L’egoisme és com la boira. Vivim en una vall amb un paisatge extraordinari però no veiem rés més enllà de dos pams del nas per causa d’una boira persistent. Alguns hem estat atents a algun moment en que es dissipava la boira i hem vist com els rajos del sol es filtraven a través d’ella, i hem vist per un moment la bellesa extraordinària del paisatge. Després la boira ha tornat, però mantenim viu el record del paisatge i anhelem tornar-lo a veure. Alguns diem que si es camina pendent amunt, arriba un moment que la boira es dissipa i que és possible viure permanentment amb la visió del paisatge. Però qui és capaç de caminar amunt sense saber-ho del cert? D’altres creiem que tot això són miratges, imaginacions, l’únic real és el terra que trepitgem i aquesta boira omnipresent.

L’egoisme és com la boira: és la confusió que no ens deixa veure la realitat de la nostra identitat última. Alguns creiem que la nostra identitat no és rés més que aquest petit ego. Alguns, però, hem vist més enllà, i encara que normalment no ho experimentem, sabem que no som això, perquè ho hem vist en algun moment de llum. I volem transcendir aquest egoisme, treballem per dissipar la confusió, caminem pendent amunt per si fos veritat que hi ha un moment que la boira es dissipa per sempre ....