divendres, 29 d’octubre del 2010

I segueixo amb el problema de la Consciència, la meva identitat i la Realitat.

És indiscutible que la Realitat primordial, la ùnica de la qual puc estar absolutament segur, és Jo. Jo, que sóc Consciència, ara. Tot la resta, no són més que interpretacions. Allò que en dic Realitat objectiva ... només interpretacions i inferències, a partir d'allò que arriba a aquesta consciencia.

Tinc una impressió de l'espai, les distàncies, les formes, els colors, la tridimensionalitat. Però rés d'això existeix independentment de mi. La ciència va descubrint que tot això són només impulsos elèctrics en la retina, i el processament per les meves neurones. Per això un nen petit, encara que els ulls li funcionen, "no hi veu". Perquè el seu cervell encara no ha organitzat i après a processar el caos brutal d'estímuls i impulsos elèctrics, per poder percebre formes, distàncies, colors, trimensionalitat, etc. Un procès gens trivial!!!

Però perquè puc dir tot això? Tot això que dic sobre el cervell, tampoc és segur. De fet, ho dic a partir de l'interpretació mental de les percepcions que m'arriven.

Ni tan sols puc saber que tu, que estàs llegint aquest missatge, existeixes i també ets Consciència. Totes les meves percepcions m'indueixen a pensar que si. Però no en puc estar absolutament segur. Només puc estar segur de que Jo sóc.

Però també és evident que totes les meves percepcions encaixen i prenen sentit si les interpreto pensant que existeix una realitat objectiva, que aquest Jo està indisolublement unit a aquest organisme humà, que els altres organismes humans també tenen conciència, que hi ha un univers, i la matèria i l'energia, i unes forces, i un espai-temps, i un planeta, i altres éssers vius, etc. etc. etc.

A on és el Camí del Mig?

I, probablement, no sabrem mai què és aquesta Consciència. Un ull no es pot veure a si mateix.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

0064-04-94




Fa un any vàren fer obres per la línia 9 del metro i vàren tallar alguns arbres aprop del meu amic, el pi a sota del qual vaig començar a meditar (veure 14/03/2010). Vaig tenir molta por de que també el tallèssin a ell. Pero no, es vàren aturar a uns quants metres.

Avui he vist que no haig de patir. El meu pi està catalogat! Posa:

Arbre d'interès local.
Pi blanc (Pinus halepensis).
Número de catàleg: 0064-04-94.
Any aproximat de naixement: 1904.

Fins i tot té nom!

diumenge, 24 d’octubre del 2010



Bé a l’entrada d’ahir vaig intentar transmetre de forma una mica poètica, la fascinació que sento per aquestes formes tan intrigants produides per la interacció entre l’aigua i la sorra i que em va portar a dedicar-me a la seva investigació, ara fa 24 anys. Per si li interessa a algú, puc intentar explicar-ho d’una forma senzilla i breu.

Evidentment, encara que de vegades sembli el contrari, aquestes formes no les ha dibuixat ningú. Després d’anys d’estudis i d’alguna que altre controvèrsia, avui creiem que són degudes a l’auto-organització (selforganization). Aquesta és una de les característiques dels anomenats sistemes complexos. Sistemes formats per molts elements amb unes certes propietats, capaços d’interactuar entre ells. D’aquesta interacció, espontàniament, en surten amb el temps noves propietats de la col•lectivitat que no tenen rés a veure amb les propietats dels elements individuals, propietats que anomenem “emergents”, amb unes lleis pròpies i una dinàmica pròpia, diferent de la dels individus.

Això passa en les platges. Milions i milions de granets de sorra i milions i milions de molècules d’aigua. Interactuen entre si d’una forma senzilla: l’aigua arrossega la sorra i, a la vegada, la forma que adopta el fons afecta a com es mou l’aigua. És un peix que es mossega la cua: no se sap qui és primer, l’ou o la gallina, l’aigua o al sorra. Degut a aquesta interacció, la morfologia va canviant amb el temps i el sistema aigua-sorra pot adoptar molts patrons possibles (patterns). Això vol dir que el fons pot adoptar moltes formes i la manera en que es mou l’aigua, l’estructura dels corrents, també. Això es produeix seguint unes lleis molt precises, les del moviment de l’aigua i la sorra, derivades de les lleis de Newton del moviment, però a la vegada, està ple d’atzar (des del punt de vista humà), de fets fortuïts, com quan tirem uns daus. Però no tots aquests patrons són equivalents. Algun d’ells causa una retroalimentació positiva (positive feedback), és a dir, la forma que adopta el fons reforça els corrents, i els corrents reforcen la forma del fons, portant sorra allà on ja n’hi ha molta, i traient-ne d’allà on n’hi ha poca. Això es produeix perquè les onades peten més fort allà on les aigües són més somes, i això afecta als corrents. Llavors els corrents arrenquen sorra d’uns punts i la transporten fins uns altres. Però al final aquells patrons, aquelles maneres d’interactuar l’aigua i la sorra, que causen una retroalimantació positiva més forta són les que dominen i produeixen aquestes formes intrigants que veiem. Per dir-ho d'una altre manera, aquestes formes que veiem corresponen a la manera en que l'aigua i la sorra cooperen de manera més eficaç.

La idea és essencialment aquesta. Però demostrar-ho no és fàcil. S’ha de controlar com es propaguen les onades, com canvien quan s’acosten a la platja. Les onades porten energia, i aquesta energia s’allibera quan peten, prop de la platja, i produeix corrents. Aquests corrents arrenquen sorra d’uns punts, l’arrosseguen i la dipositen a uns altres. S’ha de conèixer bé, amb precisió, aquest procés. Controlant quanta sorra s’arranca o es diposita a cada punt de la platja es pot entendre, finalment, com i perquè es generen aquestes formes. Fer tot això requereix moltes matemàtiques, moltes equacions. A l’entrada d’ahir vaig escriure’n només una, la que per a mi és més emblemàtica, que en diem: “l’equació d’evolució del fons” (BEE: Bottom Evolution Equation).



Qui ha dibuixat aquestes enpremptes en la sorra del fons del mar?



Qui ha dibuixat aquestes ondulacions en la forma de la platja?



Qui ha dibuixat aquesta forma tan intrigant a la línea de la costa?


M'he dedicat 24 anys a mirar de dexifrar el diàleg entre les onades i la sorra. I crec que diuen això:

dijous, 21 d’octubre del 2010

En temps de sequera,
caminar és el treball.
En temps de collita,
el treball és deixar anar.

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Sesshin a Egino

Molt de mal a les cames durant zazen, i mantenir-me present a la meva realitat: el mal a les cames. I també un petit poema:

El meu cos és l’univers sencer.
Tu que has entrat a la meva vida,
com podria rebutjar-te?

dimecres, 6 d’octubre del 2010

divendres, 1 d’octubre del 2010

Aquesta tradició oriental i mil•lenària del budisme zen, confrontada amb la civilització europea del segle XXI, amb la civilització de les comunicacions i d’internet, amb la ciència i la tecnologia.

Aquesta tradició del zen, arrelada i practicada per un científic occidental, educat en el marc estricte del pensament matemàtic basat en l’empirisme.

Aquesta tradició del zen, redescoberta en el cor mateix de la tradició cristiana.

No és extraordinari? Havia passat algun cop abans, exactament com ara, aquí, l’1 d’octubre de 2010, a les 9h13’?

No és extraordinari? Això, només això, ja és suficient per omplir de sentit tota una vida!