diumenge, 30 de desembre de 2012

Nadal també és això. 

Festes de Nadal, celebracions (de què?) i reunions familiars. I sobretot molt de menjar i, també, com cada dia de l'any, molta gana com podem veure en aquesta foto. No cal dir rés més. Aqui deixo el koan. I recomenar l'entrada del blog nube-agua:

http://nube-agua.blogspot.com.es/2012/12/diez-mil.html#links

Ego - Thich Nhat Hanh




Absència d'ego és no-separació. No separació és compassió.
Video extraòrdinari que he vist al blog germà http://musgodeestrellas.blogspot.com.es/

 

diumenge, 23 de desembre de 2012

Il n'y a pas amour heureux- Georges Brassens.




No n’hi ha d’amor feliç.



Mai hi ha rés guanyat en l’home, ni la seva força, ni la seva feblesa ni el seu cor.
I quan creu obrir els seus braços, la seva ombra és la d’una creu.
I quan vol abraçar la felicitat, la trenca.
La seva vida és un estrany i dolorós divorci.

No n’hi ha d’amor feliç.


La seva vida se sembla a aquests soldats sense armes vestits per un altre destí,
de que els pot servir de llevar-se d’hora?
Ells que tornem a trobar pel vespre desarmats i incerts.
Digues aquestes paraules vida meva i retingues les teves llàgrimes.

No n’hi ha d’amor feliç.


El bell amor meu, la meva ferida, et porto en mi com un ocell ferit,
i aquests ens veuen passar sense saber rés.
Repetint després de mi les paraules que he escrit i que pels teus grans ulls
ben aviat varen morir.

No hi ha d’amor feliç.


El temps d’aprendre a viure ara ja és massa tard,
com ploren en la nit els nostres cors units,
quant de penediment per pagar una il·lusió.
Quant de sofriment per la més petita cançó,
quantes llàgrimes per uns acords de guitarra.

No hi ha d’amor feliç

Dedicada a la meva amiga  Elisenda, que me la cantava amb la guitarra, quan erem molt joves. La vida ens va separar, però també ella és aqui, ara.

dijous, 13 de desembre de 2012



Aquesta fulla groga
que acaba de caure,
quanta llum que té!

La vida té els seus alts i baixos. Però com a substrat experimento un estat de gràcia permanent i sorprenent,  i em pregunto quin és el seu origen.  La meva intuïció apunta cap aquí. 

De vegades sento a dir: “Això no ho perdonaria mai”.  Aquesta és una frase que per a mi no existeix, ni en el discurs, ni en el cor. I l’altre cara de la moneda, tampoc existeix: això no m’ho perdonaria mai. Perdonar tot, sempre, incondicionalment. I sentir-se perdonat, per “grossa que l’hagi feta”, sempre, incondicionalment. Crec que és viure això, profundament,  totalment. 

Això no vol dir que no procuri complir amb el deure ètic de lluitar contra la injustícia, contra el ministre Wert, posem pel cas. Però, mai, mai, mai permetre que la més mínima ombra d’odi enterboleixi  el meu actuar. Odi que, com tothom (suposo) de vegades experimento. Però que sempre, tan aviat com arriba, el deixo anar. Sempre. 

Aquesta pot ser una resposta. Però en el fons, és igual. Qualsevol pràctica pot ser pràctica d’Il·luminació. Tot depèn, només, d’una cosa que no hi ha forma de dir-la amb paraules. I en qualsevol cas però, quan arribi la Il·luminació, que ens trobi asseguts en zazen.