divendres, 31 de desembre de 2010

Bon any 2011!


A tots i a totes que mireu aquest blog, de tan en tan, us desitjo per l'any 2011, allò que jo més m'estimo: l'Experiència de que no hi ha separació. Aquesta és la llavor de la Pau, de l'Amor i de l'Alegria. I us regalo aquesta imatge que he robat (Ane, me he tomado la libertad ... se que me perdonas) del blog germà, Musgo de Estrellas (http://musgodeestrellas.blogspot.com/, altament recomenable!!). Tota la Bellesa està en aquesta lloba, Tota la força, Tota la inteligència, en la seva mirada, i també, si ho sabeu veure, Tota la tendresa. Dedicada a totes les llobes, i a totes les dones del mon.

dijous, 23 de desembre de 2010

diumenge, 19 de desembre de 2010

Me resulta muy desconcertante comprobar que tenemos el cerebro más sofisticado de todas las criaturas, capaz de planificar el futuro. ¿Cómo puede este mismo cerebro estar destruyendo el único mundo que tenemos?

dijous, 16 de desembre de 2010

“Zazén” en el tren, agitació mental,
els meus fantasmes,
lluita intensa.

De cop, però, aquest matí,
tot l’egoisme ha caigut,
després de molt de temps.

A fora, fred intens: bufa Tramuntana.
Però en el centre del pit, tot és llum i escalfor,
que s’expandeix per tot el tren.

El Meu Cos és el teu cos.
Jo, que sóc l’Amor, no puc abraçar.
Abraça tu, per a Mi.

diumenge, 12 de desembre de 2010

Albert Einstein

L’ésser humà forma part d’una totalitat, anomenada per nosaltres “univers”, una part limitada en el temps i l’espai. Però, en una mena d’il•lusió òptica de la consciència, s’experimenta a si mateix, als seus pensaments i sentiments, com una cosa separada de la resta. Aquesta il•lusió constitueix una mena de presó que ens circumscriu als nostres desitjos personals i a l’afecte per unes quantes persones properes. La nostra tasca ha d’apuntar a alliberar-nos d’aquesta presó ampliant el cercle de la nostre compassió fins arribar a abraçar tota criatura viva i tota la bellesa de la natura. D’això ningú no aconsegueix escapar-se’n completament, però esforçar-se a aconseguir-ho és, en si mateix, una part de l’alliberament.

Quan l’Albert Einstein va morir, jo tenia 4 anys. Pocs anys més tard es va convertir – diguem-ho sense embuts encara que soni malament – en el meu ídol de l’adolescència. El model de físic teòric, genial, contestatari, revolucionari, pacifista, profundament filosòfic i amb un toc místic. Aquest últim aspecte no quedava gaire explícit, però certament es podia intuir en els seus escrits i declaracions. No sé com, però vaig caçar el missatge: ciència i misticisme, que durant tota la meva vida ha presidit la meva recerca personal. El terreny devia estar abonat. Ara, 40 anys més tard, trobo aquest text seu que no coneixia i que perfectament podria ser meu. Exactament el que penso, després de 40 anys de viure i indagar, sobre l’egoisme (aquesta mena d'il·lusió òptica que és una presó) i com l’objectiu de la vida és anar més enllà (ja sé que hi ha alguns aspectes de la seva vida éticament foscos, que dificilment s'explicarien en una persona lliure d'egoisme, però també n'hi ha en la meva!). No hi afegiria ni una coma. Aquesta cita l’he trobat al llibre del Gaspar Hernàndez “L’ofici de viure bé”, cap.8.

divendres, 3 de desembre de 2010

I segueixo amb l’entrada sobre re-interpretar l’espiritualitat. Penso que El Zen és idoni en aquest camí per integrar l’espiritualitat i la visió científica del mon. Per això m’agrada tant! El Zen és essencialment una pràctica i un estil de vida. No està necessàriament vinculat a una cosmogonia que pugui entrar en contradicció amb els descobriments que la ciència va fent. En canvi el Cristianisme, per exemple, en les seves formes tradicionals, està vinculat a un Déu transcendent i personal, que crea l’Univers i intervé en l’Univers, una immortalitat de l’ànima (i una resurrecció del cos!) , i tot un seguit de dogmes que molt fàcilment entren en contradicció amb una visió científica. I recalco “en les seves formes tradicionals”, perquè també el Cristianisme es pot re-interpretar despullant-lo de tota aquesta teologia: anar a l’arrel de la vivència de Jesús i del seu Evangeli, com a ésser il•luminat, prescindint de tot allò que és cultural i geogràfic, d’un moment històric, d’un país concret i d’una religió concreta (Judaisme). Llavors Zen i Cristianisme es complementen i s’integren totalment. Però això no es pot fer intel•lectualment, s’ha de fer amb tot el teu ésser, el teu cos, el teu esperit. T’has de convertir en Jesús que es manifesta a través del zen. I això és una guia magnífica per explorar aquest camí.

dimarts, 30 de novembre de 2010

Re-interpretar l'espiritualitat

L’espiritualitat ha estat basada en tradicions religioses vinculades a una explicació del mon, a una cosmogonia. Però la ciència moderna ha anat desplaçant cada cop més aquests punts de vista. Pensàvem que la Terra era el centre de l’Univers, ara sabem que no. Pensàvem que la humanitat tenia 8.000 anys, ara sabem que no. I així amb tantes coses.

Alguns, davant del fracàs de les religions per explicar l’Univers, opten per l’ateisme i fugen de qualsevol espiritualitat.

Altres, practicants d’alguna forma d’espiritualitat, intenten desqualificar la ciència, o en fan una interpretació poc rigorosa, o s’apunten a “pseudociències”.

No hi haurà un camí del mig? Les religions estan basades en conceptes i punts de vista ancestrals, molt anteriors a l'explosió de la ciència moderna en els últims 3 o 4 secles. Aqui hi ha alguna cosa que no quadre i que per inèrcia intel·lectual i cultural no acabem de veure bé. Es possible re-interpretar l’espiritualitat en el context de la visió del mon que la ciència moderna ens aporta? Intento explorar aquest camí.

dissabte, 13 de novembre de 2010

Language of Pipa



Language of Pipa, per Jiang Yan. Marevellosa melodia, del programa de ràdio "L'ofici de viure", que he robat del blog de la meva amiga Elisenda. Em sugereix una infinitat de coses que, òbviament, no puc expresar verbalment. Però una petita aproximació:

Tot l'Univers en un gra de sorra. Tot l'Amor en el gest més senzill. I l'Infinit en una melodia com aquesta.

Perquè tendim a pensar que l'Infinit és només lo infinitament gran. Però l'Infinit és, també, lo infinitament petit.

Per això el Zen reconeix la Grandesa de lo petit, de lo quotidià, d'allò que pasa despercebut, d'allò més ordinari i prosaic, d'allò que ningú li dona cap importància, però que és la substància mateixa de la nostre realitat més propera.

I aquesta música maravellosa és Infinita per lo "petita" que és. Simple, delicada i humil. I per això és Infinita! Quan cau l'egoisme, segurament queda molt poca cosa. Però, certament, aquesta música queda.

dimecres, 3 de novembre de 2010

Si aquesta ment està tan plena de soroll,
com podria la consciència,
arribar a ser la consciència de l’Univers sencer?


Hi ha una infinitat de coses que solament una ment silenciosa pot captar.

Quan presento el Budisme a no budistes, ho faig parlant del sofriment i la seva superació. Un aspecte molt important per la majoria de nosaltres! Cal no oblidar, però, l’aspecte positiu: l’expansió de la Consciència i la plenitud de vida. Qui no medita es perd un univers sencer!

dimarts, 2 de novembre de 2010

desenganxament

Intento explicar el desenganxament a persones que no són budistes i no me’n surto. Confonen desenganxament amb tornar-se fred, egoista, impassible, ‘de suro’. Potser pot servir aquest exemple?

Estava al metro i m’ha vingut un record molt agradable. N’he gaudit durant uns breus instants i després l’he deixat anar. Hagués pogut passar-me tot el trajecte agafat a aquest record, mantenint-lo, donant-li corda, donant-li voltes, afegint-hi imaginació, recreant-m’hi. Ja m’enteneu. No ho he fet. Simplement l’he acollit i l’he celebrat, i després l’he deixat anar, amb suavitat, deixant que marxés per si mateix. De cap manera he deixat de gaudir d’aquest record. Però tampoc m’hi he enganxat.

Però és que agafar-se a un record agradable (o el que sigui) satura i esgota la sensibilitat i un es torna pesat. En canvi, deixar anar, gaudir sense portar les coses a l’extrem, manté la sensibilitat viva, fresca, àgil, lliure. Permet volar. No hi ha un passatge del Tao-Te-King que parla d’això? El buscaré.

Companys budistes, no és això?

divendres, 29 d’octubre de 2010

I segueixo amb el problema de la Consciència, la meva identitat i la Realitat.

És indiscutible que la Realitat primordial, la ùnica de la qual puc estar absolutament segur, és Jo. Jo, que sóc Consciència, ara. Tot la resta, no són més que interpretacions. Allò que en dic Realitat objectiva ... només interpretacions i inferències, a partir d'allò que arriba a aquesta consciencia.

Tinc una impressió de l'espai, les distàncies, les formes, els colors, la tridimensionalitat. Però rés d'això existeix independentment de mi. La ciència va descubrint que tot això són només impulsos elèctrics en la retina, i el processament per les meves neurones. Per això un nen petit, encara que els ulls li funcionen, "no hi veu". Perquè el seu cervell encara no ha organitzat i après a processar el caos brutal d'estímuls i impulsos elèctrics, per poder percebre formes, distàncies, colors, trimensionalitat, etc. Un procès gens trivial!!!

Però perquè puc dir tot això? Tot això que dic sobre el cervell, tampoc és segur. De fet, ho dic a partir de l'interpretació mental de les percepcions que m'arriven.

Ni tan sols puc saber que tu, que estàs llegint aquest missatge, existeixes i també ets Consciència. Totes les meves percepcions m'indueixen a pensar que si. Però no en puc estar absolutament segur. Només puc estar segur de que Jo sóc.

Però també és evident que totes les meves percepcions encaixen i prenen sentit si les interpreto pensant que existeix una realitat objectiva, que aquest Jo està indisolublement unit a aquest organisme humà, que els altres organismes humans també tenen conciència, que hi ha un univers, i la matèria i l'energia, i unes forces, i un espai-temps, i un planeta, i altres éssers vius, etc. etc. etc.

A on és el Camí del Mig?

I, probablement, no sabrem mai què és aquesta Consciència. Un ull no es pot veure a si mateix.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

0064-04-94




Fa un any vàren fer obres per la línia 9 del metro i vàren tallar alguns arbres aprop del meu amic, el pi a sota del qual vaig començar a meditar (veure 14/03/2010). Vaig tenir molta por de que també el tallèssin a ell. Pero no, es vàren aturar a uns quants metres.

Avui he vist que no haig de patir. El meu pi està catalogat! Posa:

Arbre d'interès local.
Pi blanc (Pinus halepensis).
Número de catàleg: 0064-04-94.
Any aproximat de naixement: 1904.

Fins i tot té nom!

diumenge, 24 d’octubre de 2010



Bé a l’entrada d’ahir vaig intentar transmetre de forma una mica poètica, la fascinació que sento per aquestes formes tan intrigants produides per la interacció entre l’aigua i la sorra i que em va portar a dedicar-me a la seva investigació, ara fa 24 anys. Per si li interessa a algú, puc intentar explicar-ho d’una forma senzilla i breu.

Evidentment, encara que de vegades sembli el contrari, aquestes formes no les ha dibuixat ningú. Després d’anys d’estudis i d’alguna que altre controvèrsia, avui creiem que són degudes a l’auto-organització (selforganization). Aquesta és una de les característiques dels anomenats sistemes complexos. Sistemes formats per molts elements amb unes certes propietats, capaços d’interactuar entre ells. D’aquesta interacció, espontàniament, en surten amb el temps noves propietats de la col•lectivitat que no tenen rés a veure amb les propietats dels elements individuals, propietats que anomenem “emergents”, amb unes lleis pròpies i una dinàmica pròpia, diferent de la dels individus.

Això passa en les platges. Milions i milions de granets de sorra i milions i milions de molècules d’aigua. Interactuen entre si d’una forma senzilla: l’aigua arrossega la sorra i, a la vegada, la forma que adopta el fons afecta a com es mou l’aigua. És un peix que es mossega la cua: no se sap qui és primer, l’ou o la gallina, l’aigua o al sorra. Degut a aquesta interacció, la morfologia va canviant amb el temps i el sistema aigua-sorra pot adoptar molts patrons possibles (patterns). Això vol dir que el fons pot adoptar moltes formes i la manera en que es mou l’aigua, l’estructura dels corrents, també. Això es produeix seguint unes lleis molt precises, les del moviment de l’aigua i la sorra, derivades de les lleis de Newton del moviment, però a la vegada, està ple d’atzar (des del punt de vista humà), de fets fortuïts, com quan tirem uns daus. Però no tots aquests patrons són equivalents. Algun d’ells causa una retroalimentació positiva (positive feedback), és a dir, la forma que adopta el fons reforça els corrents, i els corrents reforcen la forma del fons, portant sorra allà on ja n’hi ha molta, i traient-ne d’allà on n’hi ha poca. Això es produeix perquè les onades peten més fort allà on les aigües són més somes, i això afecta als corrents. Llavors els corrents arrenquen sorra d’uns punts i la transporten fins uns altres. Però al final aquells patrons, aquelles maneres d’interactuar l’aigua i la sorra, que causen una retroalimantació positiva més forta són les que dominen i produeixen aquestes formes intrigants que veiem. Per dir-ho d'una altre manera, aquestes formes que veiem corresponen a la manera en que l'aigua i la sorra cooperen de manera més eficaç.

La idea és essencialment aquesta. Però demostrar-ho no és fàcil. S’ha de controlar com es propaguen les onades, com canvien quan s’acosten a la platja. Les onades porten energia, i aquesta energia s’allibera quan peten, prop de la platja, i produeix corrents. Aquests corrents arrenquen sorra d’uns punts, l’arrosseguen i la dipositen a uns altres. S’ha de conèixer bé, amb precisió, aquest procés. Controlant quanta sorra s’arranca o es diposita a cada punt de la platja es pot entendre, finalment, com i perquè es generen aquestes formes. Fer tot això requereix moltes matemàtiques, moltes equacions. A l’entrada d’ahir vaig escriure’n només una, la que per a mi és més emblemàtica, que en diem: “l’equació d’evolució del fons” (BEE: Bottom Evolution Equation).



Qui ha dibuixat aquestes enpremptes en la sorra del fons del mar?



Qui ha dibuixat aquestes ondulacions en la forma de la platja?



Qui ha dibuixat aquesta forma tan intrigant a la línea de la costa?


M'he dedicat 24 anys a mirar de dexifrar el diàleg entre les onades i la sorra. I crec que diuen això:

dijous, 21 d’octubre de 2010

dimecres, 13 d’octubre de 2010

Sesshin a Egino

Molt de mal a les cames durant zazen, i mantenir-me present a la meva realitat: el mal a les cames. I també un petit poema:

El meu cos és l’univers sencer.
Tu que has entrat a la meva vida,
com podria rebutjar-te?

divendres, 1 d’octubre de 2010

Aquesta tradició oriental i mil•lenària del budisme zen, confrontada amb la civilització europea del segle XXI, amb la civilització de les comunicacions i d’internet, amb la ciència i la tecnologia.

Aquesta tradició del zen, arrelada i practicada per un científic occidental, educat en el marc estricte del pensament matemàtic basat en l’empirisme.

Aquesta tradició del zen, redescoberta en el cor mateix de la tradició cristiana.

No és extraordinari? Havia passat algun cop abans, exactament com ara, aquí, l’1 d’octubre de 2010, a les 9h13’?

No és extraordinari? Això, només això, ja és suficient per omplir de sentit tota una vida!

dilluns, 27 de setembre de 2010

absència

M’he imaginat la teva mort.
Avui t’hem incinerat i jo he tornat a casa nostre.
I tu no hi eres. No hi seràs mai més.

De cop em trobo com als divuit anys,
quan encara no hi eres.
I em pregunto si has existit mai...

Budisme, impermanència, vacuitat ... ja m’ho sé tot això.
Però, engolit per el vertigen,
caic en un pou insondable.

diumenge, 26 de setembre de 2010

tardor

Quan més gran em faig, i més depresa em passa el temps, més s'em apropa la tardor amb l'hivern, i amb la primavera i amb l'estiu. I amb les fulles que cauen ja hi vec la primavera. I amb la mort hi vec la vida. Són els batecs d'un mateix palpitar, inspiració i expiració d'un mateix respirar.

dimarts, 21 de setembre de 2010

Husein Derajshan

Acabo de llegir al diari La Vanguardia d’avui que Husein Derajshan està empresonat a Iran i se li ha demanat la pena de mort, simplement per fer el que fem nosaltres: expressar lliurement el nostre pensament a través d’algun blog.

Des d’aquest blog, voldria fer un clam per la llibertat d’expressió i denunciar, un cop més, que s’utilitzi a les religions per manipular, oprimir i, fins hi tot assassinar, a les persones (en nom de Déu!!).

Sóc conscient que els continguts d’aquest blog són un delicte en alguns països. En aquest país, fa unes quantes dècades hagués tingut problemes greus, i fa pocs segles m’haguessin cremat. Això encara passa en alguns països! (crec que el volen penjar).

Us invito a prendre consciència d’això, un cop més, fer-ne difusió i lluitar per canviar aquesta situació per tots els mitjans que puguem.

http://freehoder.wordpress.com/

diumenge, 12 de setembre de 2010

rendir-se

Sovint parlo de la “rendició” o l’”entrega total” en aquest blog, una actitud que per a mi és fonamental. No voldria que es mal interpretés. Quan parlo de rendició no vull pas dir passivitat, passivitat davant de les adversitats o els problemes o les injustícies, etc. Res de tot això!

Quan parlo de rendició vull dir acceptació de la Realitat tal com és. D’allò que és, sense condicions, sense reserves. No discutir amb la Realitat (Això ho expliquen molt bé Toni Parsons, o Byron Katie, o el mateix Ramana Maharshi). Si tinc fred em poso un jersei, però no m’amoïno perquè això contaria les meves expectatives. Si em diagnostiquen un càncer, procuro buscar-me un tractament i viure el millor possible el temps de vida que em quedi, però no em crispo, no començo a menjar-me el coco, no em desespero, no em deprimeixo .... Si hi ha injustícia, procuro lluitar contra la injustícia, però mai amb odi, lluitar simplement perquè és el meu deure. Puc lluitar molt, però interiorment haver-me rendit. Paradoxa! Però és així ....Rendició vol dir moltes coses. Per exemple, acceptar la meva pròpia realitat: el meu origen, les meves arrels, la meva família, la meva vida passada, els meus defectes, els meus errors, les meves virtuts, tot allò que jo sóc. Abraçar Tota la meva realitat. Lo agradable, lo desagradable. No queixar-me mai interiorment de res. Això no vol dir que si una cosa no m’agrada, la intenti canviar. Com quan tinc fred i em poso un jersei, o tinc gana i menjo. Però no m’enfado amb el fred o amb la gana.

L’entrega és semblant. Un (el?) punt central de la tradició cristiana és que Jesús s’entrega per la salvació de tota la humanitat. Els sants de la tradició cristiana entreguen la seva vida, tot allò que són i tenen per els demés. Suporten qualsevol cosa que la vida els hi porta, oferint-ho a Déu per la salvació de tothom. Els místics s’abandonen totalment a la voluntat de la Divinitat. Els bodissatves de la tradició budista renuncien al seu propi alliberament per tal de poder ajudar a tots els éssers a alliberar-se. Llavors, acceptar la realitat és posar la pròpia voluntat en mans del Poder Superior, és a dir entregar-se. Això vol dir renunciar a tota idea de profit, és karma ioga, fer allò que cal fer a cada moment, independentment que sigui agradable o no. L’entrega pot ser espectacular (la mort, per exemple) o insignificant (escoltar amb atenció, paciència i afecte a un alumne que ve a plantejar un dubte) . Però l’actitud pot ser la mateixa.

Llavors per a mi, rendir-se i entregar-se és simplement una altre forma de dir “renunciar a l’ego”, deixar caure l’ego. Deixar expectatives, deixar qualsevol desig de possessió, de guany, qualsevol orgull o presumpció o superioritat (i inferioritat, també!), perdonar sempre, abandonar tot odi, rancúnia, etc etc etc.

Rendir-me i entregar-me és una actitud amb la que intento viure cada dia, cada moment de la meva vida, juntament amb mantenir l’atenció, estar present en el moment. Però molt especialment, ho practico en certs moments, com un moviment de l’esperit. Llavors, aquest moviment és la porta d’accés a la consciencia de la meva naturalesa de Buda. És despullar-me de tot, deixar caure qualsevol reserva, qualsevol engany, qualsevol trampa, quedar-me totalment nu, abandonar la meva voluntat, qualsevol desig, qualsevol rancúnia, qualsevol por, tots els esquemes i conceptes, abandonar tot, quedar-me totalment buit. I mirar de front a Allò sense nom, en silenci, amb un lleu somriure interior, amb tendresa. Això mateix ja és llum. I es nota una pressió en el pit, com quan notes el sentiment d’estimar, i alguna cosa s’obre en el centre del pit. I d’aquest punt alguna cosa s’expandeix i s’expandeix i abraça tot i tothom. I això és llum i pau i serenitat i amor. Però tot això, quan funciona, és qüestió d’un segon. Es com obrir una aixeta i que surti l’aigua. És simplement fer el moviment interior de donar-se, mirar i centrar-se en el pit i experimentar l’expansió i la llum i la pau.

dissabte, 11 de setembre de 2010

La figuera



Cullo figues de la figuera. El meu pare, que la va plantar, està aquí ben present. Gassho.

De petit vaig ser educat en la tradició cristiana. M'ensenyàven que el pas de les religions politeistes a les (LA) religió monoteistes era un gran avenç. Ara vec que això no necessàriament és així. Crec que molt sovint confonien religió politeista amb sapiguer veure La Divinitat en cada èsser, en cada força, en cada aspecte de l'Univers.

divendres, 10 de setembre de 2010

zazen

Zazen té moltes portes. Entres per la respiració, o per la postura, o per la música (soroll?) del guitarrista del pis de dalt, o per observar els pensaments, o el mal als genolls, o el sentiment-actitud de rendir-te o entregar-te .... Però arriba un moment que tot és U. Tot s'unifica. Respiració, postura, sorolls, pensaments, entrega. Tot encaja al seu lloc. La respiració es converteix en la postura, i la postura es converteix en la respiració. I els sorolls et trespasen i, tal com entren, surten, sense trencar el silenci. I no fa falta rendir-te, entregar-te. Tot és entrega, sense esforç, de forma natural. El cos és l'esperit, l'esperit és el cos. I et tornes tot tu d'una peça. Sòlid i buid. No hi ha rés, però TOT és Aquí.

divendres, 20 d’agost de 2010

Siempre que me invites, saltaré dentro de tu sueño. Te seguiré por el túnel, a la oscuridad, al pozo más oscuro del sufrimiento. Te encontraré allí, te tomaré de la mano, y lo atravesaremos juntos para salir a la luz. No hay lugar al que no iré. Soy todo, en todas partes. Mientras haya una persona sufriendo, es mi sufrimiento. Amarte a tí es simplemente amarme a mi misma.

dijous, 19 d’agost de 2010

Pero hagamos o no la experiencia de nuestra verdadera naturaleza, lo que existe allí, más allá de la conciencia, verdaderamente existe, y es en ese lugar donde tenemos que establecer el fundamento de nuestra práctica.

dimarts, 3 d’agost de 2010

dissabte, 17 de juliol de 2010

Buda del temple Sing'an, Shanghai

L'amor que experimento és tan gran que no puc evitar expressar-lo.
Si no ho fes crec que em posaria malalt, rebentaria, no ho podria aguantar.
En efecte, és veritat el que m'ensenyava l'Antonio Blay: Jo soc Amor.
Experimento que Jo soc això, aquesta és la meva naturalesa. Estimar no és cap esforç, el que és un esforç insuportable és no estimar. Quan haig de defensar aquest petit individuo mitjançant la discussió i el conflicte, això és un malson. Quan puc oblidar-me'n i deixar caure totes les barreres, això és una meravella.

I aquest Amor impersonal i omnipresent es dirigeix cap a la meva companya i és Total.
Es per a Ella i és Universal, alhora. I es dirigeix cap a la meva neta, i també és Total. I es dirigeix cap a la meva filla, i segueix sent Total. I el meu fill, i el meu alumne, i la meva amiga, i el meu col·lega, i aquell roure estimat, i el meu veler, i el meu país, i la meva mar, i el meu gat. I la meva mare Terra, i el meu pare, el Sol. Tot l'Amor, per a Ella.

divendres, 11 de juny de 2010

Quan et vingui la necessitat de discutir, recorda que la veritat no necessita defensa. Es defensa per si sola! Llavors, què estàs defensant?
M'havia separat. El cami de tornada a casa? Com sempre, la paraula clau, el 'password': rendir-me.
El dolor siempre se está yendo; es una historia del pasado. Todo el dolor que hemos sufrido, todo el dolor que cualquier ser humano sobre este planeta ha sufrido jamás, se ha ido en este mismo momento. Vivimos en un estado de gracia.

divendres, 4 de juny de 2010

dimarts, 30 de març de 2010

He passat un ‘mal’ dia.
Insomni la nit anterior,
egoisme, ansietat, depressió, por.

Gassho davant del Buda, al dojo.
I tot s’ha dissipat.

Jo no se de on m’ha vingut de cop aquesta força, aquesta pau, aquesta serenitat.
Tots els dimonis han marxat i ja no queda egoisme.
Sense egoisme no hi ha ansietat ni por, només llum.
De on m’ha vingut aquesta força, aquesta pau, aquesta serenitat?

Serà la intercessió compassiva del Buda?
Serà la força de la meditació de milers i milers de practicants,
de Sants, Savis i Budes durant tants anys?
Seran les hores i hores que m’he passat assegut en zazen?

Però és que la Seva mirada compassiva,
és la meva pròpia mirada.
Com no hauria d’ajudar-me?

dimarts, 16 de març de 2010

Adagio d’Albinioni.



Aquesta era la música que més li agradava a la meva mare els darrers anys de la seva vida. I que profundament trista que és!

L’escolto un cop més, i em ve tota la soledat que vivia la meva mare. I veig que era immensa. Vaig estar prou al seu costat en aquella etapa? I per única resposta, un dolor punxant en el pit.

Quanta soledat hi ha al mon!

I m’adono que això només te una solució: abraçar el moment present. Abraçar el moment present és abraçar, ara, a la meva mare. Abraçar el moment present és abraçar-te, ara, a tu que estàs aquí.

diumenge, 14 de març de 2010


Céllecs.

L'arbre del començament de la meditació.

Recolçat en aquest arbre vaig començar a meditar el setembre del 1984, cada día pe'l matí. En aquell temps aquest arbre quedàva molt amagat en un racó del jardi de Torre Girona, a l'antiga Escola d'Enginyers de Camins de Barcelona, al costat de un mur que ara ja no hi és, rodejat de matolls i altres arbres. Ara queda totalment descuvert, integrat en el Campus Nord de la Universitat Politècnica. És un pi tan gran i té un tronc tan gruixut, que en 25 anys a penes ha canviat. Es un gran amic. Ara cada día, quan vaig a treballar, passo pe'l seu costat, el saludo i el toco. I li explico com em sento, en un llenguatge que tan sols ell i jo entenem.

dissabte, 27 de febrer de 2010

La Consciència Universal és com un immens núvol de vapor d’aigua. Les consciències individuals son com el vapor que s’ha condensat en petites gotetes d’aigua. Quan la gota perd la noció del seu origen i es percep separada, llavors hi ha egoisme. Quan reconeix la seva naturalesa, hi ha il·luminació. I al final, la gota sempre s’acaba evaporant i retorna a la fon.

dilluns, 15 de febrer de 2010

I segueixo amb el misteri de la consciència. Deixem que l’especulació intel·lectual faci el seu paper. Admetem la ‘hipòtesi materialista’, és a dir, que la consciència és una propietat emergent del cervell, del sistema complex (http://es.wikipedia.org/wiki/Sistema_complejo)
format per les connexions electroquímiques entre neurones, lo qual no deixa de ser un gran misteri. Llavors un es pregunta: i altres sistemes complexos, no podrien també ‘generar consciència’? Òbviament, el cervell d’altres animals superiors. Però i un arbre? No té sistema nerviós, i no es pot moure voluntàriament, però és innegable que el conjunt de les seves cèl·lules, les seves molècules i àtoms, constitueixen un sistema complex, autoorganitzat i amb moltes propietats emergents. Llavors, perquè no pot generar consciència? I si els humans tenim consciència, perquè el teixit social, el conjunt de la humanitat, que és un sistema extremadament complex amb multitud de connexions i interaccions a tots nivells, no pot generar consciència, una consciència global humana? Sobretot ara, a la societat globalitzada. I finalment, si l’Univers és la complexitat de les complexitats, a totes les escales de longitud i temps, que sabem que genera, com a mínim, la consciència dels humans, perquè no hauria de generar també auto-consciència a nivell global, una Consciència Universal? Si admetem el misteri de que de la complexitat del cervell humà en pugui emergir la consciència, perquè no podem admetre que de la complexitat de l’Univers en conjunt no en pugui emergir una consciència universal?

Però llavors a on s’experimenta aquesta Consciència Universal? ‘Qui’ l’experimenta? A on és? S’obre tot un mon fascinant i misteriós. Pot ser tenen raó aquells que creuen en un ‘Deu personal’? Que passa amb la consciència humana en el moment de la mort? Es fon en aquesta Consciència Universal? Que és el creixement espiritual? Potser un connectar la consciència humana individual amb la Consciència Universal? O la Consciència Universal que es bolca en un individuo humà?

És allò de que som un gotet ple d’aigua de l’oceà infinit. Pot ser sóc una goteta de la Consciència Universal que s’ha condensat en aquest organisme humà. Llavors, es tanca el cercle, i havent partit de la ‘hipòtesi materialista’ piquem l’ullet a la ‘hipòtesi espiritualista’. No serà per aquí el camí del mig, que tant he anat buscant en els últims mesos?

dissabte, 6 de febrer de 2010

Qui sóc? Una propietat emergent d’aquest organisme humà? O un ser espiritual que s’ha encarnat en aquest organisme humà?

Si sóc una propietat emergent de la matèria i l’energia d’aquest organisme, com s’explica la sensació de donar-se compta, la noció de identitat? És que un sistema de connexions de neurones (com una mena d'ordinador, per exemple), per complex que sigui, pot sentir, pot ser conscient de si mateix?

Si sóc un ser espiritual, com puc interactuar amb la matèria i l’energia, si la matèria i l’energia és un sistema tancat? Segons la Mecànica, només una força pot alterar el moviment d’un cos, i una força només la pot fer un altre cos. Així, rés extramaterial (incluint, és clar, l’energia) pot afectar a la matèria. Potser la Mecànica Quàntica obre una porta, amb el seu principi d’indeterminació?

No hi haurà un 'camí del mig'?

diumenge, 31 de gener de 2010

sesshin a la Garrotxa

En aquest mon actual tan tecnològic en que tots estem “connectats a”, ens hem desconnectat de la nostre naturalesa verdadera. La paraula clau per reconnectar-nos és: “desenganxament”. I com es fa? Practicant zazén. Així l’home, que ha conquerit l’espai, el més profund de l’oceà i els cims de les muntanyes més altes, s’ha oblidat de girar la mirada cap a dintre seu. I per això ho acaba perdent tot.

dimarts, 19 de gener de 2010

I de sobte, caminant per Barcelona,
el crit d’una gavina.
El meu amic el mar, el meu veler,
són Aquí.