Aquest blog està dedicat a la recerca espiritual lliure com camí d'alliberament de l'esser humà. Este blog está dedicado a la búsqueda espiritual libre como vía para la liberación del ser humano. This blog is devoted to the free spiritual research as a way to liberation of human beings.
diumenge, 25 de gener del 2015
divendres, 23 de gener del 2015
divendres, 16 de gener del 2015
ateisme
Parlant ahir amb una col·lega, em deia que era atea. Li vaig preguntar què volia dir per a ella ser atea i em va respondre: a) no creure en el Deu de les grans religions monoteistes i b) estar en contra del paper social que han jugat i juguen aquestes religions. Llavors em vaig adonar que jo també era ateu en bona part segons la seva definició perquè estic d'acord amb això (amb matisos respecte del punt b)).
I en
canvi, el que anomeno “espiritualitat” o Via, és el centre de la meva vida. Com
s'entén això? Els dos elements essencials de la meva forma d'entendre aquest
tema:
1) Tinc
un enfoc totalment pragmàtic (seguint l'essència del Budisme, segons m'ha
semblat entendre aquesta tradició). M'he adonat que existeix el sofriment i
que, essencialment, és degut a l'aferrament. Veig que si anem eliminant
l'aferrament, tendim a eliminar el sofriment, propi i dels altres. Hi ha
maneres d'eliminar l'aferrament. Per exemple, la pràctica del Zen combinada amb
una relació viva i directe amb Jesucrist (i amb altres grans mestres com Ramani
Maharshi i el Buda Shakiamuni, o altres, contemporanis, com el Pare Marcel
Capellades). Eliminar l'aferrament és
anar més enllà de l'ego, la nostre petita identitat individual, separada i
il·lusòria, creada per la ment.
2)
Deu,
o la Divinitat com prefereixo dir, és l'Ordre Còsmic, no pas un ésser
antropomorf capaç de pensar, estimar, voler, etc. La millor descripció de Deu
és, per a mi, el Tao o el Dharma. Descobrir i reconèixer aquest ordre universal
subjacent en totes les coses i en tots els processos provoca en mi dues
reaccions: primer un impuls irresistible d'estudiar intel·lectualment aquest
ordre. D’aquí la meva afició per la Filosofia i per la Ciència, que m'ha portat
a la meva professió de Físic. I segon, més enllà de la curiositat
intel·lectual, un profund sentiment d'emoció, reverència i adoració per aquest
Ordre Còsmic. Aquest és el meu impuls místic.
I
he trobat que els dos aspectes es reforcen mútuament. Anar més enllà de l'ego,
elimina el sofriment i també facilita el sentiment d'unitat amb l'Ordre Còsmic.
Aquest sentiment d'unitat, dissolt l'ego. Dissoldre l'ego elimina el
sofriment. Adonar-me que el meu cos és
l'Univers sencer i fluir amb l'Ordre Còsmic, intueixo que és, sense cap dubte,
la Felicitat Suprema.
dissabte, 10 de gener del 2015
dijous, 8 de gener del 2015
El feixisme del segle XXI
Fa uns dies deia que abans de respondre a la pregunta de si Deu
existeix, calia preguntar-se què és Deu. Ara això és més vigent
que mai, cal desemmascarar a aquests assassins que usurpen el nom de
Deu per identificar-lo amb aquest monstre que empeny a atropellar
tots els drets humans, des de la llibertat fins al dret a la vida.
És un deure urgent denunciar i combatre el feixisme del segle XXI.
Òbviament, el feixisme no es va acabar al segle XX amb el final de la segona guerra mundial. Està latent i torna a aparèixer sempre que pot. Però els seus múltiples rebrots no son rés comparats amb el feixisme del jihadisme islàmic. Aquest és sens dubte, ara per ara, EL feixisme del segle XXI.
I també una reflexió final. No ens enganyem, això no és cosa d'uns individuos aillats, d'unes organitzacions concretes. Recordeu allò de la interdependència que assenyala el Budisme? Quina mena de mon hem creat a on passen aquestes coses? Quina mena de mon estic creant?
És un deure urgent denunciar i combatre el feixisme del segle XXI.
Òbviament, el feixisme no es va acabar al segle XX amb el final de la segona guerra mundial. Està latent i torna a aparèixer sempre que pot. Però els seus múltiples rebrots no son rés comparats amb el feixisme del jihadisme islàmic. Aquest és sens dubte, ara per ara, EL feixisme del segle XXI.
I també una reflexió final. No ens enganyem, això no és cosa d'uns individuos aillats, d'unes organitzacions concretes. Recordeu allò de la interdependència que assenyala el Budisme? Quina mena de mon hem creat a on passen aquestes coses? Quina mena de mon estic creant?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)