dijous, 23 de juliol de 2009

Bakti

Quan m’entrego i em rendeixo davant Teu,
ja sé que davant meu,
molt probablement
no hi ha ningú.

Però alguna cosa a l’Univers ressona ...
Jo no sé què és,
però si sé que totes i cada una de les meves cèl·lules,
entren en ressonància i s’inflamen.

Si en aquest incendi, el tu i el jo desapareixen,
llavors, què importa que no hi hagi ningú?

diumenge, 19 de juliol de 2009


Avui, ara, és com si tot acabés i tot comencés de nou. El meu veler i jo estem fondejats a Cala Castell, al nord de Palamós. Es l’hora baixa, el sol va a la posta. Els meus antics dimonis ja han vingut. Ara, a poc a poc, els meus àngels antics van venint, també. Tots ens reunim aquí, a tots els abraço, sota aquest cel d’un blau tan intens, a la bora d’aquesta pineda – cigarres incloses -, al vaivé de l’onatge de fons que ha anat minvant. Tot és nou, i tot és antic. La mar va adoptant un to daurat, de les penyes i el sol. No voldria pas que aquest capvespre i la nit que s’acosta fugissin. Però jo ja sé el secret perquè no fugin. L’hora màgica s’acosta. De fet, ja fa hores que és l’hora màgica a bord d’aquest veler, a Cala Castell.