El dolor al genoll poc a poc ha anat desapareixent.  
Ja puc tornar a fer la postura de zazen. 
Impermanència!!

 
Una companya de la shanga m’ha preguntat: i tu perquè no t’ordenes?

Jo ja vaig fer els meus vots, fa molts anys. 

Un monjo és un transmissor d’una tradició sagrada que s’ha preservat durant molts segles i l’ha de practicar i transmetre amb fidelitat a la seva essència i a la seva forma. 

Cada u te el seu paper. Jo no puc ser monjo. Soc només un buscador a la frontera del Zen, que poc a poc va trobant que no hi ha frontera.  

No cal que diguis el nom de la Veritat més alta,
deixa, simplement, que sigui carn de la teva carn,
sang de la teva sang.
Que sigui el teu alenar,
el teu caminar,
el teu estimar.

I un cop més, la rendició succeeix. 
Deixar de discutir amb la Realitat.
Cau l'egoisme i, poc a poc, es fa la llum. 
La boira s'ha escampat.

No sé què ha estat primer, si la rendició, 
o la caiguda de l'ego o la llum.  

Però tot ha quedat en ordre.

Sol, al dojo,
faig zazen damunt d'un banquet.
Avui l'encens té la fragància del naufragi.
Recordo quan vaig arribar, fa 9 anys,
quan tan el dojo com jo estàvem en flor.
Impermanència!

Ara tot va caient:
el sexe, la vida, les relacions personals, el treball científic …
cada dia més vell, m'adono com he estat aferrat a tot.
Ara tot cau, menys l'ego, que es fa cada cop més petitet,
però enquistat. 

Fins i tot el zazen em cau:
no puc fer la postura a causa d'una lesió al genoll.
Haig de fer zazen en un banquet,
i m'adono que fins i tot a la postura estava aferrat.

Cada cop més despullat de tot,
menys de l’egoisme,
em disposo a iniciar la Setmana Santa.
I faig zazen damunt d'un banquet,
sol, al dojo.
 

No hi ha guany, no hi ha pèrdua. No hi ha separació.

Quan la vida i la mort es miren cara a cara, aquests son els moments  suprems. Quan el problema de la vida i de la mort, com deien els antics mestres zen, apareix amb nitidesa i podem veure-hi clar. Aquests son aquells moments, pels quals val la pena viure o morir.

(Això és molt bonic, i sona molt bé, i de vegades ho sento així. Però sé molt bé que només hi ha un únic moment suprem: ARA. Passi el què passi, encara que em senti totalment ofuscat per l'egoïsme. Ara és el moment suprem)

No abandones a nadie, ni te abandones a ti

Cuando abandonamos a alguien, nos estamos abandonando al mismo tiempo a nosotros mismos.  Esta advertencia procede de las enseñanzas jong del budismo tibetano que nos anima a ser persistentes, a tener fe y a seguir adelante con firmeza por mas cambios que haya. No significa no poner fin nunca a una relación, sino no desentendernos de nadie ni rechazarlo en nuestro corazón. También significa  no desentenderte de ti mismo ni rechazarte. 

Piensa en alguien de quien te hayas desentendido. ¿Qué impresión te produce haberlo hecho? Acuérdate de la advertencia y deja de hacerlo. Comprende que esta persona lo contiene todo, al igual que tú. Todos somos capaces de crecer, amar y ser bondadosos. No la abandones, descubre qué es lo más adecuado para ella y sus mejores cualidades. Hazlo también contigo.

¿Por qué los antiguos maestros estimaban el Tao? 
Porque, siendo uno con el Tao,
cuando buscas, encuentras;
y cuando yerras, eres perdonado.

No deixem escapar aquests dies 
de festes!  Vivim plenament presents en cada moment, conscients de que el nostre cos és l'Univers sencer, amb el cor i la ment oberts. Siguem una benedicció per cada ésser amb el que interactuem. Perquè no hi ha separació.

El llimoner va quedar quasi mort, fa 4 o 5 anys, arran d'unes glaçades persistents que varen durar dues setmanes.

El vaig podar moltíssim, vaig tallar tot el que estàva sec. Va sobreviure justet, i durant un parell d'anys va aguantar, quasi mort, sense fer ni una llimona.

L'any passat, sorprenentment, li varen sortir un parell o tres de llimones.

I aquesta tardor, increiblement, una mena de miracle. Està exultant, ple de llimones i florit. Una passada!! No ho hagués cregut mai.