dilluns, 23 de juliol del 2012

La polsera


19 de juliol. Encara quedava un obstacle molt important. Avui ha caigut. Ara l’expansió del cor és indescriptible. I al meu voltant veig  com tot es va tornant lluminós. I com sempre, seguir practicant zazen, com si rés.  

Quan vaig anar a veure  Boddidharma, ell no em va acceptar  en la seva cova. Ja sé que és molt selectiu amb els seus deixebles (i jo no m’he tallat el braç ... encara). Però em va donar unes polseres pels meus companys del darma, com a signe de la nostre pràctica. Una d’elles no va poder arribar al seu destinatari previst i vaig interpretar que jo era el seu destinatari. Molt agraït, honrat i feliç l’he portat tot aquest temps, com a signe visible i permanent de la nostre pràctica. A l’hivern quedava tapada sota la camisa. Només a classe, quan allargava el braç per escriure a la part superior de la pissarra es podia veure.  I així els rumors que corren entre els meus estudiants, de que tenen un profe budista, anaven augmentant.  En arribar l’estiu la polsera a aflorat i és clarament visible, sempre.  Sense jo haver-ho buscat en absolut, el zen queda ben visible per tothom, en el meu canell dret. I, a més a més, tenint en compta la meva edat, em dona un aire hippy que m’encanta (perquè encara que no ho sapigueu, malgrat que la vida m’ha portat per on ha calgut, soc un vell hippy empedernit). I aquesta petita polsera, que “no era per a mi” i he acceptat humilment, ho ha decantat tot.  

Però al costat d'aquest goig, experimento ara, també, el dolor perquè en aquest moment m'estic cremant pels boscos, i conreus, i cases del Nord del meu pais.  Com sempre, no hi ha alegria sense dolor, però el meu treball és abraçar sense límit ...