Aquest matí hi torna a haver proximitat. 
Novament, res m'és aliè, ni res em pertany. 
Aquell egoisme desbocat ja no hi és.

Durant 4 dies vaig estar retirat en una cova a la muntanya,  a 10 km del lloc habitat més proper. 

Només arribar,  el més evident i impactant: un silenci aclaparador i omnipresent. Pau i felicitat i una sensació d’haver deixat enredera una mena de malson que és la vida accelerada,  estressant i plena de tensions que porto habitualment (encara que ho porti bé i normalment no m’ho sembli!).  I la sensació de que 4 dies són molt poc, m’hi passaria com a mínim un mes.

M’he passat la tarda caminant pel bosc, tractant de mantenir l’atenció i la consciència. Una mena de kinin, però més rapit. Després  posta de sol espectacular.  Un sentiment de goig intens i una  gratitud immensa. 

Zazen a la capelleta de la cova. Un gran silenci. 

De vegades m’agafa son, però no em preocupa. 

Shikantaza. Practico sense esperar res. 

Si tinc son bé, si no també. Estic en harmonia, 

flueixo. En un cert moment em vaig ben conscient 

que faig zazen a les entranyes de la Terra, 

la meva mare. El meu esperit s’escampa per 

tota la cavitat de la cova. Estic amb la meva mare

Aquest dies de zazen i de meditació caminant, a estones em va bé, a estones no. Però no faig cas, practico i practico sense parar, sense esperar rés (mushotoku). Normalment hi ha silenci mental i els pensaments no em molesten. En el zazen de vegades em ve somnolència i em venen imatges oníriques. Llavors obro els ulls. A estones estic despert en silenci, però és un silenci opac, àrid, desencisador. De vegades, però, el silenci es torna lluminós i de vegades em venen esclats d’alegria, cau l’egoisme (percepció de la no-separació) i de vegades experimento clarament la Unió amb el Mestre. I per damunt de tot em rendeixo, m’entrego.   

Certament estic unit amb Jesucrist i amb el Buda Shakiamuni, i amb tots els Sants i Boddisatvas  que han caminat per aquest camí de la vida eremítica. La meva determinació és la seva. Per això no pot haver-hi separació. Ells estan en mi, jo estic en ells. De la mateixa manera que  abraço a tots i cada un dels budes futurs, els acullo a tots, així els budes del passats m’acullen a mi. Em sento part d’aquest gran corrent dels éssers que treballem pel despertar espiritual de la Humanitat.

La meva determinació és la seva. I és que la determinació és fonamental. És molt difícil transcendir l’ego. Ens fiquem a la Via per ser més feliç, per resoldre problemes personals, perquè no ens sentim bé, però sempre busquem un objectiu. I això no pot funcionar, està viciat d’entrada. Ens fiquem a la Via amb la llavor de l’egoisme. L’ego no pot transcendir l’ego. Potser és més eficient el karma-ioga. Oblidar-se d’un mateix de bon començament i entregar-se als altres, dedicar-se al servei dels altres. Si es vigila i no es permet que l’ego es fiqui pel mig, si es manté la puresa, l’ego pot caure així. Però també la determinació en la pràctica del zazen i de la compassió, sense agafar-se als resultats pot ser un bon camí per anar més enllà de l’ego.  Si es fa amb puresa, amb entrega desinteressada, sense esperar res. Mushotoku. Però la determinació i mushotoku són  essencials. 

M’encanta el primer zazen, de matinada, sota el cel estelat,  a fora davant de la cova. Així com amb la llum del dia em mantinc a prop de les pedres, i els arbres i les muntanyes, en el zazen de nit em mantinc a prop de les estrelles i les constel·lacions.  Tot l’Univers a prop. El meu cos és l’Univers sencer. 

Està claríssim que aquesta forma de vida necessita una noció de jo, un ego, per sobreviure. Això és indispensable. Sinó no hi hauria vida. Però també és cert que aquest ego és un artifici, un instrument de la vida per poder-se desenvolupar. Si mires la realitat en profunditat t’adones que aquesta forma no pot existir aïllada, necessita, també essencialment,  de tot la resta: els altres humans, la societat, els altres animals, els boscos, els camps, els rius, l’atmosfera, els oceans, el clima, La Terra, el Sol, etc. Llavors queda de manifest el caràcter il·lusori de l’ego. Les barreres que em separen de la resta de l’Univers són molt febles, encara que per sobreviure, la meva ment les ha fet molt fortes. Però la realitat no és aquesta. La realitat és que, en el fons, no hi ha separació. Sóc una onada en el mar. I, en el fons, sóc aigua.  No adonar-se d’això és una disfunció que anomeno egoisme. Quan ets petit o jove és natural, i fins i tot de vegades convenient, mantenir un cert egoisme. Has de defensar una forma de vida en desenvolupament. Però conforme et fas gran, l’egoisme s’ha de transcendir.  L’egoisme, la gran il·lusió, és origen de sofriment. Per una vida més feliç i més plena, per ell i pels altres éssers, tot individuo ha de superar l’egoisme.  Aquest és l’únic objectiu de tot camí espiritual. Però a més a més, pel futur de l’espècie humana, per la supervivència de l’espècie, és necessari superar l’egoisme. Si persistim en l’egoisme, acabarem amb el nostre planeta i ens extingirem. Allò que a l’inici és indispensable per la supervivència dels individus, al final és nociu per l’espècie.  Superar l’egoisme és el següent pas en l’evolució. 

Corregint el mudra del zazen, per la meva mà ha entrat tot l’Amor. La mà! Poc a poc he vist com anaven caient totes les contradiccions. Quan ja no en quedava cap he vist com la meva  ment era la ment de la Divinitat, és a dir, d’Allò que fa que tot sigui tal com és. I a partir d’aquí no hi havia separació. Tot era Amor. I una a una he anat portant totes i cada una de les persones que estimo Aquí, en aquest espai. No hi faltava ningú. I molta gratitud a Jesús i al Buda, i al Ramana Maharshi, i al Pare Marcel, i el Pare Estanislau ...  llàgrimes.
I seguia el zazen.   

El meu bol, signe paradigmàtic del budisme. Simplicitat, gratuïtat, receptacle. Tot l’Univers cap en el meu bol.  Inter-ser, intercanvi: per l’aire els pulmons, per l’aliment el bol. Com el calze pels cristians.

  

És un regal dels meus fills.

Sempre em mantinc unit al Mestre. 
Per la senzilla raó de que el Mestre no es separa mai de mi.
El problema és que massa sovint ho oblido.

Allò que heu rebut gratüitament, doneu-ho també gratüitament

Los olvidados de los olvidados

Per començar bé l'any. Una realitat tremendament dolorosa i una lliçó de solidaritat i de grandesa espiritual. Dolor, però també alegria per la bondat que existeix en cada un de nosaltres. Gregoire està en cada un de nosaltres. Les cadenes estàn a molts llocs.  La malaltia mental també. 

Algunes escenes són realment impactants. Algunes pel dolor. Altres perquè són sublims. Tallar les cadenes. I em recorda a Jesús: aixeca't i camina. Algú ha dit alguna vegada que Jesucrist no ha resucitat?

En aquest any que s'acaba, per aquelles persones que diem que ens han deixat. Per que aquest any que comença aprenguem a viure.

Nuestra esencia ha penetrado en nuestros hijos, en nuestros amigos y en el universo entero. Hemos de vernos en estas direcciones y no sólo en las hojas de té usadas. Te invito a ver cómo renaces bajo formas que tú dices que no son tú. Has de ver tu cuerpo en aquello que no es tu cuerpo. Lo cual se denomina tu cuerpo fuera de tu cuerpo. 

Para renacer no necesitas esperar a que la llama se haya extinguido. Yo renazco muchas veces al día. Cada momento es un momento de renacimiento.

El cuerpo que ves aquí no es más que una manifestación de mi mismo. Cuando me busques, no me busques en este cuerpo, sino fuera de él. 

Solstici d'hivern, la vida s'ha ocultat.

Perquè aquesta tardor m'he quedat despullat, 
ara estic preparat pel nou cicle.
Perquè he mort amb les fulles, 
ara estic preparat per néixer novament.
Nadal, aquest naixement al bell mig de la mort.
Nativitat i mort que no tenen data. 

Per la tendresa i l'amor no hi ha fronteres. Aquest Nadal d'abraçades, a veure si aprenem .....

Landfill Harmonic- The world sends us garbage... We send back music.

La mort no existeix

¿Dónde estabas antes de nacer?

Pregúntale a una nube:¿Cuál es tu fecha de nacimiento? Antes de nacer, ¿dónde estabas?

Si preguntas a la nube:"¿Qué edad tienes? ¿Podrías decirme la fecha de tu nacimiento?" y eres capaz de escuchar atentamente, oirás una respuesta. Incluso puedes imaginarte el nacimiento de la nube. Antes de nacer era agua en la superficie del océano. O estaba en el río y luego se convirtió en vapor. También era el sol, porque el sol forma el vapor. El viento también estaba allí ayudando al agua a convertirse en nube. La nube no viene de la nada, sólo ha cambiado de forma. No ha nacido de la nada. Tarde o temprano la nube se convertirá en lluvia, en nieve o en hielo. Si observas a fondo la lluvia, puedes ver la nube en ella. La nube no ha desaparecido, sólo se ha transformado en lluvia, y la lluvia se transforma en hierba, y la hierba en vacas, y luego en leche, y después en el helado que te comes. Si hoy te comes un helado, obsérvalo durante unos momentos y dí: "¡Hola, nube! Te reconozco". Al hacerlo estas percibiendo y comprendiendo la verdadera naturaleza del helado y de la nube. En el helado también puedes ver el océano, el río, el calor, el sol, la hierba y la vaca.

Al observar a fondo la nube, descubres que no tiene una fecha de nacimiento ni una fecha de defunción. Todo lo que sucede es que la nube se transforma en lluvia o en nieve. En realidad, no muere porque todo es una continuación. Una nube es la continuación del océano, del río y del calor del sol, y la lluvia es una continuación de la nube. Antes de nacer, la nube ya estaba allí, de modo que hoy, cuando te tomes un vaso de leche o una taza de té, o te comas un helado, sé consciente de tu respiración. Observa el té o el helado y saluda a la nube.

Si el Buda se dedicó a observar las cosas a fondo, nosotros también podemos hacerlo. El Buda no era un Dios sino un ser humano como nosotros. Él sufría, pero al practicar, superó su sufrimiento. Tenía una profunda comprensión, sabiduría y compasión. Por eso decimos que es nuestro maestro y nuestro hermano.
Si tememos la muerte es porque no hemos comprendido que las cosas, de hecho, no mueren. La gente dice que el Buda está muerto, pero no es cierto. El Buda sigue vivo. Si miramos a nuestro alrededor, lo veremos bajo muchas formas. El Buda está en ti porque eres capaz de observar a fondo las cosas y ver que en realidad éstas no nacen ni mueren. Se puede decir que tú eres el Buda bajo una nueva forma, una continuación suya. No te subestimes. Si miras un poco a tu alrededor, veras por todas partes continuaciones del Buda. 

Poc a poc vaig remontant. Els moments d'egoisme i separació cada cop són menys. La pau i el silenci tornen amb força.  El zazen es torna sòlid. Experimento Amor i Llum.

I ara m'adono, amb claretat, lo malament que ho he passat.

El 27 de març vaig escriure:

Gassho en el dojo.
De les meves mans plenes de primavera,
no voldria retenir res.


Ara escric:

Amb les meves mans 
que la tardor ha buidat,
voldria retenir-ho tot. 

si-dos

Temps difícil. Temps d'egoisme i dualitat, temps de separació i desconnexió, temps de foscor. Temps de malestar i depressió.

Practico i practico, m'aferro al meu zazen. Lluito desesperadament per deixar anar i per mantenir l'atenció a l'instant present, tot el dia i, de vegades, la nit. I pel desert del meu zazen, no paro de caminar i caminar. Em rendeixo un i mil cops, però no veig ni una gota de llum. 

I quina mandra em feia avui anar al dojo! Però he anat. Mai em permeto deixar de practicar sinó és per obligacions laborals, o familiars, o de servei. Mai per mandra. 

I justament avui, en mig d'aquest desert, ha caigut l'egoisme. De cop ja no hi havia separació. Tot estava al seu lloc, com abans. I he vist com un silenci intens i serè es tornava lluminós. Com abans, com sempre. 

Ja sabíem que després de la primavera

 vindria la tardor i que les orenetes que un dia arribaven,

després marxarien.

No cal anomenar l’origen del sofriment,

prou que el sabem.

Però què fer amb aquest oceà de dolor, amb aquest naufragi?

Amb una mà tocar tot el sofriment i amb l’altre albirar l’alliberament.

Com poden estar tan a prop el naufragi i la llum?

És potser aquest el moment suprem?

Gràcies a aquesta musica, ara aquest instant,

cau l’egoisme. 

L’ànima respira i alguna cosa molt dintre meu aixeca el vol. 

Ja he dit en altres ocasions que aquest blog no és per denunciar. Però si que ocasionalment aprofito aquest mitja de difusió quan ho crec necessari.

En unes declaracions Rajoy ha dit que Espanya és la nació més antiga d'Europa i que Catalunya és part integrant d'aquesta nació. 

Com es pot mentir tan grollerament? Em pregunto si aquest senyor s'ho creu això, o ho diu per conveniència, sabent que menteix. Ell té tot el dret d'opinar, i de mentir o de suspendre en Història, com qualsevol altre. Faltaria més! Però el problema és que basant-se en aquesta mentida m'està usurpant la meva identitat nacional i està segrestant la sobirania del poble català. Aquest senyor té la força de les armes, i aquesta gran mentida, si arriba el cas, la pot imposar per la força. Se suposa que ara son altres temps, però la gent com ell prou que ho varen fer el 1640, el 1714, el 1939, ...

M'ha indignat. Ho sento.