... mis ropas no envejecen, siempre el mismo pasmo ante el mundo.
http://comandodharma.blogspot.com.es/2012/07/un-monje-apenas-un-monje-en-palabras-de.html
Aquest blog està dedicat a la recerca espiritual lliure com camí d'alliberament de l'esser humà. Este blog está dedicado a la búsqueda espiritual libre como vía para la liberación del ser humano. This blog is devoted to the free spiritual research as a way to liberation of human beings.
diumenge, 29 de juliol del 2012
dilluns, 23 de juliol del 2012
La polsera
19 de juliol. Encara quedava un obstacle molt
important. Avui ha caigut. Ara l’expansió del cor és indescriptible. I al meu
voltant veig com tot es va tornant lluminós.
I com sempre, seguir practicant zazen, com si rés.
Quan vaig anar a veure Boddidharma, ell no em va acceptar en la seva cova. Ja sé que és molt selectiu
amb els seus deixebles (i jo no m’he tallat el braç ... encara). Però em va
donar unes polseres pels meus companys del darma, com a signe de la nostre
pràctica. Una d’elles no va poder arribar al seu destinatari previst i vaig
interpretar que jo era el seu destinatari. Molt agraït, honrat i feliç l’he
portat tot aquest temps, com a signe visible i permanent de la nostre pràctica.
A l’hivern quedava tapada sota la camisa. Només a classe, quan allargava el
braç per escriure a la part superior de la pissarra es podia veure. I així els rumors que corren entre els meus
estudiants, de que tenen un profe budista, anaven augmentant. En arribar l’estiu la polsera a aflorat i és
clarament visible, sempre. Sense jo
haver-ho buscat en absolut, el zen queda ben visible per tothom, en el meu
canell dret. I, a més a més, tenint en compta la meva edat, em dona un aire
hippy que m’encanta (perquè encara que no ho sapigueu, malgrat que la vida m’ha
portat per on ha calgut, soc un vell hippy empedernit). I aquesta petita
polsera, que “no era per a mi” i he acceptat humilment, ho ha decantat tot.
Però al costat d'aquest goig, experimento ara, també, el dolor perquè en aquest moment m'estic cremant pels boscos, i conreus, i cases del Nord del meu pais. Com sempre, no hi ha alegria sense dolor, però el meu treball és abraçar sense límit ...
Però al costat d'aquest goig, experimento ara, també, el dolor perquè en aquest moment m'estic cremant pels boscos, i conreus, i cases del Nord del meu pais. Com sempre, no hi ha alegria sense dolor, però el meu treball és abraçar sense límit ...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)