diumenge, 9 de febrer de 2014

Aquest blog està dedicat a la recerca espiritual lliure com camí d’alliberament de l’ésser humà.  I vull que sigui tremendament personal. El meu lema són aquelles paraules atribuïdes al Buda i que vaig sentir per primer cop en boca de l’Antònio Blay: “no es cregueu res simplement perquè jo us ho digui, experimenteu per vosaltres mateixos”.  Per això és personal, perquè és el relat d’un experiment. Parlo aquí de temes per a mi molt essencials, de vegades molt personals,  només evitant detalls massa íntims i que poden afectar a d’altres persones. Però a part d’això el meu propòsit aquí és despullar la meva ànima. Elegeixo despullar-me perquè he entès que no cal defensar la meva imatge. Fer-ho seria alimentar l’egoisme.

Després d’haver parlat en aquest blog de tantes coses per a mi essencials seria grollerament inconsistent no parlar d’una experiència que actualment m’està afectant molt.

Després d’uns mesos de dolor i sofriment,  finalment aquest organisme ha desenvolupat desequilibris psicosomàtics importants. Va passar per primer cop fa 18 anys:  insomni  i crisis greus d’angoixa que es retroalimentàven. Com que no podia dormir, m’agafava angoixa. Com que m’agafava angoixa, no podia dormir. I així in crescendo.  Degut a això vaig caure en una depressió severa i vaig necessitar tractament psiquiàtric. Al cap d’un any, amb una medicació adequada els símptomes varen anar desapareixent i  dos anys després de la primera crisi vaig poder deixar finalment  la medicació. Quan el metge em va donar l’alta, em trobava extraordinàriament bé, els anys després de la recuperació els recordo com dels més feliços de la meva vida (veure 23/10/2013). Fa 9 anys vaig tenir una petita recaiguda, però després de dos o tres mesos amb medicació vaig tornar a la normalitat.

 Ja m’he adonat que el meu cervell  té una certa tendència a aquests episodis aguts d’insomni-angoixa retroalimentats, i que em pot passar ocasionalment. Però ja després de la  recuperació, fa 16 anys, vaig aprendre a resoldre-ho meditant al llit si no puc dormir o aixecant-me i fent zazen. Normalment em relaxo i m’adormo, o si no m’adormo en tota la nit (que pot passar), com que m’he relaxat, l’endemà no em sento malament i la nit següent dormo com un angelet. I ja està.

Bé, doncs ara, al tornar de la cova, l'11 de gener, un altre cop. Una nit sencera sense  dormir ni un minut, intentant meditar però sense poder-me relaxar. Angoixa en augment i l’endemà em sentia molt malament. I la certesa de que la nit següent seria igual o pitjor. Però com que ja sé de què va el tema, ràpidament vaig anar al meu metge. Ara torno a estar en tractament amb una petita dosi d’un antidepressiu i una pastilla per dormir. Fa 4 setmanes i ja fa molts dies que quasi sempre em trobo molt bé, com ara (sinó seria completament incapaç d’escriure això). Alguns dies, però, em trobo malament, com dimarts passat, per exemple. Quan estàs en el pou, no hi ha res que et pugui ajudar excepte una medicació adequada, però quan comences a veure la llum, llavors zazen, o una xerrada amb una persona estimada, o una activitat agradable, un passeig pel bosc, i una actitud positiva ajuden molt.

I com a resultat de tot això, se’m entendreix el cor (encara més). Valoro encara més que abans relacionar-me amb les persones, els animals, les plantes, els boscos, el mar, ... I em sento estimat, molt estimat. M’adono de quantes persones m’estimen. Com que quan estic malament, ho estic tant, quan em trobo bé, per contrast, em trobo  extraordinàriament bé.

I m’agrada explicar tot això perquè potser  pot ser útil per algú altre. La gent no va explicant que va al psiquiatre. Però hi ha “bastanta depre por ahi”. Però el que deia abans, aquesta és la meva realitat. Perquè amagar-la? És que potser haig de protegir alguna cosa?