Novament, mushotoku

Fa temps, cada any solia retirar-me uns dies a meditar en silenci i solitud total, en alguna ermita en mig del bosc, sempre pel gener o el febrer. Ara feia vuit anys que no ho feia. Aquest any he tornat! He estat quatre dies retirat en una cova.

En la cova i els voltants, el silenci era tan aclaparador que era quasi agressiu, com una mena de soroll (una manera de parlar, en el fons era deliciós!)! Des del primer moment el silenci i la pau interiors eren extrems. No solament quan feia zazen, sinó fins i tot mentre feia les activitats com cuinar, caminar o endreçar la cova, podia sentir el bategar del meu cor, cosa que no em passa ni a casa, ni al dojo, ni a les sesshins. Passava moltes hores en plena atenció i silenci mental, assegut en zazen, o mentre caminava pel bosc o feia les activitats.

Tot magnífic, però, incomprensiblement, em sentia apagat, sec. Molta pau, satisfacció al seure en zazen, petits esclats d’alegria, però esperava que passes alguna cosa que no passava. Vaig passar tres dies així: dilluns, dimarts, dimecres. Cada dia el zazen que més m’agradava és el de trenc d’alba. Em llevava a quarts de set i m’asseia a fora de la cova, ben abrigat (divendres dia 21 a – 8 graus) i en presència de la Lluna, o de l’Estel del Matí, o de la boira, meditava mentre naixia el dia. Sense comentaris!! I no obstant, dimarts i dimecres: shikantaza i un regustet de frustració. Un expectacle tan grandiós, i jo, res de res, tan separat! No va ser pas així, dijous. Potser la matinada extraordinària: rés de boira, pot ser l’Estel del Matí, que sol ajudar ... vaig veure el que em faltava, o millor, el que em sobrava.

I lo millor és que ja ho sabia! Cada cop em passava el mateix, fa anys. Arribo carregat d’expectatives, l’infinit per obtenir! Com es pot obtenir l’Infinit? I durant els primers dies, la frustració va guanyant terreny. Altres vegades fins i tot havia estat pitjor, ratllant la depressió. I vaig seguint, cada cop més pobre, travessant aquest petit desert de tres dies. Shikantaza. Qui em mana a mi venir aquí, en mig del no-res, amb la feina que tinc? Seré gilipolles? Quan ja no em queda res, quan m’he despullat de tot, quan he renunciat a tot, el “Mestre local”, és a dir el “Mestre de la cova”, em dona cop de kyosaku i em recorda: MUSHOTOKU. Estic carregat d’avarícia. No puc prescindir dels propòsits, objectius, profit, mèrits. I això és l’origen de les tensions, l’estrès, les presses, l’egoisme. O l’egoisme és l’origen d’aquesta avarícia vital.

El dijous, de matinada, no se si va ser el kyosaku del “Mestre local”, o l’Estel del Matí, o que ja m’havia purificat de tota la ronya mental i emocional que duia, que de sobte, tot va canviar. Vaig recordar: MUSHOTOKU. Tot va caure, i vaig entrar. Allò sense nom i sense forma, estava allà, i somreia. I ja no em va deixar ni un moment.