Allò que heu rebut gratuïtament doneu-ho també gratuïtament. 

Frase dels Evangelis Cristians que sempre m’ha impactat.

I el primer que hem rebut gratuïtament, és la vida. Ningú ha fet res per existir. I això és el primer que hem de donar, gratuïtament: la vida. I aquí està la clau de la felicitat: viure donant gratuïtament la pròpia vida. Viure la vida sense retenir res. Gratuïtat.

Aquest matí, als passadissos del metro, 
un músic m’ha recordat 
que les portes del paradís estan obertes de bat a bat, 
sempre, a tot arreu. 
Gràcies!

Zazen al dojo, de bon matí.
No hi ha separació,
cada trosset de la meva vida està aquí,
a tocar de la meva mà.
I tot està bé.
Ningú és aliè, tothom és present, Budes, Sants i Patriarques.
Amb el Buda tots els éssers s’han il·luminat,
Aquí, Ara, un cop més.
No hi ha separació.

En Espiritualitat, les paraules són equivoques.

Una companya de meditació em va dir que amb els anys havia aprés a prendre distància i senyalava aquest fet com un pas important. Jo vaig estar totalment d’acord. I no obstant, sempre assenyalo que cal una proximitat total, penetrar el nucli de cada cosa, cada situació, cada persona, cada ésser viu .... o sigui distància zero. Com s’entén això?

Prendre distància ho veig com el no-aferrament budista, l’esperit d’observació imparcial que desenvolupem en la meditació. Distància zero ho veig com la compassió, ser U amb tots i amb tot. Prendre distància és superar el petit ego individual, no quedar-se amb això m’agrada, això no m’agrada, això em fa patir, això em preocupa, .... mirar la vida tal com és. Quan això succeeix, ja no cal defensar-se de res ni de ningú, ni crear cap distància. No hi ha distància. Creant “distància”, acabes infinitament a prop de tot.

sesshin a Lluçà

El temps passa com una fletxa i la vida és més efímera que una gota de rosada. La qüestió més important per qui practica la via de Buda és aclarir el significat de la vida i de la mort. No perdeu el moment present.

En la matèria, rastrejant l’esperit,
hi ha altres mons, però estan en aquest.
I em torno íntim amb els meus pares,
tant, com en l’instant primer.
El meu rostre original, abans de néixer,
se’m apareix amb claredat,
vet aquí la resposta al koan,
sense haver-la buscat.

Aquells instants on estàs en total harmonia amb allò que és ... sense conflicte, sense tensió.

La plena consciència i el desaferrament es recolzen mútuament. Es molt difícil mantenir una ment estable i la plena consciència, quan el cor està ple d’aferraments. Però justament l’esperit constant de presència i observació facilita el desaferrament. I s’estableix una retroalimentació positiva. Quan més consciència, més s’afableixen els aferrament, quan menys aferraments, mes fàcil mantenir la plena consciència.

Avui fa 2 anys que 
vaig iniciar el 
Camí de Santiago.

Últimament escric poc en aquest blog. 
Pot ser m’he cansat de les paraules.  Això no vol dir que no camini. Practico zazen: shikantaza,  mushotoku. Sovint hi ha plena consciència, hi ha rendició, no hi ha egoisme, no hi ha separació. 

La setmana entrant farà 2 anys que vaig iniciar el Camí de Santiago i m’adono de com tot el Camí de Santiago cap en cada una de les meves passes, aquest matí, ara, aquí. No hi ha separació, ni en el temps ni en l’espai. Rés m’és aliè, rés m’és distant, no hi ha pèrdua ni guany. 

I aquelles paraules que vaig escriure al meu diari fa molts, molts anys, quan era jovenet, segueixen sent rabiosament d’actualitat per a mi: “La vida és un experiment de Filosofia”. 

(i dedico la última linia a l'Amàlia Tineo, la meva estimada professora de Filosofia, quan jo tenia 16 anys)