Temps de tardor, temps d'absència.
Pel desert camino més enllà de la
depressió (ja sense medicació),
més enllà de l'egoisme i del no
egoisme. Temps de desconcert.
Em vull rendir i no puc:
em costa acceptar que Allà on abans hi
era Ella,
ara no hi ha res ni ningú. Voler és
no rendir-se.
Només queda zazen, que es torna taulo
de salvació.
El meu zazen que es torna de vegades
res,
de vegades llum.
I per damunt de tot, rendir-me i
acceptar que no accepto.
I en el lloc i el moment més
inesperats, mirant de reüll,
crec endevinar el Seu somriure tan
tendre i lluminós.
I, un cop més, m'adono que passi el
que passi,
no em moc d'Aquí ni un mil·límetre.