dimarts, 31 de desembre del 2013


En aquest any que s'acaba, per aquelles persones que diem que ens han deixat. Per que aquest any que comença aprenguem a viure.

Nuestra esencia ha penetrado en nuestros hijos, en nuestros amigos y en el universo entero. Hemos de vernos en estas direcciones y no sólo en las hojas de té usadas. Te invito a ver cómo renaces bajo formas que tú dices que no son tú. Has de ver tu cuerpo en aquello que no es tu cuerpo. Lo cual se denomina tu cuerpo fuera de tu cuerpo. 

Para renacer no necesitas esperar a que la llama se haya extinguido. Yo renazco muchas veces al día. Cada momento es un momento de renacimiento.

El cuerpo que ves aquí no es más que una manifestación de mi mismo. Cuando me busques, no me busques en este cuerpo, sino fuera de él. 

dimarts, 24 de desembre del 2013

Solstici d'hivern, la vida s'ha ocultat.
Perquè aquesta tardor m'he quedat despullat, 
ara estic preparat pel nou cicle.
Perquè he mort amb les fulles, 
ara estic preparat per néixer novament.
Nadal, aquest naixement al bell mig de la mort.
Nativitat i mort que no tenen data. 

dimecres, 18 de desembre del 2013


Per la tendresa i l'amor no hi ha fronteres. Aquest Nadal d'abraçades, a veure si aprenem .....

divendres, 6 de desembre del 2013

La mort no existeix


¿Dónde estabas antes de nacer?

Pregúntale a una nube:¿Cuál es tu fecha de nacimiento? Antes de nacer, ¿dónde estabas?

Si preguntas a la nube:"¿Qué edad tienes? ¿Podrías decirme la fecha de tu nacimiento?" y eres capaz de escuchar atentamente, oirás una respuesta. Incluso puedes imaginarte el nacimiento de la nube. Antes de nacer era agua en la superficie del océano. O estaba en el río y luego se convirtió en vapor. También era el sol, porque el sol forma el vapor. El viento también estaba allí ayudando al agua a convertirse en nube. La nube no viene de la nada, sólo ha cambiado de forma. No ha nacido de la nada. Tarde o temprano la nube se convertirá en lluvia, en nieve o en hielo. Si observas a fondo la lluvia, puedes ver la nube en ella. La nube no ha desaparecido, sólo se ha transformado en lluvia, y la lluvia se transforma en hierba, y la hierba en vacas, y luego en leche, y después en el helado que te comes. Si hoy te comes un helado, obsérvalo durante unos momentos y dí: "¡Hola, nube! Te reconozco". Al hacerlo estas percibiendo y comprendiendo la verdadera naturaleza del helado y de la nube. En el helado también puedes ver el océano, el río, el calor, el sol, la hierba y la vaca.

Al observar a fondo la nube, descubres que no tiene una fecha de nacimiento ni una fecha de defunción. Todo lo que sucede es que la nube se transforma en lluvia o en nieve. En realidad, no muere porque todo es una continuación. Una nube es la continuación del océano, del río y del calor del sol, y la lluvia es una continuación de la nube. Antes de nacer, la nube ya estaba allí, de modo que hoy, cuando te tomes un vaso de leche o una taza de té, o te comas un helado, sé consciente de tu respiración. Observa el té o el helado y saluda a la nube.

Si el Buda se dedicó a observar las cosas a fondo, nosotros también podemos hacerlo. El Buda no era un Dios sino un ser humano como nosotros. Él sufría, pero al practicar, superó su sufrimiento. Tenía una profunda comprensión, sabiduría y compasión. Por eso decimos que es nuestro maestro y nuestro hermano.
Si tememos la muerte es porque no hemos comprendido que las cosas, de hecho, no mueren. La gente dice que el Buda está muerto, pero no es cierto. El Buda sigue vivo. Si miramos a nuestro alrededor, lo veremos bajo muchas formas. El Buda está en ti porque eres capaz de observar a fondo las cosas y ver que en realidad éstas no nacen ni mueren. Se puede decir que tú eres el Buda bajo una nueva forma, una continuación suya. No te subestimes. Si miras un poco a tu alrededor, veras por todas partes continuaciones del Buda. 

dissabte, 30 de novembre del 2013



Poc a poc vaig remontant. Els moments d'egoisme i separació cada cop són menys. La pau i el silenci tornen amb força.  El zazen es torna sòlid. Experimento Amor i Llum.

I ara m'adono, amb claretat, lo malament que ho he passat.

dijous, 28 de novembre del 2013

El 27 de març vaig escriure:

Gassho en el dojo.
De les meves mans plenes de primavera,
no voldria retenir res.


Ara escric:

Amb les meves mans 
que la tardor ha buidat,
voldria retenir-ho tot. 

dijous, 21 de novembre del 2013

si-dos

Temps difícil. Temps d'egoisme i dualitat, temps de separació i desconnexió, temps de foscor. Temps de malestar i depressió.

Practico i practico, m'aferro al meu zazen. Lluito desesperadament per deixar anar i per mantenir l'atenció a l'instant present, tot el dia i, de vegades, la nit. I pel desert del meu zazen, no paro de caminar i caminar. Em rendeixo un i mil cops, però no veig ni una gota de llum. 

I quina mandra em feia avui anar al dojo! Però he anat. Mai em permeto deixar de practicar sinó és per obligacions laborals, o familiars, o de servei. Mai per mandra. 



I justament avui, en mig d'aquest desert, ha caigut l'egoisme. De cop ja no hi havia separació. Tot estava al seu lloc, com abans. I he vist com un silenci intens i serè es tornava lluminós. Com abans, com sempre. 

diumenge, 3 de novembre del 2013





Ja sabíem que després de la primavera
 vindria la tardor i que les orenetes que un dia arribaven,
després marxarien.
No cal anomenar l’origen del sofriment,
prou que el sabem.
Però què fer amb aquest oceà de dolor, amb aquest naufragi?
Amb una mà tocar tot el sofriment i amb l’altre albirar l’alliberament.
Com poden estar tan a prop el naufragi i la llum?
És potser aquest el moment suprem?
Gràcies a aquesta musica, ara aquest instant,
cau l’egoisme. 
L’ànima respira i alguna cosa molt dintre meu aixeca el vol. 

divendres, 25 d’octubre del 2013

Ja he dit en altres ocasions que aquest blog no és per denunciar. Però si que ocasionalment aprofito aquest mitja de difusió quan ho crec necessari.

En unes declaracions Rajoy ha dit que Espanya és la nació més antiga d'Europa i que Catalunya és part integrant d'aquesta nació. 

Com es pot mentir tan grollerament? Em pregunto si aquest senyor s'ho creu això, o ho diu per conveniència, sabent que menteix. Ell té tot el dret d'opinar, i de mentir o de suspendre en Història, com qualsevol altre. Faltaria més! Però el problema és que basant-se en aquesta mentida m'està usurpant la meva identitat nacional i està segrestant la sobirania del poble català. Aquest senyor té la força de les armes, i aquesta gran mentida, si arriba el cas, la pot imposar per la força. Se suposa que ara son altres temps, però la gent com ell prou que ho varen fer el 1640, el 1714, el 1939, ...

M'ha indignat. Ho sento.

dimecres, 23 d’octubre del 2013

Ara farà 18 anys vaig patir una depressió molt greu. Durant dos anys rés m'inportava a la vida, excepte una sola cosa (que vaig arribar a creure absolutament impossible): sortir d'aquell pou. Però el miracle va succeir: vaig sortir. I els mesos posteriors a la meva recuperació són, potser, els més feliços de la meva vida. No m'ho podia creure!

I segueixo sense estar deprimit, però com que han passat molts anys, ja no em sembla tan extraordinari.

I puc veure, puc sentir, puc parlar, puc caminar. En aquest moment no em fa mal rés. I comparteixo la vida amb una dona extraordinària, que m'ha donar dos fills. I tinc quatre nets, i un munt d'amics i d'amigues. I puc guanyar-me la vida amb una feina que m'apassiona. I tinc aquest ordinador, i conexió a internet. I visc en una casa amb jardí i hort, en mig de boscos, en una vall preciosa, no massa lluny d'una ciutat tan magnífica com Barcelona. I tinc un veler. I, sobretot, cada matí renovo el meu compromís amb el Buda i amb Jesucrist, i he abraçat la pràctica del budisme zen. I un petit Gran dojo, i la shanga. I moltes, moltes coses més. Però de vegades, no em sembla tan extraordinari i, de vegades (poques) no em sento totalment feliç.  

Evidentment que hi ha moltes coses que em fan patir. Faig el què puc per canviar-les, però no haig de permetre que rés d'això em robi la felicitat de saber que lo impossible ha succeit: he sortit de la meva depressió. I puc veure, puc sentir, puc parlar, puc caminar. En aquest moment no em fa mal rés. I comparteixo la vida .....

Ja sé que tot això és transitori, i m'aniré quedant sense rés. Però mentrestant, procuro aprendre la Gran lliçó de que rés em pertany, ni rés m'és aliè.  Preparar-me per marxar lleuger d'equipatge, com va dir el poeta. I mentres em quedi un alè de vida, celebrar-lo: perque és extraordinari!

divendres, 11 d’octubre del 2013

En mig de les pluges de la tardor,
les meves plantetes pateixen sequera.
Qui o què podrà il·luminar aquest dolor?

dimarts, 8 d’octubre del 2013

Al nivell de l'ego, hi ha coses bones i coses dolentes, 
i la vida pot anar bé o malament. 
Però hi ha un espai més enllà,
a on rés és bo o dolent,
i tot és SEMPRE a fi de bé.

diumenge, 6 d’octubre del 2013

Aquest planeta està tremendament viu, dinàmic, i de vegades no ens en adonem. Divendres va caure una tamborinada terrible, al Maresme. I així han quedat les acacies del jardí, que m'estimo tant. No se si elles pateixen, però jo si, en veure-les així. I sé que el meu dolor és el seu. 


IMPERMANÈNCIA




Tan explèndides i plenes de vida com estàven, el matí de zazen, al final de la primavera!

diumenge, 29 de setembre del 2013

Estic viu!!! Durant milions i milions i milions d'anys no existia. Durant milions i milions i milions d'anys no existiré. Però ARA, en aquest moment, estic viu. Aquesta és la meva gran oportunitat!

dissabte, 28 de setembre del 2013

Un llibre que amb el pretexte d'ajudar a controlar el sobrepés és una joia parlant de la plena atenció, la compassió, profundament impregnat de la filosofia i estil de vida budistes. Us el recomano, encara que estigueu prims com un fideo!!

dilluns, 23 de setembre del 2013

Zazen. Amb infinita benevolència, amb molta paciència, amb una gran tendresa, abraço tots els meus dimonis. No hi ha res que estigui fora del seu lloc. No hi ha separació. No-dos.  I la pau a l’esperit i el cos es fa tan densa que es podria tallar.

dissabte, 21 de setembre del 2013

Em venen a la memòria aquelles velles polèmiques de filòsofs i teòlegs, de si Deu és transcendent o immanent,  la Creació essencialment diferenciada del Creador o no, Panteisme o no, ... velles polèmiques que vaig alimentar en la meva joventut. Velles polèmiques tan estèrils … i a la vegada tan perilloses, que a més d’un o d’una els varen portar a la foguera (amb tot el respecte per tots els filòsofs, però no pels botxins, prínceps de la repressió i assassins). Velles polèmiques tan inútils i superades. Ara em fan somriure. 

Perquè en el Zen s’experimenta que el cos i la ment formen una unitat. No-dos. I així l’Univers és el cos, i la Divinitat la ment.  I són U, no-dos.

dissabte, 14 de setembre del 2013

No puc evitar-ho. Avui em sento profundament orgullós d'aquest petit Gran país en que m'ha tocat viure. Ja se que aquí  hi ha moltes coses que no funcionen (com passa també amb la majoria dels nostres veïns)  i no és culpa dels demés. Això ja ho sé. 

Però una mostra tan massiva, cívica i respectuosa d'anhel de llibertat i d'un futur millor com la de dimecres passat m'emociona i m'omple de goig. Cap consigna negativa contra ningú, només una consigna positiva: llibertat per aquest poble. Un projecte clar, ganes de lluitar i un gran entusiasme. El que falta en molts països. 

I des del més profund de la meva actual convicció independentista (des del juliol del 2010, arran de la sentència del TC sobre l'Estatut de Catalunya) em sap molt greu que aquest entusiasme no pugui encomanar-se als altres pobles de l'Estat Espanyol i no puguem caminar plegats en un projecte comú basat en el respecte mutu i en la llibertat. Fa tres anys en tenia l'esperança, ara ja no. Però això és com en les parelles. Quan un no vol escoltar ni vol canviar, i fins i tot amenaça amb maltractaments, a l'altre només li queda un camí: el divorci.


dissabte, 31 d’agost del 2013

silenci

Cada matí, en acabar el zazen pronuncio unes paraules de saviesa que emmarquen la meva intenció i la meva pràctica.

Aquest matí el silenci era un oceà immens de pau i amor. Qualsevol paraula estava de més. I no obstant, m'he obstinat en la meva petita pregària.

I un a un, he vist com cada mot era una pedra que queia en aquest llac, trencant la seva quietud pregona.

Pero he après la lliçó. No cal forçar. De vegades, no hi ha rés que superi al Silenci.

dimecres, 14 d’agost del 2013

La mandarina

Va començar arribant a la plena consciència mentre estava en son profund. No era un somni lúcid. N’he tingut molts i estic acostumat ara. Era quelcom totalment diferent. M’adonava completament d’aquest estat amorf de son profund sense somnis. Ben aviat em vaig trobar a mi mateix observant l’univers sencer de la mateixa manera que Deu mateix ho podria fer. Vaig poder percebre la creació sencera de cop. No dic ho “vaig veure” perquè no semblava que tingués ulls o cos. O, si un cas, l’univers mateix era el meu cos i la meva ment. Percebia clusters galàctics i formacions massives d’estrelles de la manera que normalment percebeixo els meus propis braços o cames. O alguna cosa. És impossible de descriure.

L’univers estava evolucionant abans que jo. M’adonava que milions d’anys estaven passant i, no obstant, els experimentava com instants. Novament, és impossible de descriure. Vaig veure l’univers ajuntar-se. Primer, un planeta es va unificar en un ésser individual. No només les espècies intel·ligents però totes les formes de vida sobre el planeta i finalment el propi planeta. Això es va estendre a través  el sistema solar i després als altres sistemes planetaris propers. Al mateix temps el mateix passava a altres parts de l’univers a milions d’any llum. Les seccions unificades gradualment s’anaven trobant i esdevenien més grans i més grans.  Finalment, l’univers sencer consistia de només dos “éssers” formats per la matèria i espai  combinats de bilions, trilions de galàxies.   

Els dos éssers estaven cara a cara, i jo, ara un d’aquests éssers, se sentia exactament com quan estic en front de la meva dona. L’univers sencer, deformant-se en un temps infinit i un espai infinit, era ara un ésser unificat. Sense tensió. Sense por. Sense lluita.

Però l’univers estava sol. No hi havia ningú a qui parlar. Ningú per compartir l’experiència. Ningú més. I amb ningú per contrastar, no hi havia jo. Per curar-se d’aquesta solitud es va escindir novament en dos, després quatre, sis, vuit, i més i més fins que, en un període de bilions i bilions de mil·lennis va tornar  a ser incontables éssers individuals. En aquest punt em vaig sentir novament en el meu cos. Vaig obrir els ulls i estava en el meu llit.

És difícil fer-me una idea del poder brutal d’aquesta visió. Llegint-ho enrere ara sona només com un somni sobrenatural o una història de ciència ficció. Però va ser absolutament real per a mi. Tan real com qualsevol experiència que mai hagi tingut a la vida. Més real.

Vaig quedar trasbalsat per aquesta experiència. M’era difícil concentrar-me en les coses trivials com el meu treball després d’haver vist la història sencera de l’univers des del punt de vista de Deu. 

No sabia que fer amb el que havia viscut. En tot el temps que havia dedicat a seguir les classes den Nishijima i den Tim mai m’havien descrit res semblant a fondre’t en la ment de Deu i veure el començament i la fi del desplegament de l’univers. Dogen mai va escriure sobre rés semblant en el Shobogenzo. El Buda mateix mai va parlar d’aquest tipus de coses. I no obstant estava segur que l’experiència havia estat real.

Finalment, em vaig empesar els nervis i em vaig decidir a dir-li al Nishijima. En aquell moment hi havia algunes coses que m’impedien veure’l cara a cara, de tal manera que li vaig enviar un e-mail descrivint-ho tot minuciosament. No sé que m’esperava sentir d’ell. Potser un paternal: “Si, fill meu, has entrevist la veritat secreta. Però no n’has de parlar mai amb altres, perquè només quan estaran preparats aprendran aquestes coses”.

Però això no és el que va dir.

Em va respondre amb un e-mail el dia següent dient-me que el que havia experimentat era només una fantasia. Que mai tornaria de veritat ni tan sols en el futur. A més a més, va dir que algú que com jo treballava en el camp dels dibuixos animats necessitava ser més realista.

Estava devastat.

Com no ho podia entendre? Això no era una fantasia! Era veritat! No tenia res a veure amb el meu treball en els dibuixos animats. Era seriós y molt profund. Fondre’t Amb La Ment De Deu! Com podries aconseguir rés més profund?

Quasi vaig plorar quan vaig llegir aquest e-mail. Estic segur que m’hauria enfonsat si m’hagués dit això directament en persona. Em vaig passar tot el mati experimentant pena i confusió. Una decepció enorme. No podria haver-hi rés més gran. 

Però conforme el dia va passar, vaig començar a veure algunes coses que havia estat massa estúpid per no veure les setmanes anteriors. D’una banda, si la teva experiència d’il·luminació és real, ningú mai te la pot treure o negar-la. Il·luminació significa manifestació verdadera del que realment ets a cada instant. Cap crítica per part de ningú et pot treure allò mai més, de la mateixa manera que les paraules crítiques de ningú no et poden eliminar màgicament el nas. Ningú et pot apartar de tu mateix.

Però la meva gran experiència de fondre’m amb Deu, per profunda i emocionant que fos, era en el temps, era en el passat. No era aquí ni era ara. De fet, la meva memòria era tan potent, que es mantenia viva igual que la meva experiència d’ara i aquí. Estava sacrificant la meva existència real, de cada dia, per un somni. Si realment havia experimentat el principi i la fi de l’univers o no, era a part. No importava ara mateix, perquè ara mateix no era el que estava experimentant. Estava experimentant ser un antic xicot cofoi assegut en un despatx de Tokio sentint pena de si mateix. El que havia passat aquella nit havia marxat, marxat com el dia que havia rebut la ordenació budista, marxat com el dia que vaig cantar els sutres per primer cop, marxat com les actuacions de la banda de música, marxat com el meu primer petó, marxat com la meva infància a Nairobi. Marxat, marxat, marxat, mai més tornarà per molt que ho desitgi, o ho enyori, o ho somií.

Aquest tipus de cosa és un problema comú entre els practicants de zazen. Tenen aquestes experiències realment magnífiques o aquestes visions tremendes i llavors es queden atrapats en això per sempre, com un pitbull en el cul d’un carter – i es perden efectivament la resta de les seves vides. És un joc que juga l’ego: si no et pot mantenir creient en això a través de tots els mètodes usuals, et llença una cosa que sembla allò que sempre has imaginat que podia ser la il·luminació. Un cop comences a creure en tot això el teu ego et porta directament allà on et vol. Ja no seràs mai més capaç de mirar honestament la teva vida quotidiana. 

Però has aconseguit oblidar tot allò i tornar a on ets. A la hora de dinar havia estat reflexionant sobre el e-mail de Nishijima durant un parell d’hores i em sentia desgraciat i camí  d’arrossegar-me la resta de la meva vida muda, trista i miserable. 

Però hi havia alguna cosa més que brillava a la frontera de la meva ment. Jo sabia que la meva vida no era dolenta en absolut. Era una cosa agradable. Era una cosa preciosa, fràgil, i molt valuosa. Hi ha molts diamants en el mon i si perds el teu favorit, pots treballar fort, fer molts diners i aconseguir-ne un altre per substituir-lo. Però els moments de la teva vida no son així. Un cop han marxat, no tornen mai més. Cada un i tots ells son la cosa més valuosa de l’existència. No té cap sentit comparar un moment amb un altre. No té cap sentit comparar la teva vida amb una altre. No importa lo ric que algú pugui ser, lo feliç que pugui semblar, lo il·luminat que pugui semblar, mai pot ser tu. Mai, mai, mai.

Només tu pots viure la teva vida.

La meva dona m’havia donat una mikan, un tipus de mandarina japonesa per dinar aquell dia. Vaig seure al meu despatx i vaig començar a pelar-la. Mentre mirava com la pell quedava separada de la fruita m’impressionava veure lo bonica que era. Era una mandarina, perfecta a la seva manera. El color taronja saltava com si brillés des de dintre, més brillant que una llum de neó. La intensitat de la seva bellesa m’era quasi dolorosa. He vist vistes magnífiques en la meva vida: posta de sol sobre el Pacífic des de la costa Oest de Maui, el Kilimanjaro apareixent sobre la plana amb elefants i girafes passejant en primer pla, la dignitat trenqui-la dels antics temples budistes.  Però en aquell moment res es podia comparar a aquella petita mandarina a les meves mans. Em vaig sentir tant agraït només de ser jo, només de seure al meu despatx, només de poder pelar i tastar i menjar aquella mandarina. Ningú més tastaria mai aquella mandarina.


Quan vaig tornar a casa li vaig enviar un altre e-mail al Nishijima parlant-li de la mandarina i donant-li les gràcies per fer-me anar recte. El dia següent vaig rebre la seva resposta: “Menjar una mandarina és il·luminació real”. Era quelcom que no necessitava que m’ho digués. No obstant, em va agradar que ho fes.  

divendres, 9 d’agost del 2013

dijous, 1 d’agost del 2013

Com una boira espessa,
l'egoisme dels últims mesos
es dissipa.
I el Paisatge,
que sempre ha estat aquí,
es torna a veure amb nitidesa.
Per nombrosos que siguin els éssers sensibles, faig el vot d'alliberar-los a tots ... que no es perdi ni un sol d'aquells que m'heu encomanat.

dijous, 25 de juliol del 2013

Que necessària és la pobresa (d'esperit) ....

És més dificil que un ric entri al regne del cel que un camell passi per l'ull d'una agulla.

dissabte, 20 de juliol del 2013

Tot just acabo de néixer, i ja estic morint.

Ara mateix faig el propòsit renovat de mantenir l'atenció plena. I de no crear separació. Ara, aquest instant, és el primer moment de la meva vida. I també l'últim. Acabo de néixer, i ja estic morint.

(Un a un vaig recorrent tots el tòpics del zen, allò sabut des de fa molts segles. Però una cosa és que t'ho diguin i una altre experimentar-ho)


divendres, 28 de juny del 2013

dijous, 30 de maig del 2013

Zazen al dojo.

De vegades em deprimeixo sense motiu. I quan me’n adono, em deprimeixo encara més.

Ara tinc motius per deprimir-me i no em deprimeixo. I quan me’n adono, experimento encara més energia. Quan més motius tinc per deprimir-me, més energia disponible. Com un pou sense fons. L’aigua no s’esgota mai.


Però no ens enganyem, zazen no serveix per a rés. 

divendres, 24 de maig del 2013



El goig, el dolor, quina convivència tan difícil!
De vegades, el goig vol ignorar el dolor.
De vegades, el dolor ho tenyeix tot del seu color.
I si volen conviure apareix de vegades la culpabilitat. 
Quin embolic! 
 
El camí és deixar anar i abraçar, abraçar, abraçar ....
abraçar el goig i el dolor.

dijous, 9 de maig del 2013



Goig per l’amor. Dolor pel desamor. I totes les condicions per l’estrès. Però, damunt de tot, em sento en pau amb la meva vida. 


Pau que és fon de Llum i Energia.