divendres, 31 de gener del 2014

Aquest matí hi torna a haver proximitat. 
Novament, res m'és aliè, ni res em pertany. 
Aquell egoisme desbocat ja no hi és.

dissabte, 18 de gener del 2014


Durant 4 dies vaig estar retirat en una cova a la muntanya,  a 10 km del lloc habitat més proper. 



Només arribar,  el més evident i impactant: un silenci aclaparador i omnipresent. Pau i felicitat i una sensació d’haver deixat enredera una mena de malson que és la vida accelerada,  estressant i plena de tensions que porto habitualment (encara que ho porti bé i normalment no m’ho sembli!).  I la sensació de que 4 dies són molt poc, m’hi passaria com a mínim un mes.



















M’he passat la tarda caminant pel bosc, tractant de mantenir l’atenció i la consciència. Una mena de kinin, però més rapit. Després  posta de sol espectacular.  Un sentiment de goig intens i una  gratitud immensa. 







Zazen a la capelleta de la cova. Un gran silenci. 
De vegades m’agafa son, però no em preocupa. 
Shikantaza. Practico sense esperar res. 
Si tinc son bé, si no també. Estic en harmonia, 
flueixo. En un cert moment em vaig ben conscient 
que faig zazen a les entranyes de la Terra, 
la meva mare. El meu esperit s’escampa per 
tota la cavitat de la cova. Estic amb la meva mare






Aquest dies de zazen i de meditació caminant, a estones em va bé, a estones no. Però no faig cas, practico i practico sense parar, sense esperar rés (mushotoku). Normalment hi ha silenci mental i els pensaments no em molesten. En el zazen de vegades em ve somnolència i em venen imatges oníriques. Llavors obro els ulls. A estones estic despert en silenci, però és un silenci opac, àrid, desencisador. De vegades, però, el silenci es torna lluminós i de vegades em venen esclats d’alegria, cau l’egoisme (percepció de la no-separació) i de vegades experimento clarament la Unió amb el Mestre. I per damunt de tot em rendeixo, m’entrego.   

Certament estic unit amb Jesucrist i amb el Buda Shakiamuni, i amb tots els Sants i Boddisatvas  que han caminat per aquest camí de la vida eremítica. La meva determinació és la seva. Per això no pot haver-hi separació. Ells estan en mi, jo estic en ells. De la mateixa manera que  abraço a tots i cada un dels budes futurs, els acullo a tots, així els budes del passats m’acullen a mi. Em sento part d’aquest gran corrent dels éssers que treballem pel despertar espiritual de la Humanitat.

La meva determinació és la seva. I és que la determinació és fonamental. És molt difícil transcendir l’ego. Ens fiquem a la Via per ser més feliç, per resoldre problemes personals, perquè no ens sentim bé, però sempre busquem un objectiu. I això no pot funcionar, està viciat d’entrada. Ens fiquem a la Via amb la llavor de l’egoisme. L’ego no pot transcendir l’ego. Potser és més eficient el karma-ioga. Oblidar-se d’un mateix de bon començament i entregar-se als altres, dedicar-se al servei dels altres. Si es vigila i no es permet que l’ego es fiqui pel mig, si es manté la puresa, l’ego pot caure així. Però també la determinació en la pràctica del zazen i de la compassió, sense agafar-se als resultats pot ser un bon camí per anar més enllà de l’ego.  Si es fa amb puresa, amb entrega desinteressada, sense esperar res. Mushotoku. Però la determinació i mushotoku són  essencials. 





M’encanta el primer zazen, de matinada, sota el cel estelat,  a fora davant de la cova. Així com amb la llum del dia em mantinc a prop de les pedres, i els arbres i les muntanyes, en el zazen de nit em mantinc a prop de les estrelles i les constel·lacions.  Tot l’Univers a prop. El meu cos és l’Univers sencer. 






Està claríssim que aquesta forma de vida necessita una noció de jo, un ego, per sobreviure. Això és indispensable. Sinó no hi hauria vida. Però també és cert que aquest ego és un artifici, un instrument de la vida per poder-se desenvolupar. Si mires la realitat en profunditat t’adones que aquesta forma no pot existir aïllada, necessita, també essencialment,  de tot la resta: els altres humans, la societat, els altres animals, els boscos, els camps, els rius, l’atmosfera, els oceans, el clima, La Terra, el Sol, etc. Llavors queda de manifest el caràcter il·lusori de l’ego. Les barreres que em separen de la resta de l’Univers són molt febles, encara que per sobreviure, la meva ment les ha fet molt fortes. Però la realitat no és aquesta. La realitat és que, en el fons, no hi ha separació. Sóc una onada en el mar. I, en el fons, sóc aigua.  No adonar-se d’això és una disfunció que anomeno egoisme. Quan ets petit o jove és natural, i fins i tot de vegades convenient, mantenir un cert egoisme. Has de defensar una forma de vida en desenvolupament. Però conforme et fas gran, l’egoisme s’ha de transcendir.  L’egoisme, la gran il·lusió, és origen de sofriment. Per una vida més feliç i més plena, per ell i pels altres éssers, tot individuo ha de superar l’egoisme.  Aquest és l’únic objectiu de tot camí espiritual. Però a més a més, pel futur de l’espècie humana, per la supervivència de l’espècie, és necessari superar l’egoisme. Si persistim en l’egoisme, acabarem amb el nostre planeta i ens extingirem. Allò que a l’inici és indispensable per la supervivència dels individus, al final és nociu per l’espècie.  Superar l’egoisme és el següent pas en l’evolució. 




Corregint el mudra del zazen, per la meva mà ha entrat tot l’Amor. La mà! Poc a poc he vist com anaven caient totes les contradiccions. Quan ja no en quedava cap he vist com la meva  ment era la ment de la Divinitat, és a dir, d’Allò que fa que tot sigui tal com és. I a partir d’aquí no hi havia separació. Tot era Amor. I una a una he anat portant totes i cada una de les persones que estimo Aquí, en aquest espai. No hi faltava ningú. I molta gratitud a Jesús i al Buda, i al Ramana Maharshi, i al Pare Marcel, i el Pare Estanislau ...  llàgrimes.
I seguia el zazen.   




El meu bol, signe paradigmàtic del budisme. Simplicitat, gratuïtat, receptacle. Tot l’Univers cap en el meu bol.  Inter-ser, intercanvi: per l’aire els pulmons, per l’aliment el bol. Com el calze pels cristians.
  

És un regal dels meus fills.

dimecres, 15 de gener del 2014

Sempre em mantinc unit al Mestre. 
Per la senzilla raó de que el Mestre no es separa mai de mi.
El problema és que massa sovint ho oblido.

dimarts, 14 de gener del 2014

dimecres, 1 de gener del 2014

Los olvidados de los olvidados


Per començar bé l'any. Una realitat tremendament dolorosa i una lliçó de solidaritat i de grandesa espiritual. Dolor, però també alegria per la bondat que existeix en cada un de nosaltres. Gregoire està en cada un de nosaltres. Les cadenes estàn a molts llocs.  La malaltia mental també. 

Algunes escenes són realment impactants. Algunes pel dolor. Altres perquè són sublims. Tallar les cadenes. I em recorda a Jesús: aixeca't i camina. Algú ha dit alguna vegada que Jesucrist no ha resucitat?