dissabte, 30 de novembre de 2013



Poc a poc vaig remontant. Els moments d'egoisme i separació cada cop són menys. La pau i el silenci tornen amb força.  El zazen es torna sòlid. Experimento Amor i Llum.

I ara m'adono, amb claretat, lo malament que ho he passat.

dijous, 28 de novembre de 2013

El 27 de març vaig escriure:

Gassho en el dojo.
De les meves mans plenes de primavera,
no voldria retenir res.


Ara escric:

Amb les meves mans 
que la tardor ha buidat,
voldria retenir-ho tot. 

dijous, 21 de novembre de 2013

si-dos

Temps difícil. Temps d'egoisme i dualitat, temps de separació i desconnexió, temps de foscor. Temps de malestar i depressió.

Practico i practico, m'aferro al meu zazen. Lluito desesperadament per deixar anar i per mantenir l'atenció a l'instant present, tot el dia i, de vegades, la nit. I pel desert del meu zazen, no paro de caminar i caminar. Em rendeixo un i mil cops, però no veig ni una gota de llum. 

I quina mandra em feia avui anar al dojo! Però he anat. Mai em permeto deixar de practicar sinó és per obligacions laborals, o familiars, o de servei. Mai per mandra. 



I justament avui, en mig d'aquest desert, ha caigut l'egoisme. De cop ja no hi havia separació. Tot estava al seu lloc, com abans. I he vist com un silenci intens i serè es tornava lluminós. Com abans, com sempre. 

diumenge, 3 de novembre de 2013





Ja sabíem que després de la primavera
 vindria la tardor i que les orenetes que un dia arribaven,
després marxarien.
No cal anomenar l’origen del sofriment,
prou que el sabem.
Però què fer amb aquest oceà de dolor, amb aquest naufragi?
Amb una mà tocar tot el sofriment i amb l’altre albirar l’alliberament.
Com poden estar tan a prop el naufragi i la llum?
És potser aquest el moment suprem?
Gràcies a aquesta musica, ara aquest instant,
cau l’egoisme. 
L’ànima respira i alguna cosa molt dintre meu aixeca el vol.