat. Cansament. Començo zazen al dojo: desastrós, alternant entre la inquietud de la ment i la somnolència. 

Però en sortir del dojo, una gran pau. On és el cansament? On és l’agitació mental? No els trobo per enlloc. 

Què deu tenir el dojo? És la shanga? És zazen? Què és?  

Controlar la sexualitat i l'energia femenina és controlar l'origen de la vida. Suposo que és per això que totes les societats procuren controlar rígidament aquest tema. Jo estic per alliberar totalment aquestes energies i viure en consequència. I per cert, no crec pas en un Deu personal. Però si que de vegades, més enllà de la meva pràctica estrictament zen, em deixo inflamar pel bakti Ioga. I llavors, la meva imatge de l'Energia Primordial és sempre, certament, femenina. I em refereixo a "Allò", com "Ella".  

I no vull dir amb això que la Divinitat tingui sexe o sigui només femenina. Però si haig d'escullir, mai esculliré al Deu Pare, sinò a la Deessa Mare. Que per alguna cosa tots els fetus humans sóm inicialment femenins. Però en realitat ni sexe, ni pare, ni mare. És a dir, sexe, pare, i mare. 

Un video sorprenent, realment tendre i trist: aquest gat no vol deixar marxar la seva amiga morta. Jo crec que fins i tot intenta reanimar-la  ....

Algú sap perquè ens resulta tan agradable contemplar aquestes imatges?