divendres, 30 de desembre del 2011


Caminant pel bosc, tot d'una m'adono que tot el Montseny cap en mi.
Si ara no hi ha separació, com és que després apareix?
Comença un any nou. Ja no tinc temps per perdre.


Vull acabar l'any amb aquesta cançó que m'impressiona molt, Txoria Txori. És un cant a la llibertat, simple i extraodinari, ple de força i tendresa alhora. Crec que la vaig sentir per primer cop a una sesshin a Egino, i em va impactar molt. Dedicada a la meva amiga Ane amb les seves arrels basques, que me la va fer redescobrir. Dedicada a tots els germans i germanes bascos, i a totes les nacions ibèriques. Perquè visquem en pau, llibertat i respecte mutu. Aquesta entrada és en català, euskera i castellano (subtitols del video). Algú podria traduir la lletra al galego i al portuguès?

Per tots i totes els que visiteu aquest blog, en encarar l'any 2012, demano tot allò que demano per a mi mateix. Que és molt i és rés!

Rebeu una abraçada molt forta!!!

dimarts, 27 de desembre del 2011



Preciosa cançó amb una lletra, bonica, però totalment absurda. Com podria Jesús recordar-me quan entri en el seu regne? Si el seu regne és Aquí i Ara, i Ell és aquí, ara, en aquest moment! Paradoxes del llenguatge discursiu: més enllà del significat literal -- que pot ser "erroni" -- hi ha una significació profunda que pot ser molt certa. Una mica extrany, tot plegat ... Bé és com els contes. O com el dit que assenyala la lluna.

En qualsevol cas, llum del meu període previ de misticisme cristià, quan encara no havia entrat a fons en la formulació Budista. Llum que ara es fa encara més vigent que mai.

divendres, 16 de desembre del 2011

Aquest video és molt llarg, quasi una hora! Però és extraordinari, d'una humanitat exquisita. Per aquells que no coneixeu la meditació és una magnífica forma de veure què és i perquè pot servir. Molt recomanable!! I dono gràcies al Toni i la Glòria que me l'han fet descubrir.

Voldria compartir aquesta petita cançó que em porta molt bons records. Qualsevol moment és bó per cantar la pau. Ja sé que mai n'hi ha hagut, no n'hi ha ara i, molt probablement, no n'hi haurà mai. Però ningú em pot negar que la pau és un dels anhels més vius en el cor de la majoria de nosaltres. Dedicada a tots els amics de Sant Jeroni de la Murtra, al mossèn Agustí Viñas i a les eucaristies que celebràvem als anys 80, en les que sovint cantàvem aquesta cançò. No seria pas el que soc sense ells i aquells anys màgics, just després d'haver conegut l'Antònio Blay.





Escolteu s’acosta ja el temps de saber tots la veritat!
Temps de que el lleó no ataqui l’anyell, de fer rendir les armes amb l’amor.
Collir-ne tots les rases.
La pau serà el nostre estandart.
No en dubteu pas, ja arriba.

diumenge, 11 de desembre del 2011

Comentari a l'entrada sobre la comparació entre cristianisme i zen, del 6/11/2011:

La creencia de que un zombie judío cósmico que era su propio padre puede hacerte vivir para siempre si comes su carne y bebes su sangre (simbólicamente) y le dices telepáticamente que lo aceptas como señor, de modo que pueda extraer de tu alma una fuerza maligna que actualmente toda la humanidad tiene porque una mujer sacada de una costilla y de un puñado de tierra fue convencida por una serpiente que hablaba para que se comiera el fruto de un árbol mágico… Sí, todo encaja.

Querid@ anónim@, gracias por tu comentario que me parece muy interesante y bastante divertido por lo irónico. Aprecio mucho tu punto de vista y el tono, divergente de la mayoría de comentarios que hay por ahí. Cuando en un colectivo con una sintonía de opinión aparece una voz divergente esto puede ser tremendamente enriquecedor y estimulante. Gracias. Realmente, tal como lo planteas, esto parece un cuento chino sin ningún sentido. Y entiendo que este es tu punto de vista (y el de mucha gente), expresado con mucha gracia.

Yo estoy convencido de que los humanos tenemos un potencial para acceder a un nivel de conciencia superior al ordinario, en el que nos damos cuenta de que no estamos separados del resto del universo, sino que formamos parte de un todo. Un nivel de conciencia de sabiduría y equilibrio mental y emocional. Vivir este nivel de conciencia superior nos permite superar el sufrimiento, propio y colectivo, tal como lo definió Buda, y vivir con plenitud y alegría. Puede haber muchas maneras de acceder a este estado. Hay quien ha accedido espontáneamente, pero por lo general requiere de un trabajo personal y una práctica que puede durar toda la vida.

En tu comentario haces un repaso muy breve pero muy suculento y condensado (¡en una frase! ¡te lo has currado! eh?) de muchísimos temas. Vamos por partes. El “zombie judío cósmico” – supongo que te refieres a Jesús – es para mi, y para mucha gente, un maestro extraordinario en este camino/actitud que permite acceder a este nivel superior de conciencia. ¿A que viene eso de cósmico? En todo este tema hay muchas cosas que están más allá de la racionalidad, en el dominio de la intuición y de la vivencia directa. Creo que este nivel de conciencia te acerca, te armoniza con algo muy profundo, el meollo de la existencia y del cosmos, aquello que hace que todo sea tal como es. Y en este sentido, al “zombi judío” lo podemos llamar “cósmico”.

… que era su propio padre…” A ese meollo de la existencia Jesús le llamaba su padre, para realzar el sentido de proximidad y familiaridad. Y llegó a decir “el Padre y Yo somos Uno” para expresar este sentido de unidad entre yo y Eso, entre tu y Eso, entre él y Eso.

… vivir para siempre…”. Acceder a este nivel de conciencia significa, entre otras cosas, vivir cada momento de tu vida plenamente en el aquí y ahora, en una dimensión intemporal, en un eterno ahora. Sin huir ni al pasado ni al futuro. Vivir en la eternidad, o en la atemporalidad.

… si comes su carne y bebes su sangre …”. Este es un punto supremo, central. Todos estamos apegados a nuestro propio yo y acceder a esta conciencia es justamente despojarse de este pequeño yo, que en realidad es ilusorio, porque nuestro auténtico yo es el Todo. Por otro lado, aquellos que acceden a Eso quieren de manera natural compartirlo, transmitirlo a los demás, ayudar a los demás. En el budismo hay un voto que dice: “Por numerosos que sean los seres sensibles, hago el voto de liberarlos a todos”. Jesús hizo suyo este anhelo y su sacrificio en la cruz es un símbolo de entrega de si mismo. Es en este contexto que darnos a comer su carne, y darnos a beber su sangre es el símbolo más sublime de su entrega, de su total despojo de si mismo. Y a la vez, aquel que come su carne y bebe su sangre se hace uno con él. Es decir, hace suyo el propósito de Jesús de ayudar a todos, de entregarse para el bien de todos. El en Budismo, después de zazen (meditación) a veces compartimos y comemos el arroz tradicional y bebemos el té. En la tradición cristiana es el pan y el vino, en la tradición japonesa/china es el arroz y el te. Pero es el mismo significado profundo. Comer y beber, compartir, una comida y una bebida que simbolizan el cuerpo de Aquello. El cuerpo de Aquel que ha perdido su pequeño yo individual y se ha identificado con lo cósmico. Y por este ritual, también yo me convierto en Eso.

… le dices telepáticamente que lo aceptas como señor…” Hay un reconocimiento de que Jesús es maestro y quiero seguir sus pasos. Si hay algo de la conciencia personal de Jesús que todavía existe en este momento, no lo sé. Pero lo que si sé es que Jesús conectó y expresó algo muy profundo que está en el interior de cada ser humano desde hace miles de años. Y él me enseña a conectar con eso, que está terriblemente vigente en mí. Cuando leo los evangelios, algo resuena en mi interior. En este sentido Jesús está totalmente vivo, en mí, y en muchos otros. Y en este sentido le decimos telepáticamente que lo aceptamos como señor.

… extraer de tu alma una fuerza maligna que actualmente toda la humanidad tiene …”. Esta no es una fuerza maligna, es simplemente la ignorancia de nuestra verdadera naturaleza. Todos los animales tenemos un sentido del yo, un instinto muy poderoso de lucha y de protección del propio yo. Esto no es malo, es necesario. Y es necesario que los niños desarrollen su propio sentido de identidad, y aprendan a defenderse y a luchar. Pero también es bueno que posteriormente se aprenda a superar todo eso. A abandonar el propio yo y acceder más y más, al sentido de globalidad. No hay nada maligno, sino una conveniencia de evolución. No hacerlo conduce al sufrimiento, y podría conducir a la extinción de la especie (antes de tiempo).

… una mujer sacada de una costilla y de un puñado de tierra …”. Bueno, esto es la imagen cosmogónica de la Biblia, que como simbolismo, puede ser más o menos acertada. En lo del puñado de tierra no iban errados. La materia de la cual estamos constituidos los seres vivos no es distinta de la tierra, el agua y el aire de nuestro planeta. Pienso que esta intuición es muy cierta y la encuentro muy bella. Lo de la costilla, no. Más bien es al revés. Dios hizo al hombre a partir de la mujer: lo hace con cada feto, que inicialmente es siempre femenino y que en fases posteriores o bien sigue mujer o se transforma en hombre. Y eso que dicen de Dios padre, es fruto de culturas patriarcales, creo que debería ser mas bien Dios Madre..

… convencida por una serpiente …”. ¡Pobres serpientes, que mal rollo les ha tocado! Debe haber alguna razón de ser de este simbolismo en las culturas de Oriente Medio, que ignoro. Pero es cierto que la tentación, la tendencia innata de seguir en el engaño de un pequeño yo separado y no dar el paso hacia esta conciencia superior es poderosa. De hecho no es fácil dar el salto. A menudo hace falta mucha determinación y esfuerzo, mucha madurez y sacrificio.

… que se comiera el fruto del árbol mágico…”. El árbol del conocimiento del bien y del mal. Todas estas imágenes bíblicas ya se me escapan un poco. Pero parece ser que esto simboliza la discriminación entre el bien y el mal, la dualidad que aparta de la unidad. Bien y mal son relativos. Cuando los humanos los tomamos por absolutos, entonces empieza el drama. Cuando hay dualidad hay sufrimiento. Podría ir por ahí, pero no sé.

dissabte, 10 de desembre del 2011



Quan estic trist i els ànims tinc per terra,
Quan no he previst que el cor em tracti així
Jo vull sentir la força que tu em dones
I que estem junts fins que arribi la nit.
Em dones força per superar els obstacles,
Em dones força per creuar l'oceà,
Soc tan fort quan dintre meu et sento...
Em dones força per sempre et vull amb mi.

dijous, 8 de desembre del 2011

Durant zazen he trucat a totes les portes, per on algun dia havia entrat.
No se'n ha obert ni una.
Finalment, he comprés.

Allò que ja sabia.

dimarts, 22 de novembre del 2011

Estic sorprès de que experimenti tanta energia a la meva edat, més que quan era més jove.

Pensant una mica he trobat una analogia científica en la Mecànica que m’ha semblat molt divertida. Quan donem un impuls a un objecte i el posem en moviment, al cap d’un moment o d’una estona s’atura. Això, com va mostrar magistralment Galileu, és degut a les forces de fricció. Si no hi hagués fricció seguiria en moviment permanentment (si no hi ha col•lisions).

Similarment, l’egoisme (el miratge de la separació) és com una mena de fricció en la ment. Consumeix una quantitat d’energia immensa! Penso que haig de defensar-me, que haig de lluitar contra moltes coses, que haig d’aconseguir moltes coses. L’egoisme no solament em separa de la resta de l’univers, sinó que em separa de mi mateix, sota el vel de l’egoisme un se sent dividit (i ho dic per experiència!). Quan cau l’egoisme s’experimenta Unitat, a fora i a dintre. I entre fora i dintre.

Quan cau l’egoisme, aquesta fricció, aquest desgast immens d’energia desapareix. I encara que el cos envelleixi, es pot experimentar més energia que abans. Potser, simplement, no és que n'hi hagi més, sinó que se’n estalvia molta més.
Energia

Incomprensiblement, conforme passen els anys, aquí s'experimenta més i més energia.

diumenge, 20 de novembre del 2011

Longitud d’ona de les ones de sorra a les platges

Això no té res a veure amb l’espiritualitat ni amb el zen (se suposa ...segur?). Però com que ha afectat bastant la meva vida dels darrers mesos i n’he parlat en varies ocasions en el blog, ara que he acabat la primera fase de l’estudi, tractaré de fer-ne un resum divulgatiu, sense equacions ni tecnicismes, però amb referències personals.

Les ones de sorra a les platges són ondulacions de la línia de costa, que poden ser bastant regulars i tenir una longitud d’ona (separació entre crestes o valls consecutives) ben definida. Es poden generar per diverses causes, però aquí estudiaré les que es formen espontàniament, a partir de la interacció entre els corrents i la sorra, degut a que les onades s’acosten a la costa molt obliquament, de manera que l’angle entre les crestes i la costa és bastant gran. Tan la teoria com algunes observacions en les platges mostren que la longitud d’ona està en un rang ben definit, entre 1 km i 10 km, aproximadament, depenent d’un nombre de factors. L’objectiu d’aquest estudi és esbrinar perquè per cada situació (tipus de platja, tipus d’onades) hi ha una longitud d’ona òptima per les ones de sorra, perquè està en aquell rang i de què depèn.

Quan les onades venen de costat, és a dir amb un cert angle (representat per la lletra grega theta) respecte de la costa, al trencar generen un corrent al llarg de la costa. Aquest corrent arrossega sorra i anomenem Q al flux de sorra que travessa qualsevol línia perpendicular a la costa, en m3/dia. Q depèn principalment de dos factors: l’alçada de les onades, H, i de l’angle (theta). Quan més grans són H i l'angle més gran és la quantitat de sorra arrossegada.


Si la costa és rectilínia, en un tram relativament reduït (uns quants kilòmetres), les onades que arriben a diferents punts tenen en promig la mateixa alçada i el mateix angle. Llavors Q és el mateix en tots els punts al llarg de la costa, lo qual vol dir que no hi ha acumulació de sorra en cap punt, ni punts a on hi falta sorra i es produeix erosió. Ara bé, suposem que la línia de costa no és recta sinó que fa ondulacions. Llavors, l’angle de les onades respecte de la línia de costa varia seguint la costa i, per tant, també ho fa el flux de sorra, Q. Això vol dir que es produirà acumulació de sorra en uns punts i dèficit de sorra en altres i, per tant, en alguns punts la línia de costa avançarà cap a mar i en altres retrocedirà. Pensem, per exemple, en una cresta d’aquestes ondulacions (la zona a on la terra s’endinsa cap al mar) i mirant cap al mar, suposem que les onades venen de l’esquerra. Llavors, a la part dreta de la cresta, l’angle de les onades és més gran que a la part esquerra. Això vol dir que Q és més gran a la part dreta que a l’esquerra. En conseqüència, sortirà més sorra de la zona de la cresta que no pas la que entrarà, lo qual vol dir que la cresta s’erosionarà. El mateix però just al revés passaria en una vall de la ondulació (la zona a on el mar s’endinsa cap a la terra). En conseqüència, la ondulació tendiria a desaparèixer amb el temps (mesos, anys) i al final la línia de costa seria rectilínia.

Però hi ha una altre efecte que s’oposa a aquest. Si ens fixem en les onades que arriben a la ondulació de la línia de costa, veurem que a la part esquerra les onades són més altes que no pas a la part dreta (sempre suposant que les onades arriben de l’esquerra). Això fa augmentar el flux de sorra a la part esquerra respecte de la dreta, lo qual és contrari a l’efecte descrit anteriorment. Quin dels dos efectes domina depèn de l’angle de les onades. Si l’angle és petit, domina el primer efecte i la ondulació desapareixerà amb el temps. Però si l’angle és prou gran, domina el segon efecte i la ondulació tendeix a créixer amb el temps. En aquest segon cas, com que la línia de costa mai és exactament rectilínia, espontàniament es poden formar ondulacions que poden anar creixent amb el temps (i que també es mouen lentament, seguint la direcció de les onades, es a dir, en aquest exemple, cap a la dreta; el moviment és molt lent, d’uns centenars de metres per any com a màxim) que són les anomenades ones de sorra.

Ara bé, tot això ja se sabia abans d’iniciar aquest estudi, a partir de treballs d’investigadors americans (2001), danesos (2006) i el meu propi equip (2005). Lo intrigant del cas és que aquestes ones de sorra, encara que s’iniciïn a partir d’irregularitats de la línia de costa de qualsevol grandària, ràpidament adopten una longitud d’ona o separació entre crestes o entre valls consecutives, Lm, ben definida, que no depèn de les irregularitats inicials. Això vol dir el següent. Si construïm un espigó o un port, o fem una regeneració d’una platja (aportació artificial de sorra per mitigar l’erosió deguda als temporals), o durant un aiguat un torrent aporta una gran quantitat de sorra a una platja, tot això pot iniciar ones de sorra. Doncs, bé, la longitud d’ona Lm és la mateixa en tots els casos, no depèn de com s’hagi iniciat la ona de sorra. Depèn només del tipus d’onades i de la forma que té el fons marí, més inclinat o menys. Per això les anomenem ones de sorra auto-organitzades. Nosaltres varem descobrir aquest comportament, que s’anomena “selecció de longitud d’ona”, i també el varen confirmar els danesos, un any més tard.




I ara arribem a l’inici de l’estudi que vull presentar aquí. Tot això surt dels càlculs amb les equacions que governen el moviment de les onades i el moviment de la sorra, que vaig fer durant el 2003 i 2004. Però no entenia perquè això és així, ni de on surt la longitud d’ona Lm, que normalment és molt gran, aproximadament entre 1 i 10 km. Era absolutament, irremediablement, intrigant. I durant aquests anys ni hi he pensat, perquè em semblava impossible treure’n l’entrellat. Ho deixava per impossible. Però fa uns mesos, un estudiant de doctorat (sense fer cas de les meves recomanacions, purament pel seu compta, tal com ha de fer un bon estudiant de doctorat! Tinc la sort de tenir un equip increïble!) es va posar a pensar en això. Immediatament vaig veure que anava per molt bon camí i el vaig animar a seguir. Simultàniament, un altre col•lega de l’equip, fent un estudi sobre possibles ones de sorra a la costa del Maresme, va veure que en aquest cas (degut a que les onades son molt curtes i la platja s’enfonsa molt rapit) les ones de sorra han de ser molt curtes, de l’ordre d’un km. Això em va acabar d’estimular i inspirar, i jo mateix em vaig llençar a investigar el tema. Va ser pel maig de 2011, en mig de moltes altres activitats urgents, durant un període de treball frenètic. Però jo ja no podia parar de pensar en això (només durant zazen, i encara ...). Després he tingut mesos durant els quals m’hi he pogut dedicar intensivament. I n’he tret l’aigua clara! Finalment he escrit un article tècnic sobre això i ara hi estan treballant els meus col•legues, que seran co-autors. El primer autor de la llista d’autors d’aquest article (4) serà el meu estudiant de doctorat.

El més bonic del cas és que, sabent tot el que he dit abans, l’explicació és simple. He parlat de dos efectes. El primer (diguem-li a) és que l’angle de les onades és més gran a la part dreta de la cresta de l’ona de sorra. El segon (b) és que l’alçada de les onades és més gran a la part esquerra. Quan domina b el flux de sorra és més gran a la part de l’esquerra de la cresta i és només llavors quan les ones de sorra poden créixer. Bé, hi ha un tercer efecte (c) que ja vaig veure el 2004, però que en aquell moment no vaig saber donar-li l’importància que té. Tots els navegants sabem que quan hi ha un temporal, un s’ha d’allunyar dels caps, perquè allà és a on hi ha les onades més perilloses (per exemple el Cap de Hornos, o el Cap de Bona Esperança, o a una altre escala, el Cap de Begur, que jo mateix he experimentat). Això és (en part) perquè els caps focalitzen l’energia de les onades, com una lent convergent fa amb la llum, degut a que les onades es refracten (canvien de direcció) quan s’acosten a la costa. Aquest efecte també es dona en les crestes de les ones de sorra però només és important quan la separació entre crestes consecutives, L, és petita. En aquest cas, aquest efecte arriba a ser tan intens que es menja l’efecte (b), el causant del creixement de les ones de sorra, fent que les onades més grans es trobin a la cresta i no a l’esquerra d’ella. En conseqüència, existeix una longitud d’ona mínima per sota de la qual les ones de sorra no poden créixer. Part del problema està resolt. Però perquè existeix una longitud d’ona òptima pel creixement de les ones de sorra? Podria ser que el ritme de creixement (que es defineix com l’invers del temps necessari perquè l’amplitud de la ona de sorra augmenti en un factor e=2.7) anés augmentant amb la longitud d’ona. Doncs, no. Quan més gran és la separació entre crestes consecutives, més petites són les diferencies d’alçada de les onades entre la part dreta i l’esquerra, i més petites, per tant, les variacions de Q. Com que el creixement és degut a les diferències de Q, es fa més petit quan més gran és L. Llavors, per L petit, el ritme de creixement ha d’augmentar a l’augmentar L perquè passa de negatiu (decaïment) a positiu (creixement). Però si L segueix augmentant, en un cert moment ha de tornar a disminuir. En conseqüència, hi ha d’haver una longitud d’ona de màxim creixement o longitud d’ona òptima, L=Lm.



L’altre problema intrigant és de què depèn aquesta longitud d’ona òptima, Lm? Perquè és tan gran (1-10 km o una mica més) comparada amb les longituds rellevants en aquest fenomen físic: la longitud d’ona de les onades que és de desenes de metres (com a molt un centenar), la fondària típica a on es formen les ones de sorra, uns pocs metres, el diàmetre dels grans de sorra, fraccions de mil•límetre o un mil•límetre. De on surt aquesta longitud de varius km? Com la fabrica la Naturalesa? De on se la treu? Això m’intrigava profundament des del 2004. La resposta és molt simple i es basa en un raonament d’escala a les equacions que descriuen la transformació que experimenten les onades quan viatgen des de mar endins fins a arribar a les platges. Els raonaments d’escala son el tipus de consideracions que s’han de fer quan un vol representar la realitat per un model reduït en un laboratori. Per exemple, a la realitat tenim un port de 500 m x 200 m i les onades tenen una alçada de 2 m i un període de 8 segons. Per saber la força que faran aquestes onades sobre l’escullera, abans de construir el port, volem representar el port per un model reduït, de 2.5 m x 1 m i mesurar les forces en el model reduït. Llavors quina relació hi ha entre les forces mesurades en el model reduït i les que hi hauria a la realitat? Les onades en el model reduït han de ser òbviament més petites que a la realitat, però quina alçada i quin període han de tenir perquè representin la mateixa situació? Vaig fer els càlculs corresponents entre els dies 18 i 23 de maig. Aquests càlculs són molt senzills, s’escriuen en un parell de pàgines A4. Però trobar això ha estat el goig més gran de tot el treball. Primer va venir la intuïció i rumiar-hi, no recordo a on: potser al tren, caminant, al lavabo, ... quan vaig veure la llum va ser ràpid, com si això s’hagués anat gestant en el meu subconscient durant 7 anys, i estigués esperant l’ocasió per sortir a la llum, amb molta pressió, com quan destapes una ampolla de cava. Després va venir el paper i el llapis, al despatx, i vaig fer els càlculs, en brut. Després vaig passar-ho a net. Era increïble! Quedava ben clar que les platges fabriquen aquesta longitud d’ona a partir de la distància que les onades necessiten viatjar per experimentar canvis significatius en la seva direcció de propagació, en la seva alçada o en la seva longitud d’ona. Aquesta distància és aproximadament lambda/beta, a on lambda és la seva longitud d’ona en alta mar i beta és el pendent del fons marí a prop de la platja (l’angle en radians; 1 radian = 57 graus). Per exemple, una onada amb període de 6 segons, que és molt normal, té lambda=56 m, i en una platja d’un pendent beta = 0.01 (és a dir es necessita ficar-te 1 km mar endins per trobar una fondària de 10 m) tenim: lambda/beta = 5.6 km. O sigui que queda clar de on surt aquesta longitud tan gran. En realitat es compleix Lm = c lambda/beta a on el coeficient c està a prop de 1, però pot variar entre 0.25 i 5, principalment en funció de l’angle de les onades. Els detalls, que ja no són tan senzills, els he anat completant durant els últims mesos, però lo essencial crec que és el que acabo d’escriure.

divendres, 11 de novembre del 2011

1 de novembre. Sesshin al Lluçanés.

Quan hagis traspassat la última frontera, ningú vindrà per ajudar-te.
La gratitud es el secreto de la vida. Lo más importante es dar las gracias por todo. Quien aprende a dar las gracias por todo, aprende la lección más importante de la vida.

diumenge, 6 de novembre del 2011

I, encara, unes paraules més de Deshimaru sobre el tema del cristianisme i el zen, que comparteixo totalment (de un llibre de Évelyn de Smedt, la referència la poso a la llista de la dreta del blog, "Llibres: altres que recomano").

"Entre la comunión divina del Cristo y el satori del Buda Shakyamuni bajo el árbol de la Bodhi , no hay ninguna diferencia. En el caso del Cristo el poder cósmico fundamental entró en su cuerpo. Regenerado por el Espíritu, Jesús se convirtió en el Cristo-Hijo-de-Dios, igual que Shakyamuni , al alba del quadragésimo noveno dia de meditación, al contemplar la estrella de la mañana se convirtió en Buda."

"Jesús es la verdad cósmica. No lo encerremos en una visión estrecha. "
- ¿Cuáles son las diferencias entre el cristianismo y el zen? le preguntaron a Deshimaru.
"Si se piensa que hay diferencias, las hay. Si se piensa que no las hay, no las hay. Si miráis desde fuera, difieren completamente. Pero en el espíritu profundo no hay diferencia alguna."

Jo sóc dels que pensen que no hi ha diferència; procuro mirar des de dintre

dimecres, 2 de novembre del 2011

Petita reflexió sobre l'estil d'aquest blog


En les entrades d’aquest blog no poso noms d’autor (amb la única excepció del perfil, a on he posat unes paraules de Dogen, molt senzilles, però que em semblen sublims. Sé molt bé perquè ho he fet, però no ho se expressar en paraules). És un blog dedicat a la no-dualitat, d’aqui el nom: nodos, que vol dir, NO-DOS. És un blog dedicat a l’experiència de transcendir l’”egoisme”, és a dir el miratge de la separació, que em fa creure falsament que estic separat de la resta de l’Univers.

Llavors, si no hi ha Jo i no hi ha Tu, si jo vibro amb un poema que has escrit tu, o tu sintonitzes amb un poema que he escrit jo, quina importància té qui ho hagi escrit? El que compta és la percepció, la vivència, l’estat de consciència. Si compartim íntimament aquesta percepció, aquesta vivència, aquest estat de consciència, quina importància té qui de nosaltres ho ha plasmat en paraules, en un escrit? Si fa un any o en fa 1000? Si ests català, o ets castellà, o ets hindú? I quan en un moment d’inspiració i de lucidesa, és a dir, d’experiència de la no-dualitat, em venen a la ment unes paraules i les escric, té sentit que me’n apropií? De on venen aquestes paraules, a qui pertanyen? Són d’aquell arbre del jardí que ha vestit de vermell les seves fulles, abans de deixar-les anar? o són d’aquella amiga entranyable amb la que vaig parlar a la última sesshin? són dels senglars que m’han fet malbé la gespa del jardí? o són de la meva companya amb qui he compartit tants anys? o del mar i la sorra i les onades, o del vent, o del meu alumne, o del gat, o del tren de rodalies, o dels passadissos del metro, o de la mirada de la meva neta, o del meu hort ... Pot ser al final descobriré que venen de tu mateix, que les estàs llegint ... Pot ser són les teves paraules.

I no és pas diferent si ho ha escrit “algú altre”. De on li ha vingut la inspiració? Si la inspiració és “autèntica”, de la mateixa Fon ... Per tant, en realitat, mai puc conèixer l’autor ... o potser sempre hi ha un UNIC AUTOR.

Soc conscient que això és molt inusual i heterodoxa, i que té inconvenients. Per exemple, et pot agradar un escrit que he tret d’algun llibre o un altre blog, i vols saber més sobre el seu autor, per llegir més. Si aquest és el cas, posem un comentari i et faré saber (si me’n recordo!) de “on” ho he tret.

divendres, 28 d’octubre del 2011

Nos pensamos que tenemos todo el tiempo del mundo, y en realidad sólo tenemos el instante presente.

dilluns, 24 d’octubre del 2011


Plou!

Després d'un final d'estiu i inici de tardor extremadament secs, plou amb ganes! Els boscos respiren i riuen d'alegria.

diumenge, 23 d’octubre del 2011


El zazen no sempre ha de ser de cara a la paret ...
La púrpura de Schönlein-Henoch ha remitit. En sortir de l'hospital em vàren dir que fés repòs, però jo saltaba i jugaba i no m'estava quiet. Acabo de fer 6 anys, tan aviat em poso malalt com em curo. El meu cos és una explosió de vitalitat. Com tots els cadells!

I l'esquinç sembla que s'ha curat, i la piga que m’han tret no era cancerosa.

Però segueix havent-hi dolor, i segueix havent-hi alegria. Res extraordinari. Però obrir-se al dolor i obrir-se a la alegria ajuda a superar l'egoisme.

divendres, 14 d’octubre del 2011

Cal no oblidar mai que aquest moment en que tot surt "al revés", aquest moment en que tot et cau a sobre, tensions, preses, inquietut, neguits, adversitats, mal humor, dolor, desànim, tot ... AQUEST és EL moment de la Il·luminació.

Sinó ara, quan?

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Les malalties no paren d’assetjar-me. El càncer de pit està controlat de moment, però ara hi ha un esquinç, bronquitis, al•lèrgia, la púrpura de Schönlein-Henoch (malaltia raríssima), una piga que m’han de treure i podria ser cancerosa, potser una hèrnia discal, i sofriment emocional, ... I tot això és motiu per meditar més, i més ... per treballar l’atenció i la compassió, cada cop més. Per experimentar més i més, energia i compassió, i donar-me.

I el treball sobre les ones de sorra està sortint meravellosament bé. Avui, en principi, he acabat els càlculs que vaig iniciar fa 5 mesos (quasi d’amagat, trencant completament la meva agenda, en aquell moment plena de temes urgents; veure blog, 20/05/2011). Tinc ja les conclusions de l’estudi. He esbrinat perquè les ones de sorra tenen una longitud d’ona preferent i he trobat que aquesta longitud d’ona és essencialment proporcional a la longitud d’ona de les onades dividida pel pendent de la platja. He anat escrivint un article tècnic sobre això, que espero acabar d’aquí unes setmanes i enviar a una revista especialitzada, per publicar. He resolt un enigma que m’havia intrigat durant 8 anys. Estic molt satisfet.

I aquesta tarda he vist els meus peus despullats caminant damunt la moqueta del dojo.

dilluns, 19 de setembre del 2011




Buda de Longmen. Espectacular!!

Ja he tornat del viatge a Xina. No he pogut visitar la cova de Bodhidharma: la pluja intensa m'ho va impedir. La pluja, quina benedicció!

A on és la cova de Bodhidharma?

divendres, 2 de setembre del 2011

I a més a més, ja fa dies que pateixo perquè m'he separat del pare dels meus fills. I també m'he separat de la mare dels meus fills. I jo no puc fer rés més que experimentar Tota la compassió de l'Univers en mi, en tu, en els nostres fills. I procurar estar allà a on haig d'estar.
T’has acostat a mi amb mirada suplicant. Però jo no puc fer rés més que experimentar en tu Tota la compassió de l’Univers. I confiar en la nostre Mare.

I en el zazen, en el tren, quan camino, quan condueixo, de dia i de nit, meditar en el nostre càncer de pit i en la nostre solitud. Que vol dir tenir-lo present, acollir-lo, amorosament. I mantenir-me, tant com puc, Aquí.

I demanar als nostres companys que estiguin amb tu, durant la operació i aquests dies que jo me’n vaig de viatge.

dijous, 1 de setembre del 2011

El càncer de pit em torna a assetjar. Però ara sóc més jove i estic practicament sola.

dimecres, 31 d’agost del 2011

mandra i zazen

De vegades, quant més tensions, més preocupacions, més angoixa, més mandra em fa anar al dojo a practicar zazen.
I justament és quan més necessitat en tinc! Si hi vaig, me’n adono.

divendres, 26 d’agost del 2011

Islam i la dona

Ja vaig dir fa uns dies, que aquest blog no és per denunciar, pero la visita del Papa em va portar a publicar uns comentaris crítics sobre el Catolicisme i l'Esglèsia. Ara m'ha caigut a les mans aquest video sobre l'Islam que vull compartir aqui. Fa uns dies vaig criticar l'explotació econòmica per part dels "amos del mon" a la nostre societat. Això no te final, no pararia mai, i ompliria el blog d'entrades que no corresponen al propòsit inicial. Però de tan en tan em deixo portar per allò que m'indigna, i el blog és una eina per publicar-ho. Però després d'aquest video, paro (de moment), prou de denuncia. Però aquest no té desperdici. Crec que molta gent pensa com aquesta dona i no s'atreveix a dir-ho. No és políticament correcte. Ja n'hi ha prou de por i d'hipocresia! No es pot ser tolerant amb l'intolerància. Cal proclamar la veritat.

dilluns, 22 d’agost del 2011

El mundo entero es el real cuerpo del hombre, la entrada del Camino del desapego y nuestro propio Darmakaya.

diumenge, 21 d’agost del 2011

Hay un camino sencillo para convertirse en Buda. No hagas el mal, no te aferres a la vida y a la muerte, ten profunda compasión por todos los seres sintientes, respeta a los que están por encima de ti y sé amable con los que están por debajo, abandona el amor y el odio, la preocupación y la pena; a esto se le llama Buda. No busques nada más.

divendres, 19 d’agost del 2011

Aquests dies el Papa de l’Esglèsia Catòlica visita Madrid. Ja sabeu que malgrat que hi ha infinitat de coses per denunciar en aquest mon, aquest blog no és per això. És per cantar i compartir l’experiència de la no-dualitat (nodos= no-dos), des del respecte a totes les opcions i a totes les creences. Només, de tant en tant, puntualment em permeto alguna crítica contra el que jo crec que és injust. Molt puntualment. Ara que els mitjans de comunicació es fan ressò d’aquesta visita i dels actes socials i opinions a favor o en contra, com amant de Jesús no puc deixar passar aquesta ocasió per denunciar la impostura del que es considera representant de Jesús damunt de la Terra. No puc pas callar. Com feia Jesús amb els fariseus. Amb tot l’Amor del mon, però els denunciava un cop i un altre.

Hi ha infinitat de raons i motius, prou documentats pel qui vulgui assebentar-se’n, en el que em fonamento per dit tot això. No vull pas iniciar cap polèmica. Qui no ho tingui clar pot investigar pe’l seu compta. Hi ha el paper social reaccionari que ha jugat l’Esglèsia Catòlica (quasi) sempre al costat del poder establert. I tots els crims contra els dissidents, els heretges, els corrents de pensament i de culte que no han prosperat. No tan solsament la Inquisició medieval, ja des dels primer temps del cristianisme. I la tossuderia actual en oposar-se al control de la natalitat i l’ùs del preservatiu en llocs del mon on la sida fa estralls. No vull ara parlar de tot això, que em sembla prou obvi.

Voldria aprofitar per parlar de cinc punts de la doctrina oficial del catolicisme que en la meva opinió són cinc errors greus, independentment del seu paper social, encara que no fessin mal (aparentement) a ningú:

• Exclusivitat i mediació necesaria de l’Esglèsia i el Papa. L’Esglèsia catòlica és la mediadora entre Déu i els homes, té l’exclusivitat de la salvació. El Papa, com a cap de l’Esglèsia és El representant de Déu sobre la Terra i té l’ultima paraula en qüestió de fe i de moral. El Papa te les claus del regne de Déu.
• Jo sóc essencialment diferent de Jesús. Jesucrist i jo som essencialment diferents. Jesucrist és un ésser humà essencialment diferent dels altres. Jo sóc fill de Déu per la gràcia de Jesucrist, no per naturalesa pròpia.
• Culpabilitat. La teologia catòlica està presidida per la noció de pecat, de culpa. Tot gira al voltant de la culpa: el pecat original, el pecat que ve després, la redempció. Les persones catòliques veuen pecat a tot arreu i arrosseguen per tot arreu el pes de la culpabilitat. Afortunadament tenen el sagrament de la confessió, que és un gran invent, però en el fons són ‘paños calientes’. Hi ha un error de base: la noció mateixa de pecat, creure en l’existència del mal i del diable.
• Religiositat basada en el ‘més enllà’. Es basa la Realització, la salvació, en el més enllà, en una vida hipotètica després de la mort.
• Egoisme. Un dels punts essencials de la teologia catòlica és la noció de salvació de l’ànima. I l’ànima és essencialment individual. D’alguna manera es tracta de salvar l’ego. I en el ‘cel’, l’ego segueix sent l’ego. Només els místics insinuen la dissolució de l’ego, però el catecisme ordinari es basa en l’ego.

I compta! Aquesta crítica va contre l'Esglèsia com a institució i contra una ideologia que s'ha establert com oficial i que crec que no representa a Jesús. No va pas contra aquells que practiquen el "Estimeu-se els uns als altres com jo us he estimat", o "perdoneu 70 vegades 70", o "el que estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra", etc. etc. Per aquests Tot el meu respecte i el meu amor, independentment de les seves creences i que, d'alguna forma, es mantinguin vinculats a l'Esglèsia Catòlica. Això no va contre el Bisbe Pere Casaldàliga, per exemple, no va contra aquells que donen la seva vida pels altres encara que portin una etiqueta que diu "catòlic". Per tots aquests: GASSHO.

I posats a denunciar l'ús de la religió per esclavitzar a les persones, que ningú em pugui dir que només miro cap a un costat. No conec tant l'Islam com el Cristianisme. Però també vull denunciar des de aqui a aquells que maten perquè algú ha blasfemat contra Alà, o s'erigeixen com els ùnics representants legítims de Deu sobre la Terra, i s'otorguen el poder de decidir el bé i el mal i d'imposar-ho als altres.

Perquè prostituim el nom de Déu?





dimecres, 10 d’agost del 2011

El ego deu ser de plom o de ciment armat, perquè quan cau es nota com si t'haguèssis tret un pes immens de sobre. Una sensació de lleugeresa i llibertat, increible!!

dissabte, 6 d’agost del 2011

margalida - joan isaac



Aquesta cançó, homenatge a Salvador Puig Antich, l'ùltim assasinat del franquisme, sempre m'ha impresionat molt. El dia de Santa Margarita en varem parlar, al dojo. L'he redescuvert. Aqui va una de les versions que podeu trovar a youtube. El franquisme ha passat (??), però malauradament, el menyspreu pel dret de viure dignament, en llibertat i en pau, segueix sent actualitat a tants i tants llocs del mon. Hi ha molts assasinats, però no cal matar per oprimir els drets dels pobles i de les persones. I no cal anar gaire lluny. Aqui, ara, podem veure com l'especulació i "els amos del mon" (http://musgodeestrellas.blogspot.com/2011/07/los-amos-del-mundo.html) trepitxen impunement els nostres drets, els de les persones que ens guanyem la vida, dia a dia, amb el nostre treball. No cal anar gaire lluny. També veiem com el TC de l'Estat Espanyol trepitxa impunement els drets dels catalans, carregant-se un estatut aprovat democràticament pel parlament i pel poble en referendum. Ni es respecten les persones, ni es respecten els pobles.

divendres, 5 d’agost del 2011

Practicant zazen, m'adono que en la vida quotidiana la noció de realitat és com difosa, vaporosa, líquida. En canvi, en zazen, es va tornant cada cop més densa, més espesa. Fins que la realitat es torna sòlida. I t'adones de que, per primer cop, toques la realitat amb les mans.

dissabte, 30 de juliol del 2011

Vangelis - Prelude



Aquesta música m'impacte molt. Fa uns quants anys, intentant expressar en paraules el que em sugereix, vaig escriure aquest petit poema (blog, agost 2007). Ara que he trobat aquest video, el reescric aqui:

És aquell moment suprem
en que la comprensió plou del cel
amb suavitat, com una pluja fina.
I al mateix temps, neix en el cor
el somriure serè i lluminós de la bondat,
que s’irradia fins a fer-se còsmic.
Tot és senzill.
Els darrers vels de la discriminació acaben de caure
i contemplem la Unitat omnipresent.
En Budismo, ambos, la resolución inicial de iluminación y el logro de la perfecta iluminación, son el Camino Budista y están en todos los momentos, inicio, medio y final de nuestra práctica.

dijous, 21 de juliol del 2011

divendres, 1 de juliol del 2011

Adiemus

http://www.blogger.com/img/blank.gif
Quan cau l’egoisme, s’experimenta que aquí no hi ha ningú. Com si aquest cos fos totalment transparent i ingràvid. Només, des del centre del pit, un moviment d’expansió. Des del centre del pit, com una mena de llum, de pau i d’amor, que s’irradia a tot i a tothom. Sense límit.

dimecres, 29 de juny del 2011

Segueixo lluitant amb el meu problema científic: de on surt la longitud característica de les ones de sorra, normalment de varius kilòmetres, quan la longitud d’ona de les onades és molt més petita? Queda clar que és inversament proporcional (aproximadament) al pendent del fons marí a prop de la costa. I això es pot demostrar amb un raonament simple basat en l’escalat de les equacions. I la desproporció tant gran entre una longitud i l’altre és deguda al pendent, que acostuma a ser molt petit. Però darrera d’aquestes matemàtiques s’amaga una raó simple i profunda que intueixo però no acabo de copsar del tot. Segueixo rumiant.
Està clar que la longitud de les ones de sorra no depèn de l’amplada de la zona de rompents ni, aproximadament, de l’alçada de les onades. Depèn essencialment de la longitud d’ona de les onades, però d’una forma molt més complicada del que em pensava fa uns dies. I depèn també de l’angle amb que les onades s’acosten a la costa. Segueixo.

No sé que té a veure això amb l'espiritualitat o amb el Zen, pero disfruto compartint aquesta aventura en el blog.

dimecres, 22 de juny del 2011

En aquesta nit de llum

Avui és un dia especial (com cada dia). Ho celebro començant amb el zazen i amb aquest petit poema que vaig trobar i que està penjat al blog el 23 de juny de 2008.

En aquesta nit de Llum,
demana’m tot el que vulguis,
que si em queda alguna cosa,
ben segur que serà teva.

No importa qui siguis,
ni d’on vinguis.
Aprofita aquesta nit,
que avui no hi ha frontera.

Vine amb mi, avui
que tinc a les mans,
tot el que he viscut,
i sóc només una foguera.

En aquesta nit de Llum,
vine amb mi,
que el meu cor s’ha inflamat,
amb el foc de Sant Joan.

diumenge, 19 de juny del 2011

Ones de sorra


Las ones de sorra son ondulacions relativament regulars de la linia de costa, tal com es pot veure a la foto del costat (Alaska). El problema que m'intriga des de fa 7 anys: de on surt la seva "longitud d'ona", és a dir la separació entre dues crestes consecutives (L en la foto, que en aquest cas és d'uns 300 m, pero normalment és bastant més gran, de varios km).


Doncs bé, sembla que es va confirmant que depen de la longitud d'ona de les onades que les formen (lambda, en la foto del costat). Evidentement, fa falta mil·lers i mil·lers d'onades per formar ones de sorra: triguen uns quants anys en formar-se. Com no se'm havia acudit abans?? És la hipòtesis més simple i natural. Però semblava massa simple i les raons de perquè és així no semblaven gens òbvies. Bé aquests dies em puc dedicar finalment a treballar a fons en aquest tema. Una passada!!

dijous, 16 de juny del 2011

Quan pitjor em sento, quan més egoisme experimento, més i més treballo. Abraçar la meva realitat i posar-hi tota l’atenció, en tot moment.

dissabte, 11 de juny del 2011

No sé perquè, aquesta tarda, l'egoisme ha caigut. I la consciència s'eixampla, s'eixampla, s'eixampla ... És fantàstic!

Camino pel carrer i estic en el riure d'un nen que passa, i en l'animada conversa d'una parella, i en aquell edifici, i en aquella dona que passa amb un cotxet amb un nen, i en aquell colom, i en els núvols. No hi ha límit. Estic en tot i en tothom.

I reconec que això no és nou. És simplement la meva naturalesa de sempre que ha quedat al descuvert. Com un diamant que sempre hi és, però que sovint està covert de pols i bruticia. Ara ha quedat net, al descuvert.

I, com si res, vaig al dojo a practicar.

diumenge, 5 de juny del 2011

Camí de Santiago.


Ponferrada, Villafranca del Bierzo, O Cebreiro. Per aquest any ja hem acabat. Ara toca seguir caminant, aqui.

dimecres, 1 de juny del 2011

Cami de Santiago


Camino pel camí de Santiago. León, Villadangos del Páramo, Astorga, Rabanal del Camino, El Acebo. Dissabte passat vaig sortir de casa i, aparentment, vaig entrar al Camino just sortir de casa. Però en realitat no he "entrat" fins aquest matí. Ara ja hi soc.

No pot haver-hi pau si abans no hi ha hagut lluita. Allò que està latent s'ha de manifestar. La diversitat s'ha de manifestar perquè hi pugui haver unitat. L'egoisme s'ha de manifestar perquè després pugui caure. Shiki i ku, ku i shiki. Sortosa culpa que ens ha merescut tan gran redemptor.

He conegut al David. Si camineu pel Camino, en direcció a Santiago, uns pocs quilòmetres abans d'arribar a Astorga trobareu al David. Viu a la "Casa de los Dioses". Això és un sofà al costat del Camino, adosat a una mena de corral i te per sostre una mena de lona -- que te vocació de tenda o, millor, de carpa. Te una tauleta amb fruita i begudes que ofereix gratuitament (cobra només "la voluntat") als caminants. Saluda amb amor a tothom que passa. Ha deixat la seva vida anterior, normal, i viu allà, al servei de tothom que passa. I medita. Si aneu per allà, us recomano que us atureu. Em va deixar que fes una foto de casa seva, quan pugui la penjaré.
http://www.blogger.com/img/blank.gif
L'etapa d'avui, de Rabanal del Camino a El Acebo, és extraordinaria. En realitat, tot és extraordinari. No hi ha etapa millor que un altre. El Camino és Un.

PD: informació i fotos sobre el David i la Casa de los Dioses:
http://www.facebook.com/group.php?gid=107782418141

divendres, 20 de maig del 2011

Al final no he pogut més. Fa 6 anys que em volta pel cap: perquè la longitud d’ona de les ones de sorra sembla ser proporcional a l’amplada de la zona de rompents (Xb)? Sembla que sigui així, però en realitat no té cap sentit!

He publicat diversos articles sobre el tema, però mai he pogut resoldre aquest problema essencial. Durant 6 anys aquest enigma ha estat a l’ombra, sempre l’he evitat. Recentment el treball amb dos col•legues ha aportat nova llum i m’ha empès irremediablement cap aquí. Ara feia uns dies que li tornava a donar voltes. Aquest matí, tenia deu mil coses més per fer. Però no m’he pogut resistir. S’hagués pogut acabar el món, però les reflexions sobre aquest problema no es podien aturar, em sortien automàticament, tot sabent que tenia una llarga pila d’altres coses per fer. He agafat paper i llapis (que no ordinador!) i m’he posat a escriure i calcular. He escalat les equacions, i s’ha fet la llum, d’una forma increïblement simple!

Queda clar que Xb és un fals protagonista. Accidentalment roba el protagonisme a qui l’hauria de tenir: l’alçada de les onades dividida per el pendent de la platja. Aquest és el verdader paràmetre que governa el problema. I clar, l’embolic està en que Xb està relacionat amb ell, i en altres problemes semblants Xb és fonamental. Però no aquí!

diumenge, 15 de maig del 2011

Sakiamuni Buda dijo: "cualquiera que practique todas las virtudes y sea tolerante, apacible, recto y estable puede ver mi cuerpo". Todas la virtudes significa mancharse con los sucios o mojarse con los que se ahogan.

dijous, 12 de maig del 2011

Que fràgil és el vel de l’egoisme. Tan potent, no ens deixa veure res, i en el fons tan fràgil. És com el fum, o la boira. Que propera està la Gràcia i no la veiem!

Uns mesos de treball frenètic i estressant sembla que hagin acabat amb la Gran Pau (paraules de la meva amiga Ane), aquesta Gran Pau que em va inundar el penúltim dia de la meva estada d’ermità a aquella cova, pel gener. Però no. La “Gran Paz” està sempre aquí i no la veiem. Però a on mirem?

Ara estava escoltant aquell mantra tan extraordinari que vaig penjar el 18 d’Abril. De cop, tot l’egoisme ha caigut i he entrat en Aquell Lloc. La Gran Paz, que sempre ha estat aquí, somriu. Crec que m’està preguntant: a on te’n havies anat?

I ara torno a la meva feina, però procuro no moure'm d'Aqui.

diumenge, 8 de maig del 2011

La costa de Namibia. A on la sorra i les onades juguen a l'amor sense preocupar-se de rés més.


I passa el que passa: neixen ones de sorra

La regla indica la separació entre crestes o longitud d'ona, que és de 3-4 km (Google Earth).

Adagio in G Minor (Albinoni)



Dedicat a la meva amiga Ane. I també per la meva mare, Francesca, que tant m'ha donat i tant m'ha ensenyat, sovint en silenci. Parlava molt, però em deia molt més amb el llenguatge del cor i del silenci. Aquesta música li apasionava en la darrera etapa de la seva vida. Sovint la compartiem junts. I la seguim compartint. De tot cor.

diumenge, 24 d’abril del 2011

La casa de la iluminación silenciosa
es el lugar de la alegría pura.

http://comandodharma.blogspot.com/2011/03/el-canto-del-lugar-de-la-alegria-pura.html

dimecres, 20 d’abril del 2011

J.S. Bach: Erbarme dich, mein Gott

Avui m'ha donat per compartir música! Aquesta setmana que visc els ùltims dies de Jesús, aquesta ària extraordinaria de la Passió segons St. Mateu, de J.S. Bach (Deu meu, tingues pietat de mi). Dedicada a qui me la va fer redescubrir, fa uns mesos. Fa uns quants anys jo li vaig transmetre el gust per J.S. Bach. Ara ell me'l fa redescubrir!



Saint James Infirmary. Un super-clàssic del Jazz que jo no vaig descubrir fins aquest estiu passat, quan l'orquestra d'Òrrius el va interpretar magistralment. Dedicat a la Lola, que havent viscut tant o més que jo, ara ha après a tocar el clarinet i el toca a l'orquestra. Per ella em vaig assebentar del nom d'aquesta mùsica maravellosa.


Nada te turbe.
Cuando nos demos cuenta de que todas nuestras acciones tienen el mismo valor que comer arroz, habremos encontrado la cosa más importante.

diumenge, 17 d’abril del 2011

diumenge, 10 d’abril del 2011

La consciència negativa fa del mon un infern.
La consciència bondadosa fa del mon el cel.

diumenge, 27 de març del 2011

divendres, 18 de març del 2011

Demà és el dia del pare.
Avui he rebut el regal més gran!

Ser feliç és un deure

Ser feliç és un deure.
Aprendre a ser feliç,
mostrar el que he après
i compartir el camí que du a la felicitat,
és el Deure més Sagrat de tots.

dissabte, 5 de març del 2011

dijous, 3 de març del 2011

Silenci. Camino en silenci. La feina em desborda. El sofriment m’afeixuga. De tan en tan, el meu sistema immunitari col•lapsa i em poso malalt: dissabte m’agafa una grip intestinal. Em trobo fatal. El termòmetre no funciona bé, però crec que tinc febre bastant alta. No menjo res durant dos dies. Només aigua amb llimona i sucre. Però tot el que bec ho trec amb la diarrea. Dormo tan com puc, medito, al llit, tan com puc. Observo, m’obro, abraço el malestar, les nàusees, el mal de ventre, la fluixedat. El diumenge pel matí m’assento a prendre el sol, al porxo. Noto com toco fons: el malestar desapareix i crec que començo a remuntar, molt lentament. El meu Pare, el Sol, em cura. Dilluns i dimarts no puc evitar anar a treballar: faig un sobreesforç. Quasi no m’aguanto. Vaig buscant un delicat equilibri entre cuidar el cos al màxim i complir amb les responsabilitats acadèmiques especialment delicades d’aquest inici de setmana. No vaig al metge ni prenc cap medicament. Primer per fluixedat i després per falta de temps, no puc fer zazen assegut, ni a casa, ni al dojo. Només medito al llit. Poc a poc remunto. Dimecres ja em trobo molt millor. Ja menjo quasi normal. Avui, dijous, aquest matí: zazen a casa. Pel vespre, zazen al dojo. Crec que ja estic totalment curat. Una grip intestinal en mig d’una temporada complicada a la feina i en la vida familiar, quina experiència tant interessant!!

dissabte, 5 de febrer del 2011

En el Zen no hay nada a lo que aferrarse

En el Zen no hay nada a lo que aferrarse. Quienes no lo comprenden así son víctimas de su propia ambición.

Per això el Mestre Kodo Sawaki em va dir fa pocs dies:
“...te advierto que la meditación zazen no sirve para nada y hasta que no hagas una meditación zazen que no sirva para nada, tu meditación zazen no servirá para nada”.

Sàvies paraules! Rotundament Zen tan en el fons, com en la forma.

dimecres, 2 de febrer del 2011

Ara

Quan més penetro en l’instant present, més se’m eixample i més coses hi caben. Tota la meva vida passada hi cab, totes les situacions, les persones estimades que ens han deixat, tot, en aquest instant ...

Jo que de temperament era tan nostàlgic, que quan tenia vint anys ja sentia nostàlgia de la meva infància, ara que soc gran he perdut la nostàlgia. Gràcies a la pràctica del zen.

Però compta! El meu zazen no serveix per a rés .....

Acabo de sortir de classe

Deu meu, que maca és la Mecànica Clàsica, la de Galileo, Newton, Euler, Lagrange, .... i que extraordinàriament afortunat sóc de poder-me dedicar a ensenyar-la i compartir-la amb centenars de nois i noies.

diumenge, 30 de gener del 2011

dissabte, 22 de gener del 2011

Novament, mushotoku


Fa temps, cada any solia retirar-me uns dies a meditar en silenci i solitud total, en alguna ermita en mig del bosc, sempre pel gener o el febrer. Ara feia vuit anys que no ho feia. Aquest any he tornat! He estat quatre dies retirat en una cova.

En la cova i els voltants, el silenci era tan aclaparador que era quasi agressiu, com una mena de soroll (una manera de parlar, en el fons era deliciós!)! Des del primer moment el silenci i la pau interiors eren extrems. No solament quan feia zazen, sinó fins i tot mentre feia les activitats com cuinar, caminar o endreçar la cova, podia sentir el bategar del meu cor, cosa que no em passa ni a casa, ni al dojo, ni a les sesshins. Passava moltes hores en plena atenció i silenci mental, assegut en zazen, o mentre caminava pel bosc o feia les activitats.

Tot magnífic, però, incomprensiblement, em sentia apagat, sec. Molta pau, satisfacció al seure en zazen, petits esclats d’alegria, però esperava que passes alguna cosa que no passava. Vaig passar tres dies així: dilluns, dimarts, dimecres. Cada dia el zazen que més m’agradava és el de trenc d’alba. Em llevava a quarts de set i m’asseia a fora de la cova, ben abrigat (divendres dia 21 a – 8 graus) i en presència de la Lluna, o de l’Estel del Matí, o de la boira, meditava mentre naixia el dia. Sense comentaris!! I no obstant, dimarts i dimecres: shikantaza i un regustet de frustració. Un expectacle tan grandiós, i jo, res de res, tan separat! No va ser pas així, dijous. Potser la matinada extraordinària: rés de boira, pot ser l’Estel del Matí, que sol ajudar ... vaig veure el que em faltava, o millor, el que em sobrava.

I lo millor és que ja ho sabia! Cada cop em passava el mateix, fa anys. Arribo carregat d’expectatives, l’infinit per obtenir! Com es pot obtenir l’Infinit? I durant els primers dies, la frustració va guanyant terreny. Altres vegades fins i tot havia estat pitjor, ratllant la depressió. I vaig seguint, cada cop més pobre, travessant aquest petit desert de tres dies. Shikantaza. Qui em mana a mi venir aquí, en mig del no-res, amb la feina que tinc? Seré gilipolles? Quan ja no em queda res, quan m’he despullat de tot, quan he renunciat a tot, el “Mestre local”, és a dir el “Mestre de la cova”, em dona cop de kyosaku i em recorda: MUSHOTOKU. Estic carregat d’avarícia. No puc prescindir dels propòsits, objectius, profit, mèrits. I això és l’origen de les tensions, l’estrès, les presses, l’egoisme. O l’egoisme és l’origen d’aquesta avarícia vital.

El dijous, de matinada, no se si va ser el kyosaku del “Mestre local”, o l’Estel del Matí, o que ja m’havia purificat de tota la ronya mental i emocional que duia, que de sobte, tot va canviar. Vaig recordar: MUSHOTOKU. Tot va caure, i vaig entrar. Allò sense nom i sense forma, estava allà, i somreia. I ja no em va deixar ni un moment.
A l’alba,
l’Estel del Matí es fon
i es converteix en el firmament sencer.
Així, la il•luminació de Un
obre pas a la il•luminació de tots.

dimarts, 11 de gener del 2011

Aquest matí,
amb el càncer de pit, la depressió incipient i la ferida en un dit,
practico zazén.

Però abans d'ahir vaig nèixer,
i la meva empresa aguanta bé la crisi,
segueixo practicant zazén.