dimarts, 30 de novembre del 2010

Re-interpretar l'espiritualitat

L’espiritualitat ha estat basada en tradicions religioses vinculades a una explicació del mon, a una cosmogonia. Però la ciència moderna ha anat desplaçant cada cop més aquests punts de vista. Pensàvem que la Terra era el centre de l’Univers, ara sabem que no. Pensàvem que la humanitat tenia 8.000 anys, ara sabem que no. I així amb tantes coses.

Alguns, davant del fracàs de les religions per explicar l’Univers, opten per l’ateisme i fugen de qualsevol espiritualitat.

Altres, practicants d’alguna forma d’espiritualitat, intenten desqualificar la ciència, o en fan una interpretació poc rigorosa, o s’apunten a “pseudociències”.

No hi haurà un camí del mig? Les religions estan basades en conceptes i punts de vista ancestrals, molt anteriors a l'explosió de la ciència moderna en els últims 3 o 4 secles. Aqui hi ha alguna cosa que no quadre i que per inèrcia intel·lectual i cultural no acabem de veure bé. Es possible re-interpretar l’espiritualitat en el context de la visió del mon que la ciència moderna ens aporta? Intento explorar aquest camí.

dissabte, 13 de novembre del 2010

Language of Pipa



Language of Pipa, per Jiang Yan. Marevellosa melodia, del programa de ràdio "L'ofici de viure", que he robat del blog de la meva amiga Elisenda. Em sugereix una infinitat de coses que, òbviament, no puc expresar verbalment. Però una petita aproximació:

Tot l'Univers en un gra de sorra. Tot l'Amor en el gest més senzill. I l'Infinit en una melodia com aquesta.

Perquè tendim a pensar que l'Infinit és només lo infinitament gran. Però l'Infinit és, també, lo infinitament petit.

Per això el Zen reconeix la Grandesa de lo petit, de lo quotidià, d'allò que pasa despercebut, d'allò més ordinari i prosaic, d'allò que ningú li dona cap importància, però que és la substància mateixa de la nostre realitat més propera.

I aquesta música maravellosa és Infinita per lo "petita" que és. Simple, delicada i humil. I per això és Infinita! Quan cau l'egoisme, segurament queda molt poca cosa. Però, certament, aquesta música queda.

divendres, 5 de novembre del 2010

dimecres, 3 de novembre del 2010

Si aquesta ment està tan plena de soroll,
com podria la consciència,
arribar a ser la consciència de l’Univers sencer?


Hi ha una infinitat de coses que solament una ment silenciosa pot captar.

Quan presento el Budisme a no budistes, ho faig parlant del sofriment i la seva superació. Un aspecte molt important per la majoria de nosaltres! Cal no oblidar, però, l’aspecte positiu: l’expansió de la Consciència i la plenitud de vida. Qui no medita es perd un univers sencer!

dimarts, 2 de novembre del 2010

desenganxament

Intento explicar el desenganxament a persones que no són budistes i no me’n surto. Confonen desenganxament amb tornar-se fred, egoista, impassible, ‘de suro’. Potser pot servir aquest exemple?

Estava al metro i m’ha vingut un record molt agradable. N’he gaudit durant uns breus instants i després l’he deixat anar. Hagués pogut passar-me tot el trajecte agafat a aquest record, mantenint-lo, donant-li corda, donant-li voltes, afegint-hi imaginació, recreant-m’hi. Ja m’enteneu. No ho he fet. Simplement l’he acollit i l’he celebrat, i després l’he deixat anar, amb suavitat, deixant que marxés per si mateix. De cap manera he deixat de gaudir d’aquest record. Però tampoc m’hi he enganxat.

Però és que agafar-se a un record agradable (o el que sigui) satura i esgota la sensibilitat i un es torna pesat. En canvi, deixar anar, gaudir sense portar les coses a l’extrem, manté la sensibilitat viva, fresca, àgil, lliure. Permet volar. No hi ha un passatge del Tao-Te-King que parla d’això? El buscaré.

Companys budistes, no és això?