Silenci. Camino en silenci. La feina em desborda. El sofriment m’afeixuga. De tan en tan, el meu sistema immunitari col•lapsa i em poso malalt: dissabte m’agafa una grip intestinal. Em trobo fatal. El termòmetre no funciona bé, però crec que tinc febre bastant alta. No menjo res durant dos dies. Només aigua amb llimona i sucre. Però tot el que bec ho trec amb la diarrea. Dormo tan com puc, medito, al llit, tan com puc. Observo, m’obro, abraço el malestar, les nàusees, el mal de ventre, la fluixedat. El diumenge pel matí m’assento a prendre el sol, al porxo. Noto com toco fons: el malestar desapareix i crec que començo a remuntar, molt lentament. El meu Pare, el Sol, em cura. Dilluns i dimarts no puc evitar anar a treballar: faig un sobreesforç. Quasi no m’aguanto. Vaig buscant un delicat equilibri entre cuidar el cos al màxim i complir amb les responsabilitats acadèmiques especialment delicades d’aquest inici de setmana. No vaig al metge ni prenc cap medicament. Primer per fluixedat i després per falta de temps, no puc fer zazen assegut, ni a casa, ni al dojo. Només medito al llit. Poc a poc remunto. Dimecres ja em trobo molt millor. Ja menjo quasi normal. Avui, dijous, aquest matí: zazen a casa. Pel vespre, zazen al dojo. Crec que ja estic totalment curat. Una grip intestinal en mig d’una temporada complicada a la feina i en la vida familiar, quina experiència tant interessant!!