dilluns, 27 de setembre de 2010

absència

M’he imaginat la teva mort.
Avui t’hem incinerat i jo he tornat a casa nostre.
I tu no hi eres. No hi seràs mai més.

De cop em trobo com als divuit anys,
quan encara no hi eres.
I em pregunto si has existit mai...

Budisme, impermanència, vacuitat ... ja m’ho sé tot això.
Però, engolit per el vertigen,
caic en un pou insondable.

diumenge, 26 de setembre de 2010

tardor

Quan més gran em faig, i més depresa em passa el temps, més s'em apropa la tardor amb l'hivern, i amb la primavera i amb l'estiu. I amb les fulles que cauen ja hi vec la primavera. I amb la mort hi vec la vida. Són els batecs d'un mateix palpitar, inspiració i expiració d'un mateix respirar.

dimarts, 21 de setembre de 2010

Husein Derajshan

Acabo de llegir al diari La Vanguardia d’avui que Husein Derajshan està empresonat a Iran i se li ha demanat la pena de mort, simplement per fer el que fem nosaltres: expressar lliurement el nostre pensament a través d’algun blog.

Des d’aquest blog, voldria fer un clam per la llibertat d’expressió i denunciar, un cop més, que s’utilitzi a les religions per manipular, oprimir i, fins hi tot assassinar, a les persones (en nom de Déu!!).

Sóc conscient que els continguts d’aquest blog són un delicte en alguns països. En aquest país, fa unes quantes dècades hagués tingut problemes greus, i fa pocs segles m’haguessin cremat. Això encara passa en alguns països! (crec que el volen penjar).

Us invito a prendre consciència d’això, un cop més, fer-ne difusió i lluitar per canviar aquesta situació per tots els mitjans que puguem.

http://freehoder.wordpress.com/

diumenge, 12 de setembre de 2010

rendir-se

Sovint parlo de la “rendició” o l’”entrega total” en aquest blog, una actitud que per a mi és fonamental. No voldria que es mal interpretés. Quan parlo de rendició no vull pas dir passivitat, passivitat davant de les adversitats o els problemes o les injustícies, etc. Res de tot això!

Quan parlo de rendició vull dir acceptació de la Realitat tal com és. D’allò que és, sense condicions, sense reserves. No discutir amb la Realitat (Això ho expliquen molt bé Toni Parsons, o Byron Katie, o el mateix Ramana Maharshi). Si tinc fred em poso un jersei, però no m’amoïno perquè això contaria les meves expectatives. Si em diagnostiquen un càncer, procuro buscar-me un tractament i viure el millor possible el temps de vida que em quedi, però no em crispo, no començo a menjar-me el coco, no em desespero, no em deprimeixo .... Si hi ha injustícia, procuro lluitar contra la injustícia, però mai amb odi, lluitar simplement perquè és el meu deure. Puc lluitar molt, però interiorment haver-me rendit. Paradoxa! Però és així ....Rendició vol dir moltes coses. Per exemple, acceptar la meva pròpia realitat: el meu origen, les meves arrels, la meva família, la meva vida passada, els meus defectes, els meus errors, les meves virtuts, tot allò que jo sóc. Abraçar Tota la meva realitat. Lo agradable, lo desagradable. No queixar-me mai interiorment de res. Això no vol dir que si una cosa no m’agrada, la intenti canviar. Com quan tinc fred i em poso un jersei, o tinc gana i menjo. Però no m’enfado amb el fred o amb la gana.

L’entrega és semblant. Un (el?) punt central de la tradició cristiana és que Jesús s’entrega per la salvació de tota la humanitat. Els sants de la tradició cristiana entreguen la seva vida, tot allò que són i tenen per els demés. Suporten qualsevol cosa que la vida els hi porta, oferint-ho a Déu per la salvació de tothom. Els místics s’abandonen totalment a la voluntat de la Divinitat. Els bodissatves de la tradició budista renuncien al seu propi alliberament per tal de poder ajudar a tots els éssers a alliberar-se. Llavors, acceptar la realitat és posar la pròpia voluntat en mans del Poder Superior, és a dir entregar-se. Això vol dir renunciar a tota idea de profit, és karma ioga, fer allò que cal fer a cada moment, independentment que sigui agradable o no. L’entrega pot ser espectacular (la mort, per exemple) o insignificant (escoltar amb atenció, paciència i afecte a un alumne que ve a plantejar un dubte) . Però l’actitud pot ser la mateixa.

Llavors per a mi, rendir-se i entregar-se és simplement una altre forma de dir “renunciar a l’ego”, deixar caure l’ego. Deixar expectatives, deixar qualsevol desig de possessió, de guany, qualsevol orgull o presumpció o superioritat (i inferioritat, també!), perdonar sempre, abandonar tot odi, rancúnia, etc etc etc.

Rendir-me i entregar-me és una actitud amb la que intento viure cada dia, cada moment de la meva vida, juntament amb mantenir l’atenció, estar present en el moment. Però molt especialment, ho practico en certs moments, com un moviment de l’esperit. Llavors, aquest moviment és la porta d’accés a la consciencia de la meva naturalesa de Buda. És despullar-me de tot, deixar caure qualsevol reserva, qualsevol engany, qualsevol trampa, quedar-me totalment nu, abandonar la meva voluntat, qualsevol desig, qualsevol rancúnia, qualsevol por, tots els esquemes i conceptes, abandonar tot, quedar-me totalment buit. I mirar de front a Allò sense nom, en silenci, amb un lleu somriure interior, amb tendresa. Això mateix ja és llum. I es nota una pressió en el pit, com quan notes el sentiment d’estimar, i alguna cosa s’obre en el centre del pit. I d’aquest punt alguna cosa s’expandeix i s’expandeix i abraça tot i tothom. I això és llum i pau i serenitat i amor. Però tot això, quan funciona, és qüestió d’un segon. Es com obrir una aixeta i que surti l’aigua. És simplement fer el moviment interior de donar-se, mirar i centrar-se en el pit i experimentar l’expansió i la llum i la pau.

dissabte, 11 de setembre de 2010

La figuera



Cullo figues de la figuera. El meu pare, que la va plantar, està aquí ben present. Gassho.

De petit vaig ser educat en la tradició cristiana. M'ensenyàven que el pas de les religions politeistes a les (LA) religió monoteistes era un gran avenç. Ara vec que això no necessàriament és així. Crec que molt sovint confonien religió politeista amb sapiguer veure La Divinitat en cada èsser, en cada força, en cada aspecte de l'Univers.

divendres, 10 de setembre de 2010

zazen

Zazen té moltes portes. Entres per la respiració, o per la postura, o per la música (soroll?) del guitarrista del pis de dalt, o per observar els pensaments, o el mal als genolls, o el sentiment-actitud de rendir-te o entregar-te .... Però arriba un moment que tot és U. Tot s'unifica. Respiració, postura, sorolls, pensaments, entrega. Tot encaja al seu lloc. La respiració es converteix en la postura, i la postura es converteix en la respiració. I els sorolls et trespasen i, tal com entren, surten, sense trencar el silenci. I no fa falta rendir-te, entregar-te. Tot és entrega, sense esforç, de forma natural. El cos és l'esperit, l'esperit és el cos. I et tornes tot tu d'una peça. Sòlid i buid. No hi ha rés, però TOT és Aquí.