Zazen al dojo.

De vegades em deprimeixo sense motiu. I quan me’n adono, em deprimeixo encara més.

Ara tinc motius per deprimir-me i no em deprimeixo. I quan me’n adono, experimento encara més energia. Quan més motius tinc per deprimir-me, més energia disponible. Com un pou sense fons. L’aigua no s’esgota mai.

Però no ens enganyem, zazen no serveix per a rés. 

El goig, el dolor, quina convivència tan difícil!

De vegades, el goig vol ignorar el dolor.

De vegades, el dolor ho tenyeix tot del seu color.

I si volen conviure apareix de vegades la culpabilitat. 

Quin embolic! 

 

El camí és deixar anar i abraçar, abraçar, abraçar ....

abraçar el goig i el dolor.

Goig per l’amor. Dolor pel desamor. I totes les condicions per l’estrès. Però, damunt de tot, em sento en pau amb la meva vida. 

Pau que és fon de Llum i Energia.

gulumcan

El sexe pot ser 'pur' o 'impur', i la frontera entre un i l'altre és molt subtil. Quan el sexe no es dona per suposat, sinó que és un regal, sense aferrament, llavors és pur. Llavors floreix l'Amor i tot es torna lluminós. 

I això, òbviament, no te res a veure amb contractes ni amb vincles de per vida.

Finalment, aquest dimecres
he mort de càncer.
Però segueixo viu. 

Dijous Sant a Sant Salvador.
Partir el pa i repartir-lo.
Partir-te i repartir-te.

Gassho en el dojo.
De les meves mans plenes de primavera,
no voldria retenir res.

Quan al meu voltant tot s’ensorra (per exemple, una universitat publica de qualitat i una recerca científica de qualitat, per lo qual tota la vida he treballat).

Quan m’assabento que les enquestes d’opinió sobre la meva nova assignatura entre els estudiants  no han sortit bé.   

Quan la pila de tasques pendents creix i creix i em trobo immers en totes les condicions de l’estrès.

AQUEST és el moment de la il·luminació. Aquest, només aquest, no pas cap altre.  

La pràctica és essencialment única, un moviment simple de la ment i del cor, que ho conté tot. Però després resulta que és polièdrica, que té moltes cares. I és molt difícil expressar-ho en paraules. No obstant, de vegades unes poques paraules poden servir ... El 4 de setembre vaig veure i vaig escriure:

Una sola cosa és necessaria: manternir-me a prop. No crear distàncies.

I trovo que segueix vigent. Mantenir-me a prop conté mantenir l'atenció a cada instant, conté la no-separació, la interdependència, la compassió, l'amor, una tendresa infinita, ....

Caminar pel bosc mantenint-me a prop de cada pedra, de cada arbre, de cada matoll, de cada so, del vent, del sol, del camí ... és extraordinari.

I no hi ha més llum que la llum de cada pas. 

I ara miro al meu voltant, i el desert ha florit.
Miro a dintre meu, i els aferrament no hi son.

Vosaltres sou la sal de la Terra.

Si  la sal perd la salabror,

qui la podria tornar salada?

Camino al bell mig d’un desert fet dels meus vells aferraments,

que no havien marxat.

I no hi ha més llum que la llum de cada pas.