divendres, 31 d’agost de 2007

Invitació a la meditació

Durant l’historia han aparegut multitud de filosofies i religions que apunten cap a una millora de l’ésser humà i, en alguns casos, cap a un contacte amb la Divinitat. Totes elles, però, no son res més que formes de indicar i transmetre una experiència primordial. El que realment importa és aquesta experiència, les formes no tenen cap importància. I, no obstant, per aquestes formes, els éssers humans s’han enemistat i s’han matat, i encara s’enemisten i es maten.

Es hora, per tant, de reconèixer aquest fet, i d’un cop per tots venerar l’EXPERIENCIA en si, i tractar les formes com el que són: simples mitjans, indicadors, fruits d’un temps i d’una cultura, ensenyaments i doctrines al voltant d’algun filòsof o escola filosòfica o d’algun mestre espiritual.

I de quina EXPERIENCIA estic parlant? Com podria parlar de l’EXPERIENCIA? De fet, com molts ja sabeu, aquesta experiència no es pot explicar. Es com un lloc desconegut al final d’un camí. Però puc dir alguna cosa del camí. Amor és el camí, és a dir benevolència i donació de si mateix, empatia i perdó, intimitat amb tot l’Univers. Meditació és el camí, és a dir quietud de la ment i serenor. Desapego és el camí, desapego del jo, desapego de les idees, desapego dels plaers i de les penes, desapego de les persones i altres formes de vida, desapego del passat i del futur, desapego dels resultats de les nostres accions. Viure aquí i ara és el camí. Acceptació profunda de la Realitat, d’Allò que És, és el camí.

A tots aquells que teniu clar que la religió i la metafísica és una qüestió massa personal i fonamental a la vida per seguir els dictats d’uns ‘especialistes’, d’uns intermediaris entre la Divinitat i els humans, i creieu en l’investigació personal i lliure. A tots aquells que deixeu en darrera qualsevol dogma. A tots vosaltres us dono la benvinguda i us convido a compartir i meditar plegats. No vol dir que haguem de deixar la nostre pròpia filosofia o religió, si en tenim alguna. Simplement entendre que la nostre pròpia filosofia i religió son un medi, no un fi. El vertader fi és l’EXPERIENCIA. Si podem compartir aquests mínims ideològics podem encetar un camí plegats.

La segona vinguda del Crist

En la tradició cristiana es parla de la segona vinguda del Crist. Però la segona vinguda del Crist serà una explosió, ja no serà un sol individuo, com fa 2000 anys. Crist tornarà en el cor d'una multitud d'individuos i s'extendrà per tota la Terra. Jo crec que això ja està passant. Multitud d'humans en Comunió que seràn, cada un, Crist. I les esglèsies 'cristianes' quedaràn desbordades com el Judaisme ho va ser fa 2000 anys. Esperàven el Mesies dins de la seva ortodòxia, i Jesús els va desbordar. L'esglèsia Catòlica i les altres esglèsies deuen esperar la segona vinguda dintre del seu àmbit, però això no és així.

diumenge, 19 d’agost de 2007

Petit poema del final

Ja no camino cap a la pau,
La Pau és cada pas.
Ja no cerco la il·luminació,
La Llum és cada moment.
Ja no vull arribar a estimar,
L’Amor és Ara.
Satori no és diferent de l’experiència mística i l’experiència mística no és diferent de satori. Si fossin diferents, ni satori seria satori, ni l’experiència mística seria l’experiència mística. Qui afirmi que són diferents, és que no ha tastat ni satori, ni l’experiència mística.
Avui, mentre tallava un arbre mort per fer-ne llenya he comprès que la mort, com la coneixem, en realitat no existeix. La mort és a cada instant. A cada instant deixem alguna cosa, que no tornarà mai més. I, també, a cada instant, alguna cosa neix. A cada instant, la mort i el naixement. I si vivim el Present, vivim la mort i el naixement, a cada moment. Viure el present és viure la vida i la mort, simultàniament, a cada instant, les dues cares de la mateixa moneda, el ying i el yang. I la mort, tal com la gent en parlem, no és rés. No fa cap por, ni és cap desgràcia. Per això hem de viure intensament el Present, perquè això que vivim, ara, està naixent i està morint, ja. Només si vivim intensament el present podem copsar la llum efímera que hi ha entre naixement i mort. En realitat vivim, només, si vivim intensament el Present. I aquesta llum efímera, aquest punt insignificant entre naixement i mort es pot fer Llum Eterna.
Fer zazen és acariciar un tresor inimaginable i deixar-lo anar. Un poema darrera l’altre passen per la meva ment i els voldria retenir tots. Però el meu treball és no retenir rés. Tot ho deixo anar i em quedo buit.

Tot ho deixo anar i sembla que ho perdi, que caigui en l’oblit... però jo sé molt bé que rés es perd. Tot retornarà en ‘El Dia del Senyor’. I també sé molt bé que ‘El Dia del Senyor’ és Ara. Fermament establert en l‘Ara, Tot ho rebo i Tot ho dono. I no tenint rés, ho tinc Tot.
Diumenge de Rams. Avui comença la Setmana Santa. L’Amor que em té Jesús és tan gran que no el puc expressar, ni entendre, ni tan sols imaginar.... només intueixo que és immens.... Es com si tot l’Oceà sencer volés cabre en un got. Inconcebible! Però sé que és així. Voldria ser un canal d’aquest oceà per a tothom, per tots els essers que em rodegen. No vull guardar-me rés, ni una gota d’aquest mar immens. De vegades pateixo perquè no veig la forma d’expressar, de transmetre, de compartir aquest oceà d’amor, d’alegria i de felicitat. Sóc aquest petit individuo tan limitat, tan maldestre. Finalment, acabo entenent que aquest és el meu camí, aquesta la meva missió, que així ha de ser. I estic content de que sigui així. Aquesta és la Seva Voluntat. Rebentar d’infinit, tot l’oceà en un gotet de vidre. Cremar-me d’amor, per dins ... Si arriba el moment, i així ha de ser, podré transmetre a molta gent aquest Amor. Però això són deliris d’aquest petit individuo. Quan torno a Ell, m’adono de que tot està be tal com està. I torno a reposar en Ell.
De vegades la meva identitat m’intriga. Que sóc? Com puc ser aquest individuo i la Divinitat al mateix temps? Els humans som com un trosset d’oceà ficat en un got. Jo sóc el got i sóc l’oceà. Si omples un got amb aigua de mar, que obtens en realitat? Un got ple d’aigua de mar, o un trosset de mar dins d’un got? Que sóc jo, un got o l’oceà infinit? Aquí està tot el ‘meollo’ de la vida. Si només veig el got, però no m’adono que l’aigua és un trosset d’infinit, això és ignorància, egoisme. Si m’adono de que sóc essencialment l’oceà infinit, que omple un got, això és alliberament, il·luminació, saviesa.
En capvespres com avui, un s’embriaga de vida. L’alegria de tota la gent que inicia les vacances a la platja s’encomana i un sent que l’ego s’afluixa i el nucli del misteri de l’Existència i de la Identitat no està lluny. Sol en mig de la multitud i no sentir-se sol en absolut. La vida es torna càlida, dolça, amable. El jo s’esmorteeix i la Consciència Còsmica es fa present. El ‘propietari’ desapareix i ja no hi ha ningú que posseeixi rés. I quan no hi ha possessió, només queda Consciència.
L’Amor és una flama que et consumeix per dins i et fa desfer en empatia amb tots els éssers vivents. L’Amor és una mena de llum que fa que tota la realitat es torni transparent. L’Amor és una alegria sense límits ni sense motiu.
Morir d’amor, per ningú.
Llàgrimes d’emoció, en el silenci.
Quan la bellesa talla la respiració
i Allò sense nom ni sense límit
es fa present...
L’Amor no és un sentiment. Ni tampoc són bones obres i generositat. L’Amor és una actitud.

L’Amor és una disponibilitat a l’entrega absoluta i radical, un no aferrament, una benevolència envers tots i tot, una compassió i empatia. L’Amor és ingravidesa, puresa i obertura d’esperit. L’Amor es desenvolupa i creix amb la pràctica de la generositat i l’entrega, i es manifesta amb generositat i entrega. Però l’Amor no és tan solament generositat i entrega. Es molt més.
El regne del Cel està a prop i la gent el cerquem lluny .....

La realització no és rés més que acceptar-me tal com soc,
Profundament.

Acceptar la meva vida,
La meva sort,
Les meves virtuts, les meves limitacions,
Les meves afeccions, les meves depressions,
El meu sofriment, les meves alegries,
La meva creu, el pas del temps, la mort.

Acceptar la meva vida tal com és,
Com una petita peça insignificant d’un TOT còsmic,
I fluir amb aquest TOT, i estimar aquest TOT.

Fora d’això tot són miratges.

Falses promeses, somnis, evasions, entelèquies,
Paranys de l’Ego.

Es quan no vull rés, no enyoro rés, no espero rés,
Es quan em dono totalment, em rendeixo totalment,
Que la pau, l’harmonia i la llum inefables es fan presents.

I és d’aquesta mort, que la Vida comença.
‘Per la senyal de la Santa Creu, dels nostres enemics, lliureu-nos Senyor Deu nostre’.

Quan era petitet demanava una mena de miracle d’un ser Superior benefactor.... Ara que sóc gran he comprès que abraçar la Santa Creu ja ES lliurar-nos dels enemics. Per la senzilla raó que abraçar la Santa Creu i tenir enemics és incompatible. Qui estima, qui és de l’U, no té enemics.
Quin ha estat el moment més important de la teva vida?
Aquest, ara és el moment més important de la meva vida.
Practicava zazen. Vaig anar penetrant en un lloc, empenyent la porta amb la meva recerca. Vaig empènyer la porta amb la meva pregunta: ‘a on és la realització?’ amb la certesa que no podia estar lluny. I així vaig arribar a un lloc de on no es podia anar més enllà. Era un lloc d’arribada. Era allà. I aquest lloc era rendició total. Certament, no es pot anar més enllà de la rendició total. Quan l’ego es desfà, quan la gota d’aigua torna a la mar, quan et dones totalment a l’Estimada, quan ja han caigut totes les reserves, quan han caigut tots els dubtes, això és Arribada. Això ES. Això és la Realització. No en tinc cap dubte. Es això. Tot l’univers en un gra de sorra, tota l’existència en un instant, tot l’amor en l’acte més senzill, tota la llum en una mirada, tota la vida en un moviment d’expansió ...
La porta de la meditació s’obra amb tres claus. Una es diu ‘rendició’, l’altre es diu ‘entrega’ i l’altre es diu ‘ara’.
Quan estiguis preparat t’ensenyaré la doctrina,
Quan estiguis preparada.
T’obriré el Cor,
I deixarem anar el jo.
Em buidaré per a tu,
Ens farem un amb el vent,
I la paraula justa fluirà.
Ens farem un amb els arbres,
I tornarem a l’arrel.
Quan estigui preparat,
M’ensenyaràs la doctrina més alta.
Es aquell moment suprem
en que la comprensió plou del cel
amb suavitat, com una pluja fina.
I al mateix temps, neix en el cor
el somriure serè i lluminós de la bondat,
que s’irradia fins a fer-se còsmic.
Tot és senzill.
Els darrers vels de la discriminació acaben de caure
i contemplem la Unitat omnipresent.

Gaia

No preocupar-nos pel benestar dels animals i les plantes és com si el meu cervell només es preocupés de tenir cura del meu cap, ignorant els peus, les mans, les cames ... No veure els arbres i els oceans i els gats com els meus peus, les meves mans i les meves cames és una miopia suprema. Els humans som la consciència del planeta, i ens hem de comportar com a tal.
La pràctica del Zen és el lloc joiós a on Buda i Jesucrist són la mateixa cosa. A on cau la discriminació i floreix la Conciència. A on la dualitat és superada i es realitza l’U.