Camí de Santiago 2014

El dissabte dia 20 a les 11:15, un dia abans del previst, vaig arribar a Santiago de Compostela, després de caminar uns 750 km en 28 dies. Durant el Camí vaig conèixer molts amics i amigues, però vaig arribar sol. 

La catedral estava en obres. Malgrat això vaig poder entrar per la porta principal i vaig fer gassho al Sant. Després vaig buscar un raconet per fer zazen. Pels costats hi havia molts confessionaris, la majoria buits, i no era fàcil trobar un lloc adient. Se’m va acostar un guarda i em va dir que amb la meva motxilla tan grossa no 
podia estar a dintre la catedral i em va fer fora. Vaig sortir i em vaig instal·lar a una porta lateral. Allà vaig deixar la motxilla, em vaig treure les botes i vaig fer zazen damunt del zafu fins que les campanes de la catedral, com sempre molt solemnement, varen tocar les dotze. 

De jovenet vaig ser un gran admirador de Sant Francesc d'Asis. De més gran em va semblar un dia que Sant Francesc havia desaperegut de la meva vida. A on és Sant Francesc? Emocionat em vaig adonar que no el trovaba fora perquè estava en el meu cor. No el trovaba perquè me'l havia menjat! En aquest alberg, dedicat a Sant Francesc, a Tosantos (Castella), vaig dormir amb ell, a la seva capella. 

Els pelegrins van a buscar la Compostela com a certificat de que han fet el Cami. Quan vaig arribar hi havia molta cua i vaig pensar que hi aniria per la tarda o diumenge. Poc a poc vaig anar reflexionant i vaig acabar decidint que NO aniria a buscar la Compostela. Em va sortir així i em costa expressar el perquè. Però potser podria dir: si cada pas del Camí és tan important com arribar,  si peregrinar a Santiago és el mateix que peregrinar a Girona, si em molesta que l’Església Catòlica vulgui monopolitzar a Jesucrist i a Santiago, quin valor pot tenir per a mi un document de l’Església certificant que he fet el Camí?  Cap. 

Per la resta, hagués volgut escriure al blog i penjar fotos durant el viatge. Però no he tingut temps per fer-ho. Davant l’alternativa de viure o d’escriure, òbviament no hi havia color. Però no hi ha cap problema, tot allò que he viscut i que hagués pogut transmetre al blog ja forma part de mi. Res del que hagués pogut escriure al blog té el més mínim valor si no forma part del què soc ara, aquí. Per això, en qualsevol entrada que faci a partir d’ara ja sempre hi haurà un trosset del Camí de Santiago 2014.  Sempre. Res es pot perdre.